Kudi de Narrativa Digital - Microrelats by Àrea TAC

Manuel Cantavella Garcia

2023-01-16 11:11:46 UTC

A Different Saturday

That particular Saturday was quite different from the others. My aunt Sophie, who had lived in Vancouver for five years, was finally paying my family a visit. By my family I mean my mum, Anne, my dad, Tony and my dog, Rita. My aunt Sophie living in Vancouver and my family living in Portland.

My aunt Sophie is a Maths teacher. She was given the opportunity to work in a school in Vancouver and so she left Portland. She lived in the same street as ours and soon after accepting her new job she sold her house. Aunt Sophie had never married and she had no children.

Soon after arriving in Vancouver she started sending me postcards. One postcard every week. A different postcard each time. Always telling me that life in Vancouver was pleasant and that she missed us. She mentioned buying a house once and that she hoped we could visit her soon in the near future. She never wrote about having new friends or meeting anyone new.

That particular Saturday my mum drove my dad and I to the airport as we wanted to welcome aunt Sophie. It was a rainy Saturday, windy as well. My mum was nervous. I thought that meeting her sister after all these years was a major fact. What I did not know was that aunt Sophie was not travelling alone.

When we saw her in the arrivals hall, she was holding someone’s hand. It was a very tall man. Taller than you can imagine. I kissed my aunt and was told the man’s name. He looked at me and said something I could not understand.

(©Manuel Cantavella Garcia 2023)

Míriam Ferré -Enxampats

2023-01-16 14:51:29 UTC

T’has afanyat amb tota aquella paperassa i has arribat més aviat a casa perquè vols donar-li una sorpresa al teu marit, un home guapo i intel·ligent, un home d’anunci de colònia, aquells nois joves amb la barba retallada i els ulls brillants. Quina sort, la teva, Emma, quina sort.
A la cuina, poses aigua a escalfar i, mentrestant, fas puntetes per obrir l’armari de sobre i agafar una copa de vidre. Obres la nevera i en treus la botella de vi blanc ben fresc que havies posat al matí. Saps que t’ho mereixes, per això te’n serveixes una copa i te l’empasses pausadament, assaborint cada sabor, cada fruita, cada olor.
Abans de preparar res més, decideixes posar música que t’ajudi a suportar una mica més el dia. Descalça, amb les cames al descobert i ben dibuixades, puges l’escala de vidre fins al segon pis del dúplex, allí on hi és la llibreria i tots els discos que més t’agraden. Intentes concentrar-te per agafar el millor, el més adequat, però alguna cosa et distreu.
De reüll, gairebé sense voler, gires poc a poc el cap perquè un petit flaix de llum ha captat la teva atenció. Et dirigeixes sigil·losament cap a la porta mig mal tancada de l’altre lavabo amb l’esperança de trobar-te només amb el llum obert, però sabent que t’estaves equivocant.
No t’ho esperaves pas. La banyera estava ben plena i preparada amb sals i sabó, i hi havia freses, xocolata, pètals de rosa i espelmes al voltant. Tampoc t’esperaves pas que després de les bombolles hi trobessis el teu marit, que et va mirar amb els ulls ben oberts.

Esther Pereira- Curiositat

2023-01-16 17:39:53 UTC

"Què deu ser això?" Es va preguntar el gat miolant per si mateix. "És petit i marró, és lluent i em sembla que em punxaria, si el toqués". En Billy, un gat taronja amb ratlles marrons, es mirava el que semblava una taca a la barana del balcó del pis on viu. El sol brillava fort just davant seu, per això dubtava en què estava veient. "Serà un instecte? Serà una taca d'òxid?", va girar el cap cap a l'esquerra intrigat. Després d'uns segons i amb molta precaució, va decidir acostar-s'hi poc a poc, petjada a petjada. "Maleït sol, no em deixa pas veure bé!", va pensar. De sobte, en Billy va girar-se cap a la dreta. Havia escoltat com l'Aina, la seva mare humana, l'havia cridat. Quan va tornar a mirar la taca, ja no hi era. En Billy va marxar cap a l'Aina, oblidant-se de què feia instants abans. Va pujar als seus braços, i va adormir-s'hi durant una estona, somiant amb ratolins i llaunetes de sardines. Què penseu que era, el que en Billy havia vist? Ell se n'ha oblidat però... A tu no et pica la curiositat?

Maria del Mar López-TEMPS ERA TEMPS

2023-01-16 21:29:28 UTC

En aquell temps en el que els dinosaures tenien dents i els ocells volaven enèrgeticament, en un petit reducte de la jungla vivien pacíficament una família diversa de dinosaures. Tots ells compartien espai, menjar i natura. Mai hi havia enfrontaments.

Al cap d'un temps el menjar escassejava però ells continuaven tranquil·lament amb el seu dia a dia aprenent a compartir. Fins que uns dinosaures ferotges i afamats van trepitjar el petit hàbitat de la pacífica família. Una aferrissada batalla entre tots va succeir, fins que la sort es va decantar pel pacífic grup de dinosaures que va continuar vivint plàcidament en el seu entorn natural.

https://drive.google.com/file/d/1So_c1y2leEBVyGn2dLAi1XsIOL7VxyO_/view?usp=share_link

Sala de màquines

2023-01-18 17:25:46 UTC

J. López
El que més il·lusió li feia de reformar el pis dels avis era l'habitació. Li agradava pensar que allò seria la "sala de màquines". Per aquest motiu les tardes a Ikea les va passar a l'espai de llits. En va triar un de descomunal, clar allò havia de ser el temple. Era blanc, aparatós i amb una capçalera on hi podrien seure quatre ossos Panda.

Al final ni un Panda ni les calces de cap conquesta: pols i piles de llibres entre trastos i papers. Aquella capçalera feia por i seria el desencadenant de l'accident fatal.

El radio despertador Aiwa era un bloc quadrat, pesat i angulós. El va posar allà dalt, sobre la pila de llibres que s'alçava a metre i mig del seu cap. Això és el que va pensar el Mosso d'Esquadra que va accedir a l'estança precedint el germà del malaguanyat. Aquest presentava un color groguenc fosc. Una ferida al costat superior del front resultat d'un cop sec. A terra un Aiwa de boomers parpallejava al so de Melodia FM.

Psicofàrmac - Elena Lloses

2023-01-19 16:27:21 UTC

Ella, guapíssima, cabellera llarga i negra, pell clara i ulls brillants, s'ha llevat plorant.
Avui no té classe a la uni; setmana de recuperacions vol dir setmana de vacances per ella, que sempre ha estat responsable i ratllant l'excel·lència en tot el que fa.
No ho veu, no ho sap, no s'ho creu. Els seus ulls li ensenyen un món poc amable, complicat.
S'ha llevat plorant, ha devorat tres magdalenes i un cafè amb llet, que li han pujat els ànims momentàniament, però que l'han fet sentir miserable i poca cosa. S'ha amagat entre les pàgines del llibre que llegeix aquests dies de vacances per no ofegar-se en els seus pensaments recurrents i negatius.
Aquesta tarda té visita amb la psiquiatre, que li dirà el que ja sap.... que li cal un gran treball personal i l'ajuda d'unes pastilles que engolirà com qui devora un croissant de xocolata.
Malgrat tot, seguirà sentint-se poca cosa en aquest món fosc.

Queda't en l'estrella - Judit Ruiz

2023-01-19 17:31:57 UTC

És una nit freda, de ple hivern. Estic desvetllada i la finestra s'obre davant meu. M'apropo a aixecar la persiana, com si fos l'accelerador del cotxe. Tinc les estrelles tancades.

Brilla tant una estrella..., que ja no la veig. Fujo? Alguna cosa em diu que torni. En els extrems de l'obertura apareixen tres estrelles més. Somrient a qualsevol excusa per marxar, torno al cel negre que les permet brillar. I de cop, aquí i allà, descobreixo noves estrelles. I quan surto d'elles torno al seu contingut. L'aprenc i el desaprenc, en la passió per fer-nos visibles. Em respiro l'espai i em volo l'horitzó. L'urpa és la meva aliada.

