Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

Salvador Espriu

Pel caminet de vora el riu,
tresca que tresca,
va galopant un cavaller.
Sant Jordi va,
Sant Jordi ve!
Ha senti dir que hi ha un país
plora que plora
perquè d’un drac és presoner.
Sant Jordi va,
Sant Jordi ve!

La seva espasa al raig del sol
brilla que brilla.
-Cercaré el drac i el venceré!
Sant Jordi va,
Sant Jordi ve!
I tot tornant, quan l’ha vençut,
dubta que dubta:
-Potser aquest drac no és el darrer…
Sant Jordi va,
Sant Jordi ve!

Joana Raspall

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
—i ningú no ho sabria—
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva? 
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig 
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
A la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Maria Mercè Marçal

Bruixa de dol, 1979

CRIATURA DOLCÍSSIMA

Criatura dolcíssima - que fores

la sola riba forta, un deix d'idea,

la mà que entre les meues perdurava!

Criatura dolcíssima o miracle

total o prosperada llum - que fores

grat de llavis pertot i branca exempta!

Criatura dolcíssima i fondària

i visitació de mots atònits

i pietat complida i cim - que fores.

Érem hostes del bes i la insistència,

uns territoris radiants, els únics,

i argument negador de la nostàlgia.

A força d'alegria, vam obrir-nos

més càlids privilegis: la mateixa

veu per als dos, sang dura, al.legories.

Establírem el món sota la nostra

perfecció. Duràvem, prosseguírem.

Fidel, el món du encara aquell bé gràcil.

No sé si m'estimaves: t'estimava

i això era tot, i això era prou, i els dies

obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,

i et cantava, i passaves, i abril queia,

i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.

Com s'estimen les coses marcescibles.

Com s'aprèn l'idioma de l'absència.

Tenies 19 anys, i a punt la joia,

i esperança de mi en les teues galtes.

Jo t'intentava noms o altres carícies.

Vàrem recórrer, junts, tots els designis

d'un espai de coloms, les destinades

nits al respir a mitges, la ventura.

I què no redimien nostres cossos?

Eren purs blanament. Provant llur glòria

la forma del retorn els adoptava.

La paraula refà
un món perdut. Conjura
ombres, ecos somorts,
i els eleva a presència
immediata. Tornen
els cossos que estimàvem
-amb una lluïssor
d’aigua enllunada-, els dies,
trenats, en el record,
com gallardets als pals
d’una nau fugissera…

Poesia: misteri
d’uns mots, que afaiçonem,
amb delit, en la calma
nocturna, noms que tenen
l’encant pur de la forma
o -contrapunt secret-
el ritme de la música…
Ambigua descoberta
de l’amorós designi
d’uns cossos, que abracem,
nus com l’aire, en la festa
dels somnis, raïm negre,
òrfic delit, paraula!

Jordi Pàmias

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà, 

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret»,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

SALVADOR ESPRIU

El caminant i el mur, 1954

Estimava aquella llengua per la seva flexibilitat de cos en plena forma, per la seva riquesa de vocabulari on, en cada mot, es feia palès el contacte directe i divers de les realitats, i perquè gairebé tot el que de millor han dit els homes s'ha dit en grec. Hi ha d'altres llengües, ja ho sé, però o bé estan petrificades, o bé encara han de néixer. Sacerdots egipcis m'han mostrat els seus antics símbols, signes més que no paraules, intents força antics de classificació del món i de les coses, parlar sepulcral d'una raça morta. I durant la guerra jueva, el rabí Joshua em va explicar literalment alguns textos d'aquella llengua de sectaris, tan obsedits pel seu déu que fins han negligit la part humana. A l'exèrcit m'he familiaritzat amb el llenguatge dels auxiliars celtes; recordo sobretot alguns dels seus cants... Però aquestes parles bàrbares tenen valor, en tot cas, perquè constitueixen una reserva de la paraula humana, és a dir, per tot allò que sens dubte arribaran a expressar en el futur. El grec, ben al contrari, ja té al darrere els seus tresors d'experiència, l'experiència de l'home i la de l'Estat.

Marguerite Yourcenar

Hi ha moviment, xivarri, renills i piafar,
i els mossos de canilla que deslliguen i aquissen els gossos.
Ja s’acosta el moment, el senyor m’amanyaga,
vol una llebre grossa, flairosa de llentiscle
(jo també sóc poeta). El cor em bat amb força.
I ara, en aquests moments, jo sóc l’amo i senyor
del món i de la gent. Tots a dins del meu cercle,
pendents de mi, esperant com em perdo i retorno,
com el meu vol es va cenyint, calcula,
veu la llebre temorenca.
Els ulls són com sagetes, les urpes s’aguditzen
i un vertigen dolcíssim m’aclapara.
Cel i terra són u, arbres i núvols, l’herba i la pell
esquerpa de la llebre. No veig res, una força
se m’endú cap avall, cap al pou del no-res,
i baixo com un llamp. ¿Per quina
voluntat em regeixo?
¿Quina és la força obscura que se m’endú, quins fils
mouen les meves ales, quin foc
pot escalfar
tant la sang del meu cos?

Ara, a les urpes, ja hi tinc la llebre morta,
olorosa de terra i de llentiscle.
Tot s’ha acabat, ja s’ha ensorrat l’imperi.
El falconer major
em deixarà esquinçar un tros de fetge càlid…
riurà el senyor amb els seus amics; després,
i amb el meu caputxot tot ple de cintes,
em sentiré ridícul.

Allò que fa oblidar-se, dura sempre tan poc!

Narcís Comadira

Encesa la crinera de carbó

i escorxada la carn negra,

bramaràs l'últim renill

i la nit

bramarà amb tu.

i la nit els junyirà

mentre t'arrenquen els budells

amb les mans netes.

La fosca de l'estómac

de la nit

bategarà

com una culpa

quan t'esventrin

a la llum d'una foguera

la brutesa dels pecats,

el secret d'un viarany,

la trajectòria rectilínia

del camí

del precipici.

I t'abandonaran, pellofa bruta,

per desxifrar els secrets del cel

i alçar els braços vers l'albada,

que s'esquinça al pas veloç

d'un cavall blanc

galopant ràbia

i d'un auriga

que saluda.

Xavier Mas Craviotto

Renills de cavall negre (2019)

Oh Mare de Déu del Mont

com tan alta en sou pujada

en un trono de penyals

dalt el cim d'una muntanya?

És per sentir els angelets

o per rebre el bes de l'alba,

o per abastar un estel,

lo més bell de l'estelada?

No és per sentir els angelets

puix vos volten en garlanda

ni per veure eixir lo sol

per Vós no s'és post encara

ni per abastar un estel

prou n'estau ben coronada;

sols per beneir

d'Empordà l'hermosa plana

que teniu a vostres peus

pregant-vos agenollada.

Jacint Verdaguer

3 d'agost de 1884