La segona etapa de la postguerra catalana va ser entre el 1945 i 1959 on la menor pressió de la censura fa possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista. La poesia es va convertir en un medi per lluitar contra la dictadura. Més endavant, en els anys 60 i 70, els joves poetes ja practicaven la poesia com una activitat autònoma, fomentant d'aquesta manera la literatura i explorant les possibilitats del llenguatge.

La poesia de Joan Vinyoli és anomenada "La poesia de l'experiència" perquè va viure intensament en tots els ordres vitals. Va viure l'experiència amorosa, l'experiència de la mort, l'experiència de la natura, l'experiència creativa, l'experiència dels records... A partir d'aquestes experiències va transferir una extraordinària experiència vital en experiència lírica, és a dir, en poesia, creant una obra commovedora que impressiona per la seva autenticitat, capacitat comunicativa i força creativa.

Hi ha dues obres fonamentals de Rilke que s'ha vist molt reflectits en la cultura clàssica occidental als poemes de Joan Vinyoli, aquests poemes són "Sonets a Orfeu" i "Elegies de Duino". La tradició de Rilke de tenir dos aspectes molt marcats dins de la poesia de Vinyoli, ja que es pot veure l'aspecte clar i lluminós, i foscor i cruel de la vida.

Vent d'aram recull els grans temes de la lírica vinyoliana com la natura, l'amor, la mort, el temps, el record, la recerca vital, la solitud, el poder de la paraula, etc. L'obsessió pel pas del temps i els seus efectes devastadors recorre el llibre de dalt a baix i és clarament visible en el títol de molts dels poemes. Aquestes característiques es poden veure en "Temps perdut", "Hora fixa", "Temps", "No tinc ara temps".

Aquesta obra als anys setanta va ser un punt de referència de les noves generacions de poetes. No només per la seva nova proposta d'estètica, sinó que també per la seva autenticitat i modernitat lírica.