Submergida en una dimensió diferent, em sento la galàxia i m'entrego al cel.

Alguna cosa brilla avui. Què pot ser?

Em mou la intensitat del fred i la calor de després. En la intenció de viatjar-me em trobes en el capçal del llit. Al veure't tan a prop, et murmuro:

"Queda't, que ens fumem les estrelles". Desprens l'aroma fresc de la primavera...

De cop, em desvetllo entre el sol de la nostra abraçada i amb els dits impregnats de constel·lacions. Un pessigolleig em petoneja el rostre. Tinc la comprensió sota els peus... Les arrels mullades m'habiten l'instant. No sé si estic somiant o porto els efectes de la teva medicina...

Marta del Campo - Rutina

2023-01-19 19:48:16 UTC

Laura Porras- Surt de la rutina

2023-01-20 11:09:05 UTC

Duda metódica- Laia López Manrique

2023-01-21 12:52:38 UTC

DUDA METÓDICA
“ Supongo, pues, que todas las cosas que veo son falsas; estoy persuadido
de que nada de lo que mi memoria, llena de mentiras, me representa, ha
existido jamás; pienso que no tengo sentidos; creo que el cuerpo, la figura, la
extensión, el movimiento y el lugar son ficciones de mi espíritu. ¿Qué, pues,
9podrá estimarse verdadero? Acaso nada más sino esto: que nada hay cierto
en el mundo”
René Descartes, Meditación segunda

Me veo ante un espejo, pero en realidad no hay nadie ni hay espejo. Toso,
pero apenas estoy imaginando que toso. Tengo frío y estoy desnuda, pero ni
siquiera puedo garantizar que exista mi cuerpo. Veo a un hombre que camina,
pero en realidad no camina nadie. El hombre me grita, pero sé que no son más
que inventos de mi espíritu. Suenan doce campanadas, pero no puedo estar
cierta de que existan los sonidos. Estoy llorando, pero quién llora. Me cae cera
caliente en los tobillos, pero cera y tobillos y caer no son más que palabrejas
vacías, descoyuntadas. Creo que me van a matar, pero si la muerte no existe y
tampoco existen los otros, ¿cómo que me van?, ¿cómo que creo ?. Ahora se
cierra una puerta, pero podría haber pasado hace millones de años y sería
igual. Si de algo puedo estar segura es de que estoy completamente sola.

Carolina López- Cuidar-nos

2023-01-21 23:56:19 UTC

Desperto. Són les 4 del matí d'un dissabte. Una altra vegada aquesta pressió, el nadó ja no té espai per moure's. Quan es decidirà a sortir? Ja són 9 mesos i això d'aixecar-me a fer pipí cada hora és esgotador...
Torno al llit. Encenc el llum per no xocar-me amb res, com sempre faig… M'estic tapant i veig en Marc molt quiet. La seva cara m'alerta que alguna cosa no va bé. No està adormit, està… està…? Li toco, no reacciona.

-Desperta, Marc, ei, sóc aquí! Mira'm, parla'm…!

Passen 7 segons. Surto corrents cap al passadís a obrir la porta… a despertar algun veí que em pugui ajudar… no conec ningú, som nous a l'edifici… algú obrirà aquestes hores?

Una parella de mitjana edat m'obre la porta, de seguida veuen la meva enorme panxa i pensen que em passa alguna cosa a mi.
-No, no, és en Marc, vinguin si us plau… el meu xicot no respon.

A l'estona, mentre el marit segueix les ordres dels metges i fa un massatge de reanimació al Marc, la dona em consola, m'abraça i jo només puc pensar que és molt jove per deixar-nos.

Arriba l'ambulància. Marxem a l'hospital. Es porten el Marc amb llitera.
La doctora, de nom Gina, em mira amb tendresa i em demana que em tranquil·litzi, que faran tot el possible perquè surti bé.

A l'hora em diuen que descansi; El Marc està conscient. No trobo paraules per agrair aquesta entranyable parella, així com tot l'equip de metges per fer que tot hagi quedat en un malson.

A la setmana, tornem a veure la Gina pels passadissos del mateix hospital, però aquesta vegada amb la nostra petitona als braços. Somriu, somriem. Perquè mentre hi hagi vida, tindrem esperança. Perquè segueix havent-hi humanitat en aquest món.

La cançó més bonica del mon

2023-01-22 18:20:17 UTC

Probablement no és la cançó més bonica del món, però li serveix per despertar els records d'aquella mirada de nena petita, acabada de néixer, o no. Potser dedicada a la infantesa perduda. El demà d'aquest món que, a voltes, sembla fer aigües, però que també està ple de coses meravelloses, de bons auguris i per sobre de tot, de mirades optimistes i plenes de vida. Així doncs, amb el somriure a la cara i l'incertessa al ànima, cantussejant la cançó que li recorda temps pretèrits, es disposa a sortir al carrer plena d'energia i bones intencions amb un sol desig:

Que la música ens acompanyi sempre!

El dia de blanc

2023-01-23 07:55:05 UTC

Tants anys de solitud, fins que vaig trobar-te. Avui passaràn a ser un nostàlgic record perquè mai més hauré de compartir les hores amb mi mateixa, mai més cantaré una cançó d'amor on tu no siguis el protagonista.
A l'alba tot sembla igual, però no ho és. Sensacions contradictòries i sentiments complementaris.
Ens trobem, passa l'instant, un instant que dura una eternitat. Jurem que sí, que és per sempre i brindem amb petons.
Apareixen somriures, algunes llàgrimes, tot és soroll al nostre voltant però no puc veure o sentir altra cap cosa que a tu i les teves mans acariciant el meu rostre. Una mirada que és una promesa compartida i s'omple el meu pit d'una felicitat somiada.

El gran dilema. El problema va ser quan van descobrir que l'àvia era la responsable de menjar-se aquell deliciós pastís de xocolata que estava a la cuina, i que havien reservat per l'aniversari d'en Pere. Quan el germà petit d'aquest, va enxampar a l'àvia amb els llavis plens de xocolata i els dits a sobre el patís, va ser evident que haurien de trobar una solució abans que tots els convidats arribessin a la festa d'aniversari, que amb tanta dedicació havien preparat en secret els pares del noi. Finalment la solució va ser que l'àvia s'encarregaria d'anar a comprar un pastís abans de les cinc de la tarda, que era l'hora en la que havien convocat en Pere per tornar casa amb l'excusa, que necessitaven la seva ajuda per endreçar l'habitació de convidats. Ivan Aguilera

2023-01-23 09:44:17 UTC

Anna Guàrdia - Qui està boig?

2023-01-23 18:24:38 UTC

Cada nit una ombra misteriosa i gegant creuava la seva finestra. Ningú la creia. Tothom se’n reia. “Està ben boja”, xiuxiuejaven alguns veïns malèvols. Amagava el cap sota el coixí i restava immòbil fins que la remor dels passos d’aquell monstre s’esvaïa en l’horitzó. Ningú la creia. Ningú. Però ella sabia que no eren imaginacions. Feia temps que ja no prenia medicació. Feia temps que els metges li havien donat l’alta.

Eren les onze de la nit. Aviat arribaria l’ombra... Una suor freda li regalimava per les temples. Suor. Angoixa. Por. Les dotze, la una, les dues... Res. Silenci. De sobte, va sentir un crit a la casa del davant. Potser ara la creurien... Potser el veí s’havia tornat boig?

Araceli Salcedo Haro.

2023-01-23 19:54:14 UTC

“Una estrella brillarà sempre”.

