Títol original: Saving Private Ryan

Any: 1998

Durada: 170 min.

País: Estats Units 

Direcció: Steven Spielberg

Guió: Robert Rodat

Música: John Williams

Fotografia: Janusz Kaminski

Repartiment: Tom Hanks, Tom Sizemore, Edward Burns, Matt Damon, Barry Pepper, Giovanni Ribisi, Adam Goldberg, Jeremy Davies, Vin Diesel, Ted Danson, Paul Giamatti, Max Martini, Dennis Farina, Harrison Young, Kathleen Byron, Harve Presnell, Dale Dye , Leland Orser, Bryan Cranston, Nathan Fillion, Ryan Hurst, Corey Johnson, Andrew Scott, Joerg Stadler, Dylan Bruno

Productora: DreamWorks SKG / Paramount Pictures / Amblin Entertainment

Gènere: bèl·lic | II Guerra Mundial

Segona Guerra Mundial (1939-1945). Després del desembarcament dels Aliats a Normandia, a un grup de soldats americans se li encomana una perillosa missió: posar fora de perill el soldat James Ryan. Els homes de la patrulla del capità John Miller han d’arriscar les seves vides per trobar aquest soldat perquè els seus tres germans han mort a la guerra. L'únic que se sap del soldat Ryan és que es va llançar amb el seu esquadró de paracaigudistes darrere de les línies enemigues.

La pel·lícula aconsegueix representar molt bé la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, per exemple en les primeres escenes reprodueixen la batalla de Normandia i es veu com al final de la massacre el mar queda vermell per la sang dels soldats nord-americans. El guió està molt ben travat, amb això vull dir que totes les parts del film estan connectades d'alguna manera. Lògicament la direcció és molt polida i acurada, ja que el director és el gran Steven Spielberg. Sens dubte, ens trobem davant d'una gran pel·lícula per conèixer com va ser aquest infern anomenat Segona Guerra Mundial.

Aquesta pel·lícula bèl·lica i èpica, inspirada en alguns fets reals, va ser estrenada l’any 1998 i va rebre cinc Oscars, un Grammy i dos Globus d’Or i BAFTA. Va ser escrita per Robert Rodat, dirigida per Steven Spielberg i musicada pel famós compositor John Williams. Entre el repartiment destaquen actors molt coneguts com Tom Hanks, Vin Diesel, Matt Damon i Edward Burns, que es posen tant en el seu paper que costa pensar que estan protagonitzant, la majoria, personatges ficticis.

La pel·lícula gira al voltant d’un esquadró de soldats americans de l’exèrcit  d’Estats Units que, durant el desembarcament de Normandia de la Segona Guerra Mundial, concretament a la platja d’Omaha, se’ls encarrega la missió de trobar el soldat Ryan, l’últim de quatre germans que queda viu, per tornar-lo al seu país. L’únic que saben d’ell és el seu nom i que és un paracaigudista.

Tot i que hi va haver alguns errors amb l’atretzzo i les localitzacions a l’hora de representar els fets reals, hi va haver una gran recerca d’informació per a ambientar el llargmetratge en l’època. Això es nota tant en la caracterització dels personatges com en el vestuari, i sobretot en els efectes visuals i de so i en els escenaris en els quals passa la història, que et transporten de ple a la seva realitat. 

Al acabar de veure la pel·lícula em vaig quedar amb la sensació que, d’alguna manera, hi faltava alguna trama més, tot i que està plena d’acció. Tot i no considerar aquesta pel·lícula com la millor que hagi vist d’aquest tipus, crec que està molt ben feta i que aconsegueix transmetre, sens dubte, els sentiments d’angoixa, ràbia, dolor i por amb els que van viure la guerra, tant els soldats des del front de batalla, com la gent més propera a ells. M’ha recordat que tots ells porten el mateix uniforme, però cada un té una història diferent.

✰✰✰✰✰

Quan Roman Polanski va decidir fer aquesta pel·lícula, tenia clar que volia deixar a tot espectador, sense excepció, amb la por al cos. I és que avui, encara se'm repeteix la mateixa escena, després de cinc dies.

