com una aigua-marina. 

Clara, m'agradaria pensar que ens tornarem a veure....

Jordi

Proa, l'Orfeó de Sants, classes de flauta i de violí, esplai Espurna, orquestra Gèrminans, vacances a Montserrat, facultat de Filologia... Són tantes les experiències compartides i tant el que vaig aprendre de tu! 

Fa molts anys vas desaparèixer de la meva vida. Semblava que tinguessis pressa per avançar: acabar la carrera ben ràpid, casar-te, tenir fills... Com si intuïssis que la vida seria massa curta per a tu i que l’havies d’esprémer al màxim. 

Com em vas escriure en el teu darrer missatge: «Ningú no tria com van aquestes coses. Més val agafar-ne el que té de bo cada cosa». Crec que tu ho vas saber fer i que has portat una vida ben plena envoltada dels teus i n’has sabut gaudir fins al darrer moment.

Una nova lliçó que m’emporto de tu.

Mai no t'oblidaré, Clara.

Laura Imbert-Bouchard Forges

Ets una persona extraordinària. Ja d’alumna la teva intel·ligència natural despuntava molt per sobre de la mitjana, però el que cridava l’atenció era que darrera de qualsevol pregunta, observació, crítica... hi havia una personeta menuda, amb uns ulls ben oberts i un somriure afable d’orella a orella que t’il·luminava el rostre. Volies respostes i no et conformaves amb qualsevol d’elles; podies ser incansable en el desig d’indagació, però amb la humilitat i senzillesa del qui gaudeix descobrint nous camins cap a la saviesa. Era tot un espectable veure com la resta de companys t’acompanyava en aquest procés de descoberta i en gaudien i t’admiraven. Aquest malabarisme acabava semblant màgia de la bona, quan en comptes de mirar-te amb un respecte distanciador, de superdotada o de “friqui de turno”, et consideraven una més, una persona propera i amb qui podien comptar sempre que ho necessitessin. No importaven les quaranta mil activitats que podies tirar endavant: la Clara era la Clara i era una companya més, no una extraterrestre.

Quan vas créixer, vaig seguir tenint notícies teves. Era fàcil... la mare sempre ha estat una incondicional companya a l’escola Proa.

Recordo que et vaig necessitar després d’un dels meus parts; la feina a casa i a l’escola em superava i vaig demanar-te ajuda amb les correccions de les feines dels alumnes. La compenetració va ser tal que vaig tenir la impressió de fer-ho de meravella. Ara penso com t’ho has fet tu amb tant fills com jo. També per això ets digna d’admiració.

Com a companya de professió també t’hem tingut a Proa, i el teu “savoir faire” ha estat tan professional que des del primer dia semblava que en portaves anys treballant amb nosaltres.

Clara, no sé d’on treies la capacitat de crear amor i admiració al teu voltant. La teva capacitat d’entrega ha estat sempre extraordinària. Recordo quan vas estar treballant en una escola d’un barri marginal de Barcelona que en parlaves dels teus alumnes com si fossis quelcom teu. No m’estranya que també fossis tan generosa tenint els teus propis fills, perquè... coratge... se n’ha de tenir, encara que cadascun d’ells sigui com una meravella, com un petit miracle.

He parlat amb la mare i m’ha explicat com van ser els teus últims anys. La vaig veure moralment confortada amb aquesta lliçó moral que has donat a tots els teus, però entenc, perquè també hi he passat per la pèrdua d’un fill, que en desesperats moments el que descriuria el seu estat anímic correspondria a les paraules que el poeta Miguel Hernández va immortalitzar en la seva solemne elegia dedicada al seu admirat amic Ramón Sijé:

                                           “Yo quiero ser llorando el hortelano 

de la tierra que ocupas y estercolas 

[...]

Tanto dolor se agrupa en mi costado,

que por doler me duele hasta el aliento.

 

Un manotazo duro, un golpe helado,

un hachazo invisible y homicida,

un empujón brutal te ha derribado.

 

No hay extensión más grande que mi herida,

lloro mi desventura y sus conjuntos

y siento más tu muerte que mi vida.

[...]

No perdono a la muerte enamorada,

no perdono a la vida desatenta,

no perdona a la tierra ni a la nada.

[...]

Quiero escarbar la tierra con los dientes,

quiero apartar la tierra parte

a parte a dentelladas secas y calientes.

 

Quiero minar la tierra hasta encontrarte

y besarte la noble calavera

y desamordazarte y regresarte.

 

Sé que aquests moments passen i trobem un cert reconfort en la idea que aquí hi ha encara molta gent que ens estima i ens necessita. 

Clara, et portarem sempre en el cor i en el pensament. Si veus al Quico per allà... fes-li una forta abraçada de part meva. Cuideu-vos fins que ens toqui emprendre el gran viatge.

 

Pepita Alonso i família