Aquell matí Laura no s'havia aixecat amb les mateixes ganes que ho feia cada dia. El dia d'abans havia estat llarg, no suportava haver de passar per aquell moment, les preguntes, els consells..., Encara que no aguantava més i que volia abandonar aquell lloc, que li transmetia fredor, humitat i tristesa, ella aguantava i seguia allí, ho havia de fer per ella pel que va representar en la seva vida i sobretot per tot el que li va deixar.
De sobte una veu es va apropar a ella i li va dir: -Marxem, és hora de tornar a casa. Va assentir sense dir res, va agafar la seva jaqueta, la seva bossa i van marxar.
Laura no pensava que arribaria aquell moment de separar-se per sempre d'ella, de no tornar a escoltar la seva veu i poder-li fer un petó, una abraçada, d'escoltar les seves històries, seure al seu costat i beure un got de llet mentre s'agafaven de les mans, aquells moments no tornarien a donar-se, aquell 19 de maig va marxar per sempre i per Laura la mort de la seva àvia va representar un abans i un després en la seva vida.

Solitud plena versus companyia buida

juditplaza1 — 2023-01-24 07:58:45 UTC

2023-01-24 08:01:05 UTC

Solitud plena versus companyia buida

La Izza estava emocionada, els pares li havien explicat que marxaven del seu petit poble, a l’Alt Atles del Marroc, per instal·lar-se a una llunyana i gran ciutat. Havien de baixar les muntanyes, travessar la mar i arribar així a la seva nova llar. Però tot aquests esforç ben segur que valia la pena! No és que no s’estimés el seu poble, però és que allò que li havien promès li agradava massa: un lloc ple de coses noves i moltes nenes amb qui jugar! Allà on vivia hi havia pedres, i poca cosa més, i els jocs els compartia únicament amb els seus germana Idir i Baha i una veineta de curta edat.

I així va ser: vint dies exactes fins arribar-hi! Als matins la duien al que li van dir que es deia escola, i, sí, hi havia moltes nenes i tenien moltes coses!

Res va ser com havia somiat…les nenes sempre miraven uns petits rectangles que aguantaven entre les seves mans i que fins i tot feien servir per comunicar-se entre elles enlloc de parlar-se directament! I els mestres miraven uns quadrats grans i negres que tenien sobre les seves taules.

La gent, en aquella gran ciutat, reia poc i mantenia poc contacte visual, les úniques coses que podien donar l’escalf humà necessari per ser feliç!

Enyorava les rondalles de l’àvia i les mirades rialleres de l’avi!

"Rellotge trencat". - Rosa Elma Ferrando

eferran9 — 2023-01-24 22:49:01 UTC

Era una nit tranquil·la. La lluna brillava en un cel ple d'estrella. En una casa de pedra, hi ha una finestra oberta i en el seu interior hi ha una figura. Ella seia en un vell sofà de l'estança. Mirava en silenci un antic rellotge sense vida, oblidat en un pesat moble de fusta del menjador. Les busques marcaven les 12 en punt.

La vida l'havia posat a prova en moltes vegades. Va tenir una infantesa dura amb un pare desdibuixat i una mare psicològicament malalta que sempre li dedicava les pitjors paraules... Misèria humana. Va volar ràpidament amb feines de subsistència amb molts canvis i amb pocs diners. S'havia sentit tan sola, tan trista... Una llàgrima li cau per la galta recordant el passat.

Però ara tot havia canviat. D'ençà que ell va entrar a la seva vida. Des de llavors, s'ha sentit plena d'alegria, felicitat i AMOR. Ja portaven anys junts... i ara en aquelles vacances en una casa rural en un poble perdut de muntanya, havien descobert que serien pares.

Mira per la finestra i observa la torre de l' església, al mateix temps que comença a escoltar repicar de les campanes... són les dotze de la nit, com el rellotge bronze aturat de l'habitació!
Fins i tot, un rellotge trencat pot arribar a dona l'hora correcta!

Veure i sentir de maneres diferents! - Mercè Marsinyach

2023-01-25 15:41:54 UTC

La incoherència aquàtica de l'amor- Rosario Chaguaceda Jiménez

2023-01-25 17:55:21 UTC

Era la cinquena o la sisena vegada que quedàvem. Però aquest cop era ben diferent. Seria la primera vegada que em quedaria a dormir a casa seva. Sembla una ximpleria, ja ho sé... Però per mi, fer aquest pas suposava tot un món. Arrossegava molts fantasmes del passat que m'impedien avançar sentimentalment amb una persona. Més del que per mi era fàcil: atracció física i uns quants afectes.
Però necessitava saber més d'ell, conèixer el que amagava dins seu. A més, era una persona molt tímida i reservada. Era molt diferent de mi i crec que això és el que més em cridava l'atenció d'ell.

Portava molta estona buscant aparcament, ja que l'Albert vivia en un petit pis molt cèntric. Dimonis, cada vegada ho veia més negre. No estava segura del que anava a fer, però sentia dins meu una força d'atracció que m'empentava a fer-ho. Quan per fi vaig pujar al pis, m'esperava amb tot el que era necessari per passar una nit idíl·lica: un bon sopar, sessió de cinema al sofà i un bany relaxant.

Al cap de poc temps va omplir la banyera, fins als límits. Feia una aroma molt dolça que et transportava fins a la primavera. A més, hi havia tanta escuma de color rosa, que era gairebé impossible veure amb claredat l'aigua. Dins d'aquesta, ens vam abraçar, fer massatges, vam parlar... Van passar com dues hores i nosaltres continuàvem en el nostre món aquàtic.

Finalment, em vaig adonar abans de marxar a dormir que en aquella banyera senzilla em va espantar tots els monstres. No era que em "robés" el cor, sinó que el vaig deixar entrar en ell.

emoren46 — 2023-01-25 20:47:34 UTC

EL MALSON, Francesc Mas

2023-01-26 13:00:46 UTC

Sortir de casa despullat, que et caiguin les dents al mig del carrer, no poder parlar en el moment que més ho necessites… M’havia acostumat a tenir els típics malsons recurrents que tothom ha compartit, alguna vegada o altra, en algun sopar de feina. Però des de feia uns quants mesos, els meus malsons van anar canviant. Sense adonar-me’n, la meva feina de docent s’estava apoderant dels meus malsons. Ara ja no sortia despullat al carrer sinó que arribava a classe sense cap activitat preparada; enlloc de sentir com les dents em queien, sentia com totes les tasques dels classrooms es perdien en la infinitat de la xarxa i, enlloc de quedar-me sense veu, quan obria la boca a classe ho feia en un idioma inintel·ligible que provocava la mofa dels meus oients.

He visitat un psicòleg, perquè no hi ha manera de dormir. N’hem parlat durant sessions i més sessions, però només sap donar-me un consell: ara que encara hi ets a temps, canvia de professió. I això he acabat fent. M’he apuntat a un curs d’hipnologia amb l’esperança que algun dia, pugui dominar els meus somnis i tornar a les aules amb la seguretat i les hores de son que em corresponen.

LA NOVA ESCOLA

2023-01-26 15:04:50 UTC

La Laura començava avui les classe al cole del seu nou poble. Estava molt enfadada amb els seus pares perquè ella no volia canviar-se de ciutat. Ella era feliç a la seva escola de sempre amb els seus amics i amigues. El seu pare, per fi, havia aconseguit una feina nova i per això s’havien mudat. En aquell poble on sempre feia fred no tenia cap amic. Estava convençuda que la seva nova mestra de cinquè seria molt pitjor que el Joan. El Joan era un mestre encantador que a tots els alumnes de la seva antiga classe els agradava molt. Sempre els ajudava i tenia molt bon humor. Abans d’entrar a la nova va respirar fons i va recordar que només quedaven 145 perquè arribés l’estiu i amb ell les vacances.

Sonia López
La nova escola

Temps entrellaçats - Anna Tantull

2023-01-26 16:46:43 UTC

Avui surt de casa, els carrers són foscos i bruts, en aquesta ciutat cada vegada hi ha més gent i les muralles sembla que són un gran cinturó de força que els estreny a tots cada dia més. Les rates reparteixen totes les malalties imaginables i el clavegueram és inexistent. Ell encara el camí cap a la nova església que estan construïnt entre tots els gremis, al vell mig del Born, per alçar-se fins a tocar del cel, tanca els ulls i se la imagina, sap que quan estigui acabada serà l'església més bonica de Barcelona. Avui toca carregar les pedres que arriben de Montjuïc, s'arremanga, agafa un carretó i s'afegeix a la cua de companys.

