Constantí es va convertir en l'únic emperador el 324 i va crear Constantinoble, iniciant l'Imperi cristià. 

A finals dels segle I, gràcies a les rutes rutes comercials, les ciutats importants i la infraestructura de l'Imperi Romà, sobretot en entorns urbans. 

313: llibertat religiosa a L’imperi Romà

Un cop es concedeix la llibertat religiosa, el cristianisme ja era present a ciutats Orient i Occident. 

Fins al segle IV el cristianisme va créixer notablement, al segle V va passar a ser majoritari.

Van ser perseguits durant el segle I principalment pels jueus, també pels romans. 

A partir de la segona meitat del segle I, II, III i a principis del IV, van ser també perseguits també per L’Imperi Roma, que pensava que eren Jueus sediciosos o com rebeldes polítics.

No obstant això, a partir de la segona meitat del segle I fins a principis del segle IV, els cristians van ser perseguits per l'Imperi Romà, que els veia com jueus sediciosos o rebels polítics. 

Al principi mitjançant la predicació pública del Kerigma

Segle III apareixen comunitats que amb el seu comportament incitaven als altres a unir-se al cristianisme. 

Aquesta religió atrau a classe socials més baixes, ja que comparteixen valors de igualtat, llibertat i justícia (que defensava el cristianisme) 

En contrast, es van produir persecucions e incomprensions. 

Se’ls acusa falsament a aquests creients, de impietat (per no venerar als deus), de perill polític i pràctiques inmorals. 

Tant com “alimentar-se del cos de Crist” o celebrar el banquet de la eucaristia” 

Per una altra part, els apologetes cristians van defensar la seva fe, fent aquestes persecucions. 

Els més famosos van ser Justí, Ireneu, Atenàgores…

Es van produir persecucions als cristians durant molts segles, les més destacables son: les de Neró, Domicià, Trajà, Marc Aureli, entre d'altres.

La persecució de Neró: 

Va ser la primera gran persecució, a l’any 64. Quan va haver-hi un gran incendi a Roma, es va culpar als cristians, molts d’ells es van executar. 

Van ser executats els apòstols Pere i Pau.

El Cristianisme va unificar la fe, es va instaurar el calendari cristià, es van reformar lleis i crear institucions caritatives. Els inconvenients van incloure la subordinació de l'Església al poder civil, el clergat es va allunyar del seu sentit de servei i l'augment de cristians també podía ser Per conveniencia i no Per creure en una religió concreta

 També es va introduir el triduum pasqual, i  al segle II, el sagrament de la penitència per perdonar pecats greus. 

La sistematització litúrgica estava a càrrec de l'episkopos (el bisbe), que dirigía la comunitat i presidia els sagraments. 

Els presbíters ajudaven el bisbe, i els diaques s'encarregaven de la riquesa de l'Església i l'atenció als necessitats.

Toda la organización de la liturgia y la administración de los sacramentos era competencia del obispo y de la jerarquía que dependía de él. Al principio, el presidente de la asamblea litúrgica era un miembro autorizado de la comunidad, pero pronto se especializó esa figura en la del episkopos (obispo), es decir, el superintendente y vigilante de la comunidad en todos sus ámbitos.

Diaques: Era l'encarregat de custodiar i administrar els béns de l'Església i d'ajudar en les seves necessitats als pobres, viudes i orfes.

Pàgina Web 2: http://www.basilicasantaengracia.es/wp-content/uploads/2013/01/Iglesia-e-Imperio-Romano-en-los-cuatro-primeros-siglos.pdf

Web 2: https://es.catholic.net/op/articulos/47457/cat/854/la-persecucion-a-los-cristianos-en-la-historia-de-la-iglesia.html