Al menjador ja han arribat els menús, empresa nova. En fer el recompte veiem que hi ha menys menús dels que s’han demanat, no, no vull pensar en que un altre cop no hi hagi menjar per a tothom.  Com de primer hi ha ensaladilla i ha d’estar a la nevera, hi ha poca aigua fresca...un altre cop a donar aigua calenta. Conec a una voluntària nova, hi va cada dissabte,  Laia. Es veu una jove ben maca.  Comença a arribar gent a sopar.  Comencem a servir i oferir oli i picant.

Agraeixen el menjar, diuen que és molt millor que els entrepans que fins ara menjaven dissabtes i diumenges.  Les racions són petites, jo em quedaria amb gana.

- “Otro trozo de pan?”. “ No, lo siento, solo un trozo por persona. ” Jo també menjaria dos trossos de pa. “No pasa nada”,

- “Pera, ¿una o dos? Son pequeñas.”. “No, lo siento, solo una por persona”.  

- “Agua, ¿no hay más fría?” “No, cómo había que poner la ensaladilla en las neveras no ha dado tiempo a que se enfríe”.  Avui no pregunten si poden agafar més aigua, tots saben que amb un litre i mig s’han d’espavilar. Com ho deuen fer? Jo  ja m’he begut un litre en l’estona que porto aquí.

- “Uff, pera no gracias, todo el día trabajo con peras, ja,ja”.

- “Avui està molt bo, no cal picant”. “Què bé parles català!” Es clar, sóc de Barcelona, ja he acabat l’ESO. L’any que ve començaré un cicle formatiu. Vull ser metge.

Creuem la mirada amb el senyor que es va enfadar el primer dia. Li havien dit que algú li guardaria sopar perquè arriba tard de treballar però no ho sabíem i es va quedar sense sopar. Es va menjar un entrepà del dia anterior, fred de la nevera. Em ressonen les seves paraules quan li vaig dir que la noia que li havia donat era voluntària i no en tenia cap culpa “ Es que estoy cansado, estoy cansado de a los 52 años trabajar como un esclavo. ¿Esto es  España?. Recordo la pel·lícula Adú,  i penso en, després de tot l’esforç per arribar a Europa, lo frustrant que deu ser trobar-te amb la realitat.  Quan marxa em diu ....

No m'ho puc creure, intento ser sempre comprensiva i empàtica però, en un primer moment, em sembla una exageració. Què li ha fet dir això? Perquè em sap tant greu? Em sento jutjada, impotent, desconeixedora, desconnectada del món. Però quan acabo el meu torn, segueixo amb les meves rutines de la jornada, la uni, les classes de repàs del meu veí...

Al vespre, m'aturo per primer cop després d'haver intercanviat aquella mirada i aquelles paraules amb el temporer, començo a donar-li voltes a tot plegat... sí, definitivament, me'n vaig a fer voluntariat a un camp de refugiats! Necessito saber més, necessito fer quelcom més, necessito...