Avui surt de casa, els carrers són foscos, últimament semblen més bruts, en aquesta ciutat sóm massa gent, pensa. El trànsit mundial de persones escampa malalties fins ara inimaginables i sembla que la humanitat avança sense fre, abocada a un final apocaplíptic. Encara el camí cap a la basílica que fa més d'un segle que s'està construïnt a la ciutat, que s'alçarà fins a l'alçada de 172 metres, per no superar Montjuïc, la mà de l'home no ha de superar mai la mà de déu, deia el mestre. Tanca els ulls i se l'imagina acabada, sap que serà impressionant. S'arremanga i puja a la grua des d'on cada dia veu tota la ciutat i mira amb complicitat les torres de Santa Maria, que s'alcen entre les teulades del barri gòtic. Mentrestant una rata correteja entre els peus de centenars de turistes que miren enlaire intentant fotografiar una perspectiva impossible.

Comanda Amazon - Zuleika Valero

2023-01-26 17:27:24 UTC

Avui, vull demanar-me a l’Amazon un far, que vingui amb la seva platja i un penya-segat.

Quan m’arribi li trauré l’embolcall i després intentaré reciclar el vent, el sol i el mar.
I si fos cas que me n’oblido de tornar al mode com cal, feu-me ràpid un Bizum o potser un PayPal.

I cap al tard, des de les meves xarxes socials, recordaré qui sou vosaltres i qui potser era jo abans.
I arribada la nit demanaré un Glovo que activi el meu contingut,

i miraré una estona el Netflix mentre somio gran a fugir,

i si corro el perill de perdre'm, si us plau, deixeu-me anar a llegir,

que demà també voldré que l'Amazon em porti un far, que vingui amb la seva platja i un penya-segat.

"Dream big!" by Maite Santacreu Massó

msantac6 — 2023-01-26 23:06:45 UTC

Once upon a time, a girl succeeded in landing a man on the moon. She went by the name Margaret and would go on to become a well-known computer programmer. While travelling across Michigan with her family as a child, Margaret would discuss her concerns with her father. She was overcoming something with each question, something larger than the woodland they were travelling through, something larger than Michigan, something more than the entire planet Earth, but she was unsure of where her inquiries would go.

Margaret majored in math philosophy and physics in college. She was one of the only female students in her math classes, but this was the first time the department chair was a female. Margaret observed a woman working. She could see herself doing it. When Margaret was later offered two opportunities for NASA while she was working at MIT, she told them to flip a coin to decide. She would be employed by the space programme any way.

Margaret was a little different from her coworkers at NASA: she was a mom. While writing the programmes that controlled the spaceships, Margaret would bring her daughter Lauren to the lab where Lauren would play and even make some discoveries of her own. To bring the astronauts to the moon safely, Margaret and her team had to write so much code that a printout of it was as tall as Margaret. The computer began throwing out error warnings minutes before Apollo 11 arrived at the moon.

Fortunately, Margaret had foreseen this issue. Her code instructed the computer to concentrate on the most important task: lunar landing. Apollo 11 landed successfully as a result, rather than aborting. It's all because of Margaret. By having a small-minded perspective, no one has ever transformed the world. Dream big, then.

Sembla que vol ploure

adiaz2312 — 2023-01-28 10:38:12 UTC

Gener a París, les 11 del matí d’un dijous qualsevol. La Jana va anar a la cafeteria de sota de casa seva. Era com una segona casa. On havia d’anar, si no, amb aquell fred? Va demanar, com sempre, un capuccino amb tassa gran. Mentre gaudia de la seva estona de desconnexió d’estudi de les oposicions, va entrar per la porta un noi de mitjana edat, alt, amb ulls negres. No, no semblava francès. De fet, mai l’havia vist per allà. “Sembla que vol ploure”, va dir molt segur de si mateix. Tothom se’l va mirar, evidentment, la Jana també. En aquell moment, els ulls del noi van clavar la mirada cap a la introvertida Jana que, ràpidament, va baixar la mirada i va continuar llegint “El món es torna senzill” de Laura Gost.

El matí va transcórrer aparentment sense importància. El que la Jana no sabia era que, des d’aquell moment, res tornaria a ser igual. El Joel havia aparegut en la seva vida per quedar-s’hi.

Aida Llanes

Tots els laberints tenen cel

mcodin5 — 2023-01-29 16:25:53 UTC

Diuen els budistes que la vida és patiment. Potser si tinguéssim això en compte no seríem tan infeliços, o no ens queixaríem tant, o donaríem les gràcies cada dia per tot el que tenim... i no enfocaríem sempre allò que ens falta.

No ho sé. El cas és que la vida és plena de complicacions, contradiccions, males notícies, sorpreses desagradables inesperades. I cal reinventar-se quan un menys s'ho espera. Quan aquell món que et semblava inalterable cau en picat.

Però si cal, es fa. Per tot allò de bo que ens ofereix la vida, pels moments divertits que hem viscut i viurem, per la magnífica gent amb la que coincidim i ens estima, i per tantes i tantes experiències que superen amb escreix tot allò dolent. Per molt complicada que sembli una situació, no podem oblidar mai que tots els laberints tenen cel. A vegades només cal mirar enlaire.

La fórmula. Montserrat Farrés i Bonay

2023-02-03 17:51:19 UTC

En Soldevila agafa els papers de dins la carpeta, se'ls emporta d'una revolada deixant l'audiència amb la boca oberta.
Arriba al laboratori i decideix posar en pràctica allò que fins ara ha estat només un reguitzell de fórmules i idees esbojarrades. Agafa pots, productes químics, provetes i mesuradors i passa a l'acció. Al cap de quaranta-vuit hores sense repòs, té davant un líquid verdblavós que desprèn una llum intensa.
Sense aturador, se'n va a la plaça de la vila amb el carro de les verdures i reparteix el beuratge entre els venedors ambulants que es preparen per rebre els compradors a primera hora del matí. De cop, el cel s'enfosqueix, la gent es paralitza i tot queda en silenci. Davant seu té els representants del ministeri que l'han seguit i el volen apresar.
Es pren ràpidament el líquid i s'enfronta a l'autoritat per demostrar la seva immortalitat.

El bosc

2023-02-04 18:48:00 UTC

En un petit poblet d'Irlanda, hi havia un preciós bosc frondós i ple d'arbres centenaris. Arbres amb troncs gruixuts. En tots ells hi vivien petits follets que protegien a les persones que vivien al poble. Un dia quan el sol començava a despuntar, a la clariana del bosc hi van aparèixer uns exploradors atrets per les belles llegendes irlandeses. Volien capturar un parell de follets, per endur-se'ls ben lluny. En el poble els humans ja els havien vist arribar i estaven ja disposats a salvar als seus protectors, per tant els homes del poble, armats amb bastons i tot el que van poder arreplegar es van dirigir al lloc dels fets. Un cop el grup del poble va arribar al bosc, els exploradors estaven ben ocupats buscant indicis dels preuats follets, però no havien trobat cap pista, així que els vilatans van pensar en com els podien fer fora sense que hi hagués gaire violència i ho van aconseguir posant diferents pistes falses que van dirigir als estrangers fora del bosc i del seu poble. Al vespre van fer una gran festa a la clariana del bosc, per celebrar que tot s'havia solucionat, sense baralles.
Patricia Heredero

Un tresor sota el mar - Judith Recio Pujol

2023-02-05 08:45:25 UTC

Ja havia arribat l'estiu. No havia d'anar a l'escola i podia passar-me el dia construint castells de sorra a la platja amb el meu avi.

Aquest estiu com que ja sabia nadar, el meu avi em va comprar unes ulleres de busseig. Ràpidament, me les vaig col·locar damunt el cap per anar al més aviat possible a fer unes cabussades a veure què hi veia.

En arribar vaig ficar el cap dins l'aigua, però no vaig veure res de res, ni un sol peixet. El meu avi em digué que com pensava veure res tan a la vora del mar amb el xivarri que hi havia. Així que vam agafar la barca i em va portar a un lloc que només coneixia ell.

