Els primers segles de l'Església by Laia Sánchez Hernández

laiasanchez8 — 2024-09-19 11:15:28 UTC

A l’any 70, la destrucció de Jerusalem i del seu temple va allunyar més el cristianisme dels llocs jueus. A finals del segle I l’imperi romà havia establert la pau i l’unitat en tot el mediterrani.

Per altra banda, la doctrina del Evangeli va seguir les bones rutes terrestres i marítimes que van recórrer les persones.

Al segle IV, el cristianisme es va començar a difundir en els mitjans rurals.

A les primeres dècades, la difusió del cristianisme va ser impulsada per alguns cristians que van dedicar-se a la predicació intinerant a les sinagogues.

2.2 Les principals persecucions

laiasanchez8 — 2024-09-19 11:17:22 UTC

Va haver deu persecucions romanes contra el cristianisme, S’anomenaven amb el nom dels emperadors que les van decretar.

Les persecucions van ser les de:

Segle I: Nerón i Domiciano

Segle II: Trajano i Marco Aurelio

Segle III: Septimio Severo, Valeriano, Maximiano i Decio

Segle IV:Aureliano i Diocleciano.

2.1 Possibles raons

laiasanchez8 — 2024-09-19 11:17:48 UTC

Al principi, els romans van considerar el cristianisme com secta jueva.

Amb la base de diversos testimonis s’afirma que durant la segona meitat del segle I, el segle II , III i principis del IV, els cristians van ser perseguits per autoritats de l’Imperi romà, considerant als cristians jueus sediciosos.

Van formar una revolta en Judea que va originar la destrucció de Jerusalem.

3.1 Edicto de Milà- any 313

laiasanchez8 — 2024-09-19 11:26:32 UTC

Constantino el Grande, va adquirir-se al cristianisme en el 312, va rebre el Baptisme poc abans de morir.

Més tard, Constantino i Licinio van acordar una nova política religiosa.

L’any següent, en el Edicto de Milà es va declarar la llibertat de culte a tots els ciutadans de l’imperi.

En el 324, Constantino va quedar com a únic emperador d’Orient i d’Occident, iniciant l’imperi cristià.

L’Emperador va considerar-se cap de la religió, escollit per Déu; per a governar el poble i protegir l’Església.

3.2 Edicto de Tesalònica-380

laiasanchez8 — 2024-09-19 11:26:48 UTC

Després de l’Edicto de Milà, l’emperador Juliano el Apóstata va prohibir als cristians fer segons que coses, per exemple fer l’eucaristia.

L’any 380, l’emperador Teodosio va publicar l’Edicto de Tesalònica, per el qual es declarava al cristianisme religió oficial del imperi.

3.3 Conseqüència de la nova situació

laiasanchez8 — 2024-09-19 11:27:13 UTC

El fet que el cristianisme passes a ser la religió oficial de l’imperi va portar algunes conveniències i també inconveniències.

CONVENIÈNCIES:

Es va veure facilitada l’unitat de la fé
Va instaurar-se el calendari cristià, que va influir en la vida social i festiva
Va reformar-se algunes lleis per a fer-les més humanes
Van crear-se algunes institucions caritatives
L’Església va disposar d’edificis públics per al culte.

INCONVENIÈNCES:

L’ Església va disfrutar d’una llibertat condicionada
El clergat va adquirir dignitats pròpies dels civils
Van utilitzar-se mètodes violents, per aconseguir que els pagans abracessin al cristianisme.
Van deixar d’exigir les condicions que s’imposaven als catecúmens i amb el Baptisme es va accedir més a una nova condició social que a un canvi a la vida.

laiasanchez8 — 2024-09-26 10:59:22 UTC

Fins a mitjans del segle III i en zones de la perifèria i allunyades de l’imperi, van començar a construir-se els primers edificis destinats al culte. Després, l’edificació d’Esglésies, es va anar intensificant a partir de l’any 300.

4.1 La litúrgia cristiana

laiasanchez8 — 2024-09-26 11:03:32 UTC

Al començament del cristianisme, la seva litúrgia va estar centrada en l’administració dels dos sagraments: el Baptisme i l’Eucaristia.

El ritus bautismal, va acabar-se imposant en totes les parts, com a l’única manera d’administrar el sagrament d’iniciació.

L’ Eucaristia es celebrava cada diumenge, al principi d’una forma litúrgica molt senzilla, però després, progressivament va ser més elaborat.

També, durant la primera meitat del segle II va sorgir el sagrament de la penitència, per perdonar al menys una vegada en la vida aquells pecats greus.