Un, dos, tres, quatre esglaons més. Aquelles bèsties humanes pujant al pis a mitjanit, el soroll de les botes escandaloses colpejant contra el terra de l’escala. Els nazis entrant al menjador on hi ha una família jueva sopant. Mirada salvatge. "Tots drets", ordena el comandant. Tremolant, la família s'aixeca. Tota menys un membre, esclar, un noi, un noi amb cadira de rodes. Uns braços de ferro agafant al pobre xicot per les rodes de la cadira. Portant-lo al balcó. Cadira i persona caient en picat. Noi esclafat al mig del gueto de Varsòvia.

Suposo que una pel·lícula així no és tan fàcil d’oblidar. Aquest llargmetratge que ens mostra la crueltat de la guerra, acaba posant en dubte el que avui en dia ens podria semblar el més evident: les ganes de viure d’un ésser humà. El protagonista perd la casa, la família, l’ofici, la dignitat i la música. La seva música interior. Lluita sense tenir la flama encesa. Potser és que viure a vegades es pot convertir només en un instint de supervivència? No cal voler viure per viure. Sí cal voler viure per viure. Llavors, en què quedem? Hi ha un equilibri o punt mitjà...? No és tan fàcil dir-ho quan t’adones que estàs vagant sol enmig del no-res. Curiosament, el film aconsegueix mantenir la intriga sense aclarir si al protagonista li queda un mínim d’esperança. També cal remarcar el paperàs que fa l’actor Adrien Brody. La manera com es mou, expressa i mostra la situació que està vivint encara fa més dura la història del pianista jueu. 

Finalment m’agradaria destacar el tema de la música. A ell la música el salva, però també l’enfonsa. El protagonista és un pianista molt famós. Això fa que moltes vegades, quan està en perill, el piano el mantingui en vida (ja sigui pels contactes que té com a famós o pel seu do tocant l’instrument). Per altra banda, quan a la meitat del film ha de conviure amb la soledat i amb un piano que no pot tocar per no ser descobert, el que li proporcionava vitalitat, encara el destrossa més. El piano li fa veure que la guerra arrasa amb tot, inclús amb ell. Sembla una contradicció.

En conclusió, una gran pel·lícula que sense mostrar els camps de treball aconsegueix impregnar-te d’impotència i ràbia. Et fa prendre consciència de la perversitat de la Segona Guerra Mundial. A vegades no cal mostrar les imatges més dures per evidenciar els fets. 

Direcció: Roman Polanski

Guió: Ronald Harwood

Durada: 148 minuts

Estrena: 2002

Gènere: Drama

Repartiment: Adrien Brody, Thomas Kretschmann, Frank Finlay, Mauren Lipman, Emilia Fox, Julia Rayner

Fotografia: Pawel Edelman

Música: Wojciech Kilar

Un brillant pianista polonès, jueu i resident a la capital, és obligat a separar-se de la família durant la Segona Guerra Mundial. Ell es queda a la ciutat, la qual està presa pels alemanys nazis on s’ha d’amagar per garantir la seva supervivència. Durant aquest temps de soledat i patiment coneix persones que l’ajuden i li proporcionen menjar. També d’altres que li faran passar males estones. 

El film pretén mostrar els fets que es van produir durant la Segona Guerra Mundial a Polònia entre alemanys i jueus. L’actor principal (Adrien Brody) expressa perfectament els sentiments i les emocions viscudes en un moment de guerra i por on la mort i la fam són les protagonistes.

La pel·lícula està dividida en tres parts. La primera part relata com es trenca la convivència entre alemanys i jueus. La segona part exposa molt bé com els jueus són enviats als camps de concentració i com l’actor principal ha de sobreviure a la ciutat. El film conclou amb el final d’aquesta guerra.

El film succeeix a Varsòvia. Ens mostra als espectadors com la ciutat va quedar dividida segons la procedència i religió dels habitants: jueus i no jueus. Reprodueix exactament com els alemanys tractaven els jueus: matant-los sense motiu i burlant-se’n. 

La pel·lícula transmet molt bé els fets que van passar durant l’atac dels alemanys sobre els jueus, ja que està basada en fets reals. A més a més, ens vol donar un missatge: en una guerra no hi ha ni bons ni dolents; el teu pitjor enemic es pot convertir en el teu salvador.