Jo pensava que ja havia estat a totes les platges de Mallorca, però l'avi em va portar a una que desconeixia totalment. La veritat és que l'aigua era tan cristal·lina que semblava que la barca flotés. L'únic soroll que podíem sentir era el de les onades movent-se tranquil·lament.

L'avi em va animar a mirar altre cop sota l'aigua. Vaig ficar-m'hi amb els ulls ben tancats i en estar amb el cap submergit vaig obrir-los de cop. No vaig veure peixos de colors, però hi havia una cosa encara més emocionant: un submarí.

Li vaig preguntar si sabia de l'existència d'aquell tresor i em respongué entre sospirs que l'utilitzaven ell i la seva dona per gaudir de les profunditats de l'oceà. En veure'l una mica moix li vaig suggerir que ara el podria utilitzar amb mi per seguir gaudint de les meravelles del mar. L'avi amb els ulls brillants exclamà: "a què esperem per anar a veure els peixos de colors".

L'equip AILEDE - Lis Cavero

liscc1 — 2023-02-06 13:23:02 UTC

Era un dilluns qualsevol i l'equip Ailede només pensava en arribar a l'Office per veure si algú havia portat xurros amb xocolata. Quina llàstima! Aquell dia res de res, ni xurros, ni mandarines, ni taronges de la terreta. Van tocar les dotze i tots sabien que venia el pitjor: la formació.

Com sempre, la Maria, l'Ari, el Narcís i la Lorena no volien pagar xupitos per tant, van arribar els primers. La Laia, la Jeni i el Joan es van quedar xerrant amb alumnes i arribaven tard. L'Esther es va fer una cigarreta ràpida al carrer, el Michel encara comprava jocs de taula que algú havia insistit molt en tenir i l'Eduard... estava fins amunt de feina. La Lis, havia començat jornada completa, per tant... va arribar l'última. Però... i la Carme? Ah, sí! Comprant al Carrefour que un altre dia, s'havia deixat el dinar. Quin claustre! El millor estava per venir, en plena formació TOC TOC... la Puri, matrícula nova... a qui li tocaria rebre al nou alumne? Tots ens vam mirar i... vam decidir fer-ho a sorts! El joc, havia començat.

Això no és, ni més ni menys, que un matí de dilluns qualsevol a AILEDE. No penseu que acaba aquí, però, després de la formació, ve el dinar, on compartim les peripècies del cap de setmana i més d'un acudit dolent dels que busquem per internet el que passa és que si us ho explico tot això deixaria de ser un MICRORELAT per ser un MACRORELAT o, com diria jo, la BÍBLIA. Benvinguts, per tant, al meu claustre.

Reencuentro

2023-02-06 13:25:53 UTC

-Pues más o menos como 40 años atrás: me enfado, me indigno, no mido las palabras, los problemas; consciente de que ya no descubriré ninguna brecha por la que huir y, lo que viene reconcomiéndome: no creerme las palabras de ánimo que les dirijo.

Pues ya está todo dicho. Así que, ya ves, sigo siendo “Dazamalgenio”.

Pilar Gérez Piñol

DEIXA'T PORTAR PEL VENT- Anna Pou

apou10 — 2023-02-06 17:29:34 UTC

Estic aquí com cada diumenge d'hivern asseguda a la platja petita del poble de l'Escala mirant el mar. Les gavines volten sobre el mar deixant-se guiar pel vent i tinc paciència, espero, ja sé que vindràs però no sé quan i de sobte em sembla veure't, allà lluny, m'hi fixo bé i sí no tinc cap dubte, ets tu.

Tens un vol majestuós, sembla que domines a la perfecció els teus moviments, talles el vent amb les ales, cap és igual a tu. És un espectacle observar les cabrioles que fas i com exhibeixes el teu plomall pigallat tan original, ets sens dubte una au preciosa.

Em pregunto si ets conscient com de bonica i especial que llueixes. Sovint un mateix no s'ho veu i no reconeix l'admiració que desperta en els altres, és per això que dubto que sàpigues la veritat.

eespinol — 2023-02-06 17:33:51 UTC

LES VEUS DEL MAR Emy Espinola

Es un conte basat en la immigració i dels refugiats però des de l'esperança i amb l'ideal que, del mon, en podem der un lloc més bonic encara. L'Amar es una nena amb els ulls vius de color negre. Té un germà , en Samir , i una mare, l'Azahar. Van néixer a una ciutat amb cases fetes de pedres, on en cada pedra pot explicar una historia. Però al seu país hi ha esclatat una guerra. Aquesta maleïda guerra destrossa boscos i ciutats, i també s'ha portat el seu pare. Han pujat a un vaixell tots tres , i naveguen mig d'amagat amb la por que algú els digui que no tenen permís per fugir de la guerra. Nomes tenen una maleta, peró no necessiten res més. Peró a la nit, amagada sota les estrelles l'Azahar esta trista i abraça ben fort els seus fills. No es veu amb cor de dir-los que no sap on van , que no sap què és el que els espera. Totes volen creuar una frontera on els seus somriures per fi toquin terra. Però quan hi arribin, l'Amar, en Samir i l'Azahar veuran que el seu viatge tot just ha començat.

"Le faux fakir et le vrai diamant" Cecilia Martínez

cmartine3 — 2023-02-06 22:29:27 UTC

Amrish était un fakir de pacotille mais personne ne le savait. Il jouait tellement bien ses trucs que les gens restaient bouche bée en le regardant. Cependant, un jour d’été, un vrai fakir arriva dans son petit village de Poovan Kourichi et après avoir assisté à son spectacle, il voulut parler avec Amrish pour l’accuser d’arnaqueur, de menteur et de faux jeton. Le vrai fakir, Rowan, lui lança un défi car il venait d’être expulsé de la cour du Maharajah de Patiala pour avoir volé le diamant sacré et cherchait du travail.

Rowan murmura à l’oreille de Amrish:

“Si tu trouves le diamant sacré en trois jours, je ne dirai rien et je reprendrai mon chemin. Si tu ne le trouves pas, je te dénoncerai devant tous les habitants de ton village”

Le sang de Amrish ne fit qu’un tour. Comment allait-il découvrir la pierre précieuse s’il ne connaissait même pas Patiala ni son roi? Et s’il ne le faisait pas, comment supporterait-il la honte de se voir démasqué devant ses voisins, sa famille, la belle Calie à la voix d’ange? Il décida de se cacher dans la jungle pour mieux réfléchir ou simplement pour se laisser dévorer par un tigre de Bengale.

Il prit la route et marcha pendant toute une journée jusqu’à la rive droite du Ganges. Là il tomba dans un lourd sommeil et fit un rêve bizarre: Rowan jouait de la flûte pour faire danser un serpent python qui s’introduisait dans son turban et disparaissait. Amrish se réveilla en sueur et passa toute la seconde journée à imaginer des plans loufoques pour retrouver le diamant. Au coucher du soleil, déçu et tracassé, il grimpa sur un figuier géant à la recherche de quelques fruits, délicieux d’ailleurs! Il en dévora une grande quantité ce qui lui provoqua une espèce de délire et une fièvre très élevée. Le serpent python réapparut, cette fois coiffé du magnifique turban de Rowan, en soie orange ornementé d'une éblouissante pierre cristalline!!! Eureka! Il avait découvert le mystère, il connaissait la cachette du diamant.

À l’aube du troisième jour, il descendit du figuier, tomba sur un éléphant que le ramena à Poovan Kourichi et le déposa sur la place où Rowan avait pris sa place de fakir. À ce moment-là, le vent se leva et le turban du voleur s’envola jusqu’aux pieds de Amrish qui le prit sans hésiter et le retourna; le diamant était là, accroché a la belle étoffe couleur de soleil levant.

Amrish alla chercher son amoureuse et tous les deux prirent la route de Patiala où le Maharajah, en signe de gratitude, les combla de richesses.

