La zona sud i oest del territori català va romandre sota control musulmà durant quatre segles.

La població es va islamitzar, adoptant la llengua àrab, la religió i els costums islàmics, i introduint avenços agrícoles.

Es van crear i desenvolupar ciutats, destacant Balaguer, Lleida i Tortosa, aquestes dues últimes convertides en regnes de taifes importants des de l'any 1031.

El patrimoni islàmic a Catalunya és limitat, destacant-se castells, torres defensives, banys àrabs i edificis com la suda de Tortosa.

Els reis francs van establir la Marca Hispànica com una franja fortificada al llarg dels Pirineus, des de Pamplona fins a Barcelona, per protegir-se dels musulmans.

La Marca Hispànica va ser dividida en comtats i governada per comtes nomenats pels reis francs.

Entre els segles IX i X, els comtes catalans es van desvincular gradualment dels reis francs.

El comte Guifré el Pelós va deixar en herència els seus territoris als seus descendents, sense requerir l'aprovació dels reis francs.

El 988, Borrell II va decidir no renovar el jurament de fidelitat al rei franc després que aquest li denegués ajuda per defensar Barcelona dels sarraïns, fent que els comtats catalans

Al segle X, els comtes catalans van repoblar els seus territoris, que havien quedat gairebé deshabitats a causa de les guerres.

Van concedir petites parcel·les de terra, anomenades alous, als pagesos, que esdevenien propietaris lliures i contribuïen a la repoblació del territori.

Al començament del segle XI, la societat catalana va iniciar la feudalització.

Els nobles, desitjant protegir els seus territoris dels sarraïns i obtenir rendes agràries, van obligar els pagesos a lliurar-los les seves petites propietats (alous), convertint-los en serfs a canvi de protecció.

Els nobles es van autonomenar barons i van fer d'aquest càrrec una posició hereditària.

Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, va pactar amb els barons per restablir l'autoritat comtal.

Va fer vassalls els barons i va acceptar el sotmetiment de la pagesia, establint les normes de la societat feudal en el codi dels Usatges de Barcelona.

Els altres comtes catalans també es van fer vassalls de Ramon Berenguer I, consolidant així l'hegemonia de la casa comtal de Barcelona.

Amb la caiguda del califat de Còrdova el 1035, els comtes catalans van exigir tributs als musulmans a canvi de mantenir la pau, però també van conquerir territoris com Tàrrega (1056), Agramunt (1078), Balaguer (1105) i Tarragona (1117).

L'impuls econòmic obtingut va permetre l'expansió cap a Occitània, comprant i heretant territoris, així com a través d'unions matrimonials com la de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença.

El matrimoni entre Peronella, filla del rei d'Aragó Ramir II, i Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, es va concertar l'any 1137, però no es va celebrar fins al 1150.

Aquest matrimoni va donar origen a la Corona d'Aragó, amb Ramon Berenguer IV com a príncep d'Aragó.

Alfons I, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella, va ser el primer a ostentar els títols de comte de Barcelona i rei d'Aragó.

Va continuar la conquesta de territoris, incloent les ciutats de Tortosa i Lleida, i el 1153 va capitular Siurana, última ciutat important sota control islàmic al territori català, establint la frontera fins als ports de Beseit i el riu la Sénia.

A més, va reconquerir territoris a l'Aragó i va signar el tractat de Cazorla amb la Corona de Castella, renunciant a conquerir la taifa de Múrcia a canvi de les taifes de València, Xàtiva i Dénia.

Les terres van ser donades als ordes militars, religiosos i als nobles per dur a terme el repoblament.

Els pagesos que van repoblar les terres van estar sotmesos a condicions de servitud a un senyor, coneguts com a remences, i van ser subjectes a drets senyorials abusius.

Els comtes van atorgar cartes de poblament a les ciutats, alliberant els seus habitants de certes servituds i permetent una certa autonomia.

Es van crear ciutats noves com a part del repoblament i del desenvolupament econòmic i social de la Catalunya Nova.

Als sarraïns que ja hi vivien se'ls va permetre quedar-s'hi i continuar amb els seus costums i llengua.

Aquests sarraïns es van conèixer com a mudèjars o moriscs, i van formar part de la societat catalana amb una certa autonomia cultural i religiosa.

A partir del segle XI, hi va haver un increment de la producció agrícola a Catalunya.

Aquest augment es va deure a l'aplicació de millores tècniques agrícoles, l'ampliació de les terres de conreu i el desenvolupament dels artigatges.

Això va afavorir el comerç interior i va propiciar la creació de fires i mercats rurals, contribuint al creixement econòmic i social.

A Catalunya, l'art romànic va florir durant els segles XI i XII amb la construcció de castells, esglésies i monestirs, com ara Sant Pere de Rodes, Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.

L'arquitectura romànica catalana mostra influència llombarda, amb l'ús de carreus quadrats, torres imponents, absis esvelts i decoració amb petits arcs cecs.

L'escultura romànica, subordinada a l'arquitectura, destaca tant en escultura exempta com en escultura en fusta, amb portalades com la del monestir de Ripoll i capitells de claustres com els de Sant Cugat del Vallès.

La pintura romànica catalana va ser molt important, destacant especialment les pintures murals i les pintures sobre taula.

Les pintures murals, situades sobretot als absis i murs, representaven temes religiosos com el Pantocràtor i escenes de la vida de Jesús i de la Mare de Déu, destacant les de Taüll i les del Mestre de Pedret.

Les pintures sobre taula, com les que adornaven els frontals d'altar, també eren comuns i constituïen una part important de l'art romànic català.