No he trobat millor manera d’inciar la meva crítica i he decidit introduir-la amb aquest fragment. És una frase que diu al principi el protagonista, Guido Orefice, i que penso que prepara l’espectador per a la sensació final que tindrà quan finalitzi la trama.

Títol: La vida es bella (La vita è bella)

Any: 1997

Duració: 116 minuts

Génere: Drama

Idioma: Italià

Direcció: Roberto Benigni

Guió:  Roberto Benigni i Vincenzo Cerami

Intèrprets: Roberto Benigni (Guido), Horst Buchholz (Dr. Lessing), Marisa Paredes (mare de la Dora), Nicoletta Braschi (Dora), Sergio Bustric (Ferruccio Papini), Pietro De Silva (Bartolomeo),Giorgio Cantarini (Giosuè)

Fotografia: Tonino Delli Colli

Producció: Elda Ferri i Gianluigi Braschi

Música: Nicola Piovani

Valoració: 4,5

La vida és bella és una pel·lícula basada en el començament de la Segona Guerra Mundial a Europa. Temps abans que la guerra iniciés, Guido, un jueu, arriba a un poble italià amb la intenció d’obrir una llibreria. Allà s’enamora d’una noia que malauradament, és la núvia d’un feixista italià, la Dora, i amb la que finalment acaba casant-se. 

De la seva unió neix un nen que haurà de veure la terrible situació de la guerra. La família serà reclosa en un camp de concentració i en Guido farà volar la seva imaginació per fer creure al petit que tot el que estan vivint no és més que un joc.

Aquest film tan conegut està escrit, dirigit i protagonitzat per Roberto Benigni, el qual va guanyar tres Oscars (Millor Actor, Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa i Millor Banda Sonora). A més a més, aquesta emocionant història va participar a molts festivals de cine i va arribar a aconseguir el Goya a la Millor Pel·lícula Europea.

Personalment, aquesta pel·lícula tan commovedora m’ha fet reflexionar sobre la manera de veure la vida, és a dir, que a vegades no podem canviar les circumstàncies, pero sí que podem viure la situació d’una millor manera. I crec que és el missatge que vol transmetre Roberto Benigni a l’espectador.

Estrena: 2009

Durada: 153’

Gènere: Bèl·lic, acció, drama, comèdia

Direcció: Quentin Tarantino

Guió: Quentin Tarantino

Protagonistes: Brad Pitt, Christoph Waltz, Mélanie Laurent

Producció: Lawrence Bender

 Fotografia: Robert Richardson


Inglourious basterds, dirigida per Quentin Tarantino, narra una història ambientada a la Segona Guerra Mundial,a París, França, que està ocupada per Alemanya. Per aquella zona es celebrarà l'estrena d'una pel·lícula molt important, en la qual assistirà el famós Adolf Hitler i tots els generals de gran importància. Per una banda, un grup de soldats americans anomenats "els bastards" planejarà un bombardeig a l'edifici, per l’altra banda, una jueva d'obscur passat, la propietària del cinema, també voldrà l'extermini nazi incendiant la seva propietat. La unió de l'aliança causarà grans canvis i conseqüències envers el bàndol de les potències de l'eix i la guerra.

El film representa una realitat paral·lela a la que va passar anys enrere, en la qual es mostra com podria haver mort el líder del partit socialista alemany. En aquest cas es veu que mitjançant l’enginy i la força de la unió, a més de l’òbvia i brutal força física, es podria haver dut a terme la fi de la guerra evitant moltes morts. Aquest fet fa que la pel·lícula desprengui aquest realisme, la qual cosa crida l’atenció del públic i l’entreté. 

Durant la trama s'introdueixen diferents personatges que representen el seu país i el seu bàndol respectivament (França, Estats Units, Anglaterra i Alemanya). N'és un exemple que els americans es veuen bastant brutals i "vulgars" davant dels estrictes i dràstics alemanys. D'altra banda, podem sentir el patiment, però també la resistència, dels francesos mitjançant els ulls de la protagonista jueva. Aquesta diversitat de nacionalitats emprèn la distinció de moltes llengües pròpies i originalment gravades de cada personatge amb l'ús d'un llenguatge estàndard i a vegades col·loquial, aportant moments còmics.