NOTA MORTOGRÀFICA, Joan Josep Camacho Grau

jcamach4 — 2023-02-07 06:39:29 UTC

‘Nota mortogràfica’

Em dic Oscar. Visc a Père-Lachaise. Hi tinc un apartament de renda vitalícia. El veïnat i els jardins són d’allò més agradables. Em visiten tot sovint i em deixen flors i poemes al portal. Tot i així, a vegades, els brètols em guixen les parets. Les nits de lluna plena surto a passejar, però el vigilant nocturn sempre m’esquiva. Trobo a faltar el teatre; la presó, no. No crec en el Judici Final ni en la reencarnació. La veritat és que –aquí– s’hi viu prou bé...

LA MORT D'ÍCAR- Roser Arco

2023-02-07 11:08:51 UTC

Cau.

Veig tot un escampall de plomes al mar. Les llàgrimes m’enterboleixen els ulls, però no he de parar.

El meu company, el meu amic, el meu fill...

Res no em queda, res hi puc fer ja...No he de parar.

Primer dia a la neu - Agustí Torrent

2023-02-08 19:46:11 UTC

Camí cap a la blancor i el fred.
Anem acompanyats de dues personetes,
Les quals mai han fet aquest trajecte.
Estem arribant,
I a mesura que ens endinsem i anem agafant altura,
Les cares d'ells són més de sorpresa.
Estan enganxats a cada una de les finestres del cotxe,
sense poder fer que el nas no entri en contacte amb el vidre del cotxe.
Per fi arribem, obrim les portes i baixem.
La primera sensació no agrada a ningú, ja que el canvi és brusc i de sobte.
Als pocs segons comencen a ajupir-se i a tocar allò que porten mirant des de fa estona,
allò que tanta curiositat els ha causat.
Quan veuen que el perill ja ha passat,
I que encara que en un primer moment no es pugui ni tocar
Però que realment és inofensiva
Comencen a jugar. S'ho passen d'allò més bé
I fan formes i se'n tiren a la cara.
Estona després anem a dinar, i recuperem forces dinant al costat del foc.
No ens n'adonem i ja estem tornant cap a casa.
Segur que cap d'ells oblidarà aquest dia
Ja que avui és el primer dia que han vist i tocat l'alegria.
La neu.

ESTIMAT DIARI (Iris Hosta)

2023-02-09 11:58:43 UTC

Estic nerviós. Estic content, estic feliç.
Per fi torno a veure als pares. Feia 8 anys que vivia amb l'àvia a la Xina i els pares estaven a Espanya. Els he trobat molt a faltar. Volia estar amb ells, tot i perdre les meves amistats.
Ara em trobo en un nou repte, viure en un nou país, amb una nova llengua, nous costums... El que més por em fa? L'escola. Demà aniré a l'escola. No conec a ningú, no sé si encaixaré... Estic espantat. No sé com comunicar-me amb la gent, no entenc com parlen ni el que em diuen. Sempre em criden i fan gestos estranys.
Demà serà el dia. Demà tornaré a escriure en aquest diari que m'ha regalat l'àvia perquè expliqui totes les meves aventures.
Demà t'escriuré, diari, i espero estar molt feliç i que tot hagi anat bé.

«I si ens donem un temps?», Oriol Teixell

2023-02-09 12:36:11 UTC

Feia temps que volia dir-li. El perseguia aquella idea que fins aquell moment era només seva. Tan sols el turmentava a ell, perquè havia decidit no compartir-la encara. I per fi ho deixaria anar: fins aquí, prou. «I si pitgem la pausa?». Però... ella mai no podria deixar de fer música.

Aquell camió, Montse Veses Ferrer

2023-02-09 13:33:36 UTC

En Josep Maria era un gran conductor, li encantava conduir durant llargues estones, sovint, agafava el cotxe sense rumb i es deixava endur per qualsevol carretera, cap a l'esquerra, cap a la dreta... tan se li feia, només volia seure davant del volant i pitjar l'accelerador.
Ai! Però en Josep Maria només tenia una por quan sortia a la carretera, i era la de trobar-se aquell camió carregat de cotxes que el miraven, tenia el malson que aquests podrien despendre's del camió i acabar amb la seva ruta.
Es repetia que era poc provable, que aquells camions duien els cotxes ben agafats, i seguia el seu camí quan en veia un, intentant no pensar-hi massa.
Un dia però en va trobar un d'aquests, és va posar nerviós i gairebé sense mirar va voler passar-lo per no estar patint.
Després tot va ser renou i foscor.

LES OSTRES NO S'ABORREIXEN

2023-02-09 19:05:59 UTC

-Hola soc l’ostra Carla. Havies sentit mai l’expressió estic avorrit com una ostra? Doncs bé, això no és del tot gens cert.

Les ostres quan no hi queda gent a la platja ens reunim i fem una festa, ens organitzem molt bé. L’ostra Maria porta el pica-pica, l’ostra Gina porta les decoracions, l’ostra Rebeca porta les llums i jo doncs... intento que tothom s’ho passi d’allò més bé.

Els explico acudits, faig la pallassa, ens ho passem d’allò més bé!
I si aneu a la platja i pareu l’orella potser ens sentiu preparar la festa.

La por, Esther Serra

estherserra — 2023-02-10 07:58:41 UTC

Un dia més. Una nova oportunitat. Vèncer per fi la meva por. Plantar-li cara d'una vegada. Ara o mai.
Em trobava al mateix lloc de sempre, envoltat d'aquell cotó tan suau i amb aquella oloreta que tant caracteritza casa meva. Estava decidit a lluitar i per fi estar tranquil.
Però, com sempre, va poder més la meva son i em vaig adormir.

MICROPINILLA - Carme Bello

mbello6 — 2023-02-11 19:06:46 UTC

Són les 14:05 h del divendres. Estem esgotats. Ha estat una setmana intensa, i quina no? Encara ens queden coses per comentar, així que tots assumim que ens tocarà allargar la jornada. La Vale manté la vista perduda a la pantalla, els ulls oberts de l'Índia es comencen a tancar, el Doctor ja no comenta res, la Orioleta rumia si pujarà al poble o no, la Lila pateix pel trànsit de la Ronda, en Pad segueix donant voltes als números, l'Arti pensa que havia quedat per dinar en trenta minuts, la Benja pensa en el "bailoteo" que farà a la nit, la Mara va pensant en la propera reunió del dilluns amb la inspectora i en Climbi en la propera escapada... Un claustre ben divers i actiu, però que aquestes hores de divendres es va dispersant. De sobte la Benja fa una proposta:
-Anem al Pinilla després, no?
La Vale i el Climbi s'apunten i així mateix van fent la resta. Tots tornen a centrar-se a la reunió. Alguns tenen plans més tard, tot i que tothom farà un esforç per tancar la setmana amb una cervesa al Bar Pinilla. Entenem com fer un Pinilla quan anem a dinar. Avui, no donarà temps a fer un àpat com cal, però sí prendre alguna cosa. En vint minuts ho enllestim tot. Què bé que ho fem. A celebrar-ho amb un micropinilla.

UNA NOVA VIDA - Sandra Santaolalla

2023-02-12 16:44:03 UTC

Avui és dimarts i no és un dimarts qualsevol. Per fi, avui puc entrar a l'escola sense por ni vergonya, tot ha acabat.
Em trobava davant el llindar de l'aula, però no m'atrevia a entrar. Sé que ell ja no hi era per fer-me més mal, però dins el meu cap continuaven reproduint-se una vegada i una altra les seves humiliacions i el seus desprecis, i no sabia que fer perquè deixessin de turmentar-me dia i nit.

Jo estimava el meu cos, era una noia feliç, però ell ha fet que l'odies fins al punt de lesionar-me, fins al punt d'odiar als meus pares per haver permès que el meu cos anés creixent sense control.

