D'aquest trobador es conserven set cançons, una d’elles està entre les més belles i repetides de la literatura trobadoresca: Lo dous cossire (La dolça tristesa). Aquesta cançó pot ser trobada, juntament amb la seua traducció al català, en l'article dedicat a la cançó trovadoresca. Les altres dues cançons són d'atribució dubtosa.

Poema Lo dous Cossire, en tot el poema parla de l’amor cegant que te cap a la seva dona, la fidelitat que li te i com l’amor es tan intens. Parla del cos de la dona i la sensualitat que se li atribueix

Dins dels gèneres trobadorescos, aquesta poesia és una cançó, ja que el tema principal es l’amor i l’estil es cortès. 

El poema està dividit en vuit parts o estrofes,de les quals no és oportú descriure’n l’esquema mètric. També parla de diferents religions i vassagatge .

A l'entorn de 1170 escriu una bona part de les seves poesies. De 1172 data una de les més conegudes, Cansoneta leu e plana. 

Fa servir, sobretot, dos dels gèneres més utilitzats pels trobadors, la cançó i el sirventès.

Ell es impetuós i violent, escriu els sirventesos amb sarcasme denigrant  i deshonest. El seu odi és manifestat en els poemes dedicats al seu veí Pere de Berga, el bisbe d'Urgell –Arnau de Preixens– o al cavaller d'Alfons I, Ponç de Mataplana. 

El 3 de març de 1175 assassina el vescomte Ramon Folc de Cardona, que li havia dedicat els sirventesos Cantarey mentre m'estau i Joglars, no't desconortz. Al primer sirventès, plasma la traïdoria del vescomte. En el segon i detalla les relacions amoroses amb la muller de Ramon Folc. 

Per aquest assassinat ha de fugir de Catalunya i perd bona part de les seves possessions. Entre 1175 i 1182 fa pelegrinatge a Santiago de Compostel·la. Durant aquest període viu amagat i protegit pel vescomte Ramon de Castellbò. Segurament el 1184 viatja a Occitània on es relaciona amb el trobador Bertran de Born. Un any després forma part del seguici del rei Alfons I en la seva trobada amb Ricard Cor de Lleó, aleshores duc d'Aquitània i comte de Poitiers. La poesia Un sirventes ai en cor a bastir és un testimoni de la seva presència al castell de Najac de Roergue Més tard també segueix el rei a Lleida. 

Aquest mateix any mor Ponç de Mataplana, abans insultat i bescantat, a qui ara dedica un sentit plany (Consiros cant e planc e plor). 

Al 1187 s'enemista amb el rei Alfons I, i li escriu alguns poemes com Sirventes ab razon bona i Be.m volria q'om saubes dir.

Entre 1195 i 1196 els seus enemic ordenen matar-lo, tal com diu la seva antiga vida provençal: "E puois l'aucis uns peons". 

De la seva obra conservada es dedueix que segueix del model de la poesia trobadoresca, te poesies que mostren com ridiculitza els adversaris i enemics, al costat d'algunes cançons amoroses plenes d'elegància i delicadesa. Sovint, la música dels seus poemes pertany a melodies populars. 

D'ell es conserva la producció més extensa de tota la literatura trobadoresca: 119 composicions vàries i uns Proverbis , 197 quartets, molt coneguts i citats. En la seva obra trobem un ampli ressò i fets històrics (la revolta dels barons contra Jaume I, l’assassinat de l’infant Ferran Sanxis, l’empresonament de l’infant Enric de Castella, els projectes de partició dels regnes, la croada a Terra Santa), fet que la converteix en un document capital per a comprendre l’ambient i la ideologia de l’època. El seu estil s’acomoda tant als recursos de la poesia popular com recorre a cançons de forma complicada i de contingut  intel·lectualitzat.

En to greu moralitza i ataca els rics i poderosos. La seva poesia amorosa segueix les normes tradicionals de l’amor cortès trobadoresc. Es pot remarcar la poesia religiosa, on s’expressa de manera nova i original. Gran defensor dels joglars, reivindica, però, la seva categoria de trobador (creador, no divulgador). Domina la llengua provençal, però en composicions de tipus popular tothom li troba un cert matís catalanitzant. Va ser imitat per poetes catalans posteriors (com el grup mallorquí del Cançoneret de Ripoll i, també, Andreu Febrer).