Definitivament, crec que Tarantino ha sabut mantenir la tensió i el drama de la seva producció afegint-hi molts moments d'acció i de comèdia, cosa que personalment m'ha entretingut i agradat molt. Segons la meva opinió, trobo que tant la història com els personatges són molt reals i creïbles, de manera que algú com a públic pot posar-se en situació fàcilment. Segons la meva opinió tot el film, les escenes, personatges, diàlegs han estat coherents i interessants, però per descomptat l'única cosa de la  qual potser no he gaudit tant ha estat la llargada de l'escena de la taverna, que crec que se li ha donat massa importància. Així i tot penso que simbolitza i caracteritza perfectament la situació de la Segona Guerra Mundial i per això recomanaria aquesta pel·lícula a tothom.

Sempre m’ha agradat mirar pel·lícules de la Segona Guerra Mundial, ja que és una manera molt fàcil de saber el que va passar, però quan les miro tinc un sentiment de ràbia i impotència molt fort.La pel·lículade “El noi del pijama de ratlles” de John Boyne  m’ha mostrat fins on és capaç d’arribar el ser humà per tal d’aconseguir el que vol, he pogut veure el que és l’amistat i quin valor té.

La veritat és que no arribo a entendre com podia haver-hi gent que  pensés amb  superioritat i menyspreu cap a altres persones que per pensar diferent a ells ja havien de morir.

Això sí, no tot és dolent. L'amistat que tenen Bruno, un nen la família del qual és nazi, i Shmuel, un pobre nen que està en un camp de concentració, és capaç de trencar les barreres ideològiques que els separa i veure l’un en l’altre un amic. És la part més important de la pel.lícula i la que ens ensenya que és igual el nostre origen, la nostre religió o si pensem diferent, tots som persones i no hem de  discriminar-nos entre nosaltres.

Aquesta història ens ensenya moltes coses, però m’he quedat en com és de fàcil enganyar  la gent i que no tot és el que sembla, ja que durant la història veiem la innocència d'en Bruno, que pensa que el seu amic està en una granja i que no sofreix, i és un cop dintre el camp  que veu la veritat.

Estrena: 26 d’octubre de 2018

Durada: 110 min

Gènere: drama
Direcció: Mar Targarona

Guió: Roger Danès, Alfred Pérez Fargas

Música: Diego Navarro

Fotografia: Aitor Mantxola

Productora: Televisió Espanyola (TVE)/ Film Team/ Rodar y Rodar

El fotògraf de Mauthausen, dirigida per Mar Targarona, no és el metratge que estàs buscant si el que vols és entretenir-te, el que ens aporta és veure com funcionava realment un camp de concentració i com vivien els internats en aquell moment històric.

El film té lloc al camp de concentració de Mauthausen. Aquest camp forma part d’un  grup de camps de concentració nazis situats al voltant de la petita empresa i pedrera de la població de Mauthausen, a Àustria. Està situat a uns 20 km de Linz.

El fotògraf de Mauthausen és una pel·lícula espanyola, estrenada el 26 d'octubre de 2018. Basada en fets reals, explica la història de Francesc Boix, un combatent republicà català i fotògraf que va ser internat en el camp de concentració de Mauthausen durant la Segona Guerra Mundial, després de ser apallissat a la Guerra Civil Espanyola. 

Boix té sort i no el maten, i a més a més, aconsegueix feina com a fotògraf, ja que necessiten gent per immortalitzar els moments dins del camp. D’aquí ve el nom de l’obra cinematogràfica. Els soldats l’obliguen a destruir les còpies de les imatges que aconsegueix implicant les accions dels nazis. Ell no obeeix les ordres i treu del camp els negatius de les fotografies d’aquell infern per denunciar-lo. La pel·lícula està feta des del punt de vista del internats del camp de concentració, per tant, exposa tot el que van patir aquestes persones. 

L’única cosa que no m’ha agradat del metratge és veure com els personatges principals no es veuen desnodrits per la falta d’aliments; això fa que perdi una mica la credibilitat i és un detall que podrien haver tingut en compte.

En conclusió, m’ha agradat la pel·lícula i m’ha fet veure com malvivien en els camps nazis. Tot i que hi ha detalls que podrien haver millorat, penso que és un bon film i recomanable.