En aquell moment allà plantada vaig recordar tots els moments bonics que havia viscut en aquell institut, el meu primer petó, les meves primeres festes, les primeres confidències, les meves amigues... però ja no quedava res de tot allò. Ell havia fet que tot s'esfumés, i tot i que ell ha marxat, el seu record encara era molt present i per un moment volia fer com ell, fugir lluny de tot per començar una nova vida, però la meva psicòloga em deia:

- Tranquil·la, Helena és qüestió de temps, tot passarà, res és etern.

Però jo sabia que això no seria així, aquest dolor sabia que m'acompanyaria sempre. Vaig mirar per última vegada la meva aula i em vaig girar per dirigir-me cap a les escales, vaig pujar cap a l'últim pis i vaig obrir la porta del terrat. Em vaig apropar per veure les vistes, la gent i els cotxes eren tan petits...un peu l'altre peu... 8.45 h, feia un dia fantàstic per començar una nova vida.

Una nit qualsevol - Betlem Pons

2023-02-12 17:22:39 UTC

Son les nou, hora d'anar a dormir. Primer rentem les dents i després llegim el llibre Bona nit. La meva filla té quinze mesos i encara fem lactància materna, així que fem teta quan ens estirem al llit. Fem el pit esquerra i, si no dorm, el dret. S'adorm i jo m'adormo també. L'oxitocina del moment em fa sentir tranquila, relaxada i feliç. Es desperta. No sé quina hora és i li ofereixo el pit dret. S'adorm i jo m'adormo. Es desperta. Li ofereixo el pit esquerra. S'adorm, m'adormo. Es desperta. Quina toca? Crec que la dreta. S'adorm. M'adormo. Sona l'alarma i li demano cinc minuts més. Torna a sonar i la meva filla es desperta dient-me amb les seves paraules bon dia, mama! I jo, només amb això, ja em carrego d'energia.

Ada Rite- La cascada

2023-02-12 23:37:05 UTC

Era la segona vegada que viatjava sola. El cinc de setembre del 2022 anava de Barcelona cap a Oslo.

Només arribar a Oslo vaig adonar-me'n que la ciutat és realment petita. Tenia pagat l'hotel per passar-hi quatre nits allà però vaig pensar que serien masses dies, així que vaig preguntar als propietaris de l'hotel si podia cancel·lar les dos últimes nits. No va haver cap problema. De seguida vaig comprar uns bitllets de tren cap a Bergen.

Les vistes del trajecte van ser molt maques perquè es podien contemplar les muntanyes nevades i els fiords.

Quan el tren va arribar a Myrdal els turistes van baixar per fer transbord per anar a Flam. Vaig veure com arribava l'altre tren i com la gent hi pujava.

De sobte, les portes es van obrir de nou; van pujar tres revisors i dos del personal de manteniment per dir-nos que baixéssim del tren perquè l'havien de reparar i es demorarien unes hores.

Ja portava una hora asseguda esperant dins l’estació quan vaig decidir posar-me l’impermeable per sortir a caminar una estona.

Vaig creuar les vies i vaig veure uns cartells de fusta que indicaven una ruta senderista; vaig seguir el camí de sorra; mentre caminava la sentia però no la veia. A la meva dreta hi havia una barana de fusta i al darrera d'aquesta una reixa de ferro, perquè hi havia precipici en aquella banda. Més endavant vaig veure que estava trencada per un tros; vaig passar pel forat i vaig desgrimpar per arribar al peu de la cascada.

Quan vaig ser-hi, ella estava tan sonora i poderosa que va cridar un altre cop a la pluja.

La por a volar! Sandra José

2023-02-14 16:00:31 UTC

El origen de la biblioteca de la vida...
Cuentan que un pajarito llamado Omai no se atrevía a ir más allá de su nido desde que era pequeño. Un día se quedó solo y escuchó una música muy armoniosa. Atraído por ella caminó hasta la punta de la rama que sostenía el nido y, por sorpresa , ¡un ala se levantó! Luego le siguió la otra. Por fin , se lanzó. Sin saber cómo, se vio volando cada vez más alto. No podía Parar de volar...
Omai empezó a comprender que la vida iba más allá de su nido. Cada mañana despertaba con el sol, y la música seguía sonando y lo animaba a volar. El viento lo guiaba por aquel sendero de notas que le hizo descubrir lugares inhóspitos a los que nadie había llegado antes.

Ragnar, el gos trapella

martabernadhuerta — 2023-02-16 11:45:43 UTC

Estic dormit al meu llit gris, suau i súper còmode. M'encanta descansar i somiar amb el que em fa feliç.

De sobte, em desperto ja que escolto una veu coneguda i em ve de gust jugar amb la pilota. Vaig cap a ella movent la cua i fent saltirons. Però pel camí veig un mitjó que no puc evitar agafar.
Ragnar, no! Deixa el mitjó! Em diu la meva persona preferida.
Estic molt emocionat. Tinc moltes ganes de jugar a la pilota.
Crec que està enfadada i ara no voldrà jugar amb mi... Hauré de fer la meva mirada tendre, m'assauré i la miraré fixament. Això mai falla.
Ragnar, la poteta! Genial, ja no està enfadada.
I per fi, estic corrent pel jardí de casa buscant la pilota una i altra vegada entre les flors i les plantes. Que divertit, quantes olors!

Estic esgotat. Torno a desconectar al meu llit meravellós.

- Marta Bernad -

Crec - Maria Torrellas

2023-02-16 17:46:54 UTC

- Bon dia profe!

- Bon dia noies, què tal? -dic guardant les galetes que havia
recuperat mentre esperava que arribessin els alumnes - Perdoneu, no he tingut temps d'esmorzar que teníem reunió.

- Jo tampoc he esmorzat avui -em diu la Nerea.

- Què dius ara?

- I tampoc vaig sopar ahir... -em diu compungida.

- Com és això? Et trobes malament? -pregunto estranyada.

- No, és que és final de mes i ma mare no podrà anar a comprar fins dijous.

Crec. Sento com se'm trenca el cor. Ara entenc perquè no vol
deixar-li mai la goma a l'Ariadna perquè diu que li gasta...

L'amor de la saviesa

EliRuCo — 2023-02-17 06:59:48 UTC

Ell va marxar un dia, no voldria recordar quan. Em fa trist pensar en els finals. Se'n va anar ple d'arrugues, com si el temps li hagués marcat la bellesa amb bolígraf. Li escric ara, quan ja no em pot sentir, quan ja els petons a la galta i les carícies, formen part d'una fotografia que no miro per si em fa massa mal. M'estimes? em va preguntar un dia i jo vaig somriure. Com dir-li que l'amor és una cosa que havia après d'ell. No vaig saber dir-li i ara és tard. És dur suportar una vida sabent que l'amor no pot salvar les persones. Que hi ha un buit que s'hi quedarà sempre, com una carta adreçada a una adreça que ja no existeix.

La claror del rebedor - Lídia Bonet

2023-02-19 16:49:25 UTC

L’hivern estava arribant a la fi. No obstant, hi havia quelcom en allò d’estar a casa; tranquil·la, davant de la llar de foc que atrapava. En aquests mesos l’Anouch havia devorat una vintena de llibres, teixit una manta, encetat dos paquets d’aquella xocolata amarga per fer a la tassa i… sincerament, s’hi havia acostumat. Aquest era el seu tarannà i poc anhelava els capvespres d’estiu on la rambla estava plena de gom a gom i aconseguir una terrassa era missió impossible. Sense cap mena de dubte, li costaria deixar enrere aquests hàbits. Sort en tenia de la seva gossa que s’encarregava de fer-li estirar les cames i que sortís de casa.

Aquell dimarts, l’Anouch es va sorprendre observant la claror com entrava pel rebedor. No sabia ben bé perquè però semblava que hi hagués quelcom de diferent. Com si fos permanent. No li va donar ni la més mínima importància així que ho va deixar córrer. Estava a punt d’abandonar-se a la tumbona de nou quan la Lassi, la seva gossa, va començar a bordar sense aturador. “Què coi, li deu passar?”

Va sortir a fer-li festes, però aquesta intranquil·la la va obviar. El seu lladruc semblava més aviat un udol i com si d’un llop es tractés, estirava el coll per assenyalar una lluna inexistent. “Però… Allà dalt, just sobre el seu cap hi havia una espècie de núvol amb l’ala trencada...

Ulleres de sol

nprats4 — 2023-02-20 13:23:17 UTC

Just quan en asseure's al portal es va adonar que no tenia ulleres de sol. Després d'anys vivint al nord per fi tornava a veure la llum primaveral. Hi havia viscut la meitat de la seva vida, però era la primera vegada que valorava aquesta calor que en poques hores li hauria cremat les galtes. No tenia ulleres, però l'enlluernament el va fer oblidar la corrupció política, els problemes socials i la pobresa del país. Des de la Lapònia era fàcil criticar, però ara tot això li era igual. Necessitava unes hores més de tranquil·litat. I les ulleres.

Una resposta

2023-02-20 17:33:35 UTC

Esperava l’autobús des de feia estona, neguitós perquè el temps passava i tenia pressa, va decidir anar a peu. Necessitava una resposta. Des de feia setmanes que la notava estranya, el seu comportament distant i la falta d’apropament va denotar el dubte que ja feia temps que rondava pel seu cap. Ell pensava en tot això mentre caminava per la llarga avinguda, preferia anar en autobús per no arribar suat a la cita amb la calor que feia, però tampoc volia arribar tard. De sobte se’n va troba a un antic company de treball, just en el pitjor moment en què podria trobar-se a algú que feia temps que no veia. El company alegre de veure’l va entretenir-lo, però finalment ell acabar la conversa com va poder. Per tallar camí va passar pel mig del parc, però el sol cremava i la suor li recorria l’esquena. Nerviós, va accelerar el ritme, i va pujar el pendent de l’últim carrer, rumiant en el comportament que havia tingut ell en els últims mesos, i si això havia generat la situació en la qual es troben ara. Arribava tard i això el posava més nerviós, necessitava una resposta, saber que havia passat entre els dos i el motiu del seu distanciament. La va veure, ella ja havia arribat, i l’esperava amb un rostre seriós, però a la vegada dolç i amb una mirada càlida. Va accelerar el ritme fins que va arribar on estava ella i la va abraçar com si mai més ho pogués tornar a fer.

Vida

olopez202 — 2023-02-22 09:03:21 UTC

Per fi ets aquí!
Ara, el que sentim són: nervis, il·lusió, plor, amor, por...i tota una barreja d'emocions i sentiments.
Feia anys que t'esperavem, mesos de lluita, de incertesa, de ràbia, de preguntes sense resposta, però ara ja està, ja estàs aquí.
I, ara què? Doncs no ho sabem, però si que sabem que el ritme de vida ens canviarà i que intentarem fer-ho de la millor manera possible perquè creixis i siguis feliç.
Segurament hi haurà dies que estarem com a una muntanya russa, i tu no entendràs res, però ja et demanem ara disculpes.
T'ensenyarem totes aquelles persones que tenim el costat donant-nos amor i sabiesa i, com nosaltres, també et desitjaven. També, et mostrarem i caminarem amb tu per aquest món tan revolucionari i t'ajudarem sempre que ho necessitis.
Intentarem que siguis una bona persona, observan-te i escoltan-te, però el final seràs tu qui escolliràs el teu camí.
Els consells que et podem donar són: estima, coneix, cau, lluita, esforçat, tingues paciència, sigues crític, educat, responsable, però sobretot sigues feliç.
Nosaltres sempre estarem amb tu. No ho oblidis mai. Ja t'estimem només veient aquelles dos ratlles. Gràcies vida!

LA RUTINA

2023-02-22 10:09:51 UTC

Feia 5 minuts que sonava el despertador, sentia el so de fons però no aconseguia despertar-se. Els ocells cantaven i volaven. Els seus pensaments envaïen tot l’espai. Que bonic seria poder ser lliure com ells, poder aprendre i conèixer coses noves, sense horaris i sense pressions. Voldria sentir l’olor de la gespa de bon matí, volar per damunt del mar i gaudir de la calma, escalfar-me amb els primers rajos de sol.

De sobte va tornar en sí. El despertador seguia sonant i l’habitació estava com sempre. Que bonic somiar, però tocava tornar a la rutina.

Per inèrcia - Laura Chica

2023-02-22 11:08:01 UTC

S'aixeca, mira el rellotge i ja fa tard. Realment, no fa tard, a ella li agrada començar el dia a poc a poc, sense pressa, gaudint del seu cafè amb llet al balcó, observant les vistes de casa seva, després, del seu passeig per la muntanya amb el gos. Avui ja no comença el dia com a ella li agradaria. Es pren el cafè corrents i fa una petita volta amb el gos. Marxa corrents a la feina, sense mirar, sense gaudir, arribant per inèrcia, és la conseqüència de fer deu anys a la mateixa feina. Quan arriba mira el rellotge, ha arribat d'hora, seu a una terrassa a prendre'n el segon cafè del matí. En aquell moment observa que tothom passa igual, tothom, va corrents sense mirar-se, sense observar, sense gaudir del lloc i del moment. Tothom menys ell... un ensumador de quatre potes.

Martí Camprubí

2023-02-22 12:27:47 UTC

El somni
La nit l'envoltava amb els seus braços foscos. Va tancar els ulls i va somiar. Va veure un món on tot era possible i la seva ànima va ballar lliure. Quan va obrir els ulls, va adonar-se que el món real era diferent. Va somriure. Ara sabia que podia fer realitat aquell somni.

La soletat

2023-02-23 21:09:16 UTC

Ángel Ruiz

Era un dia de boira, gris, pluvisquejant. Feia una mica d'aire.
Anava caminant per un camí asfaltat molt a prop del mar. No hi havia ningú.
De tant en tant s'escoltava el soroll de les ones xocant contra les roques.
Les fulles dels arbres que hi havia feien un soroll tenebròs.
Anava caminant i pensant. Pensant i caminant. Caminant al ritme d'aquests sons.
Semblava que nomès existís jo i aquell escenari fosc.
Quan semblava que tot podia calmar-se, tornava aquella aigua que notaves a la cara. I aquell aire que semblava cantar-me. I aquelles ones dient : Estem aquí !!
Quan estava a punt d'arribar , vaig pensar:
Realment, va ser una passejada fantàstica!

A cup of hot chocolate - Alicia Morales Á.

2023-02-24 12:44:04 UTC

It was a cloudy evening. The sun was slowly setting down and the streets were beginning to look dark and gloomy. But I was not afraid. Not when I could hear the sound of laughter and the sweet smell of cocoa, even if the food truck was still some meters away from my job.

I was really hungry and I wanted to finish washing the dishes. When I did so, I put on my warm and cozy scarf and I closed the restaurant. The weather was chilly outside and there was still some greyish snow on the pavement.

The streets were at this point now almost deserted and I could hear the sound of traffic from afar. I searched for my wallet as soon as I got close to the vendor and picked three silver coins.

‘That will be 2 pounds and 90 pence, please.’ He said as soon as I ordered what I wanted. ‘Here you have.’ I answered quickly since I could not wait any longer to try and taste the delicious paper cup filled with melted chocolate.

When it touched my lips and I took a sip, I couldn’t help it but close my eyes. It was so good that I forgot I was tired, cold and probably late for dinner. But I couldn’t help it. The whole universe felt like a nicer place to live in at that moment.

The vendor looked at me when he noticed my gesture, as if he could feel it too.

Suddenly, he turned off the lights, closed the truck and sat beside me while I was taking the last sips of my cup. Then, he lighted a cigarette and we both smiled.

Tot és gris - Elena Ambrosio

2023-02-24 12:49:10 UTC

Obro els ulls i tot és gris.
No sé quan, ni perquè estic aquí. Com he pogut arribar? Potser algú m'ha portat?
És divendres, aquesta nit tinc un sopar important. Quina roba em posaré? Potser els pantalons negres amb la camisa aquella que és groga com un gira-sol.
Tot és gris. Per què tot és gris? Ahir tot era de color. Quan vaig anar a comprar al mercat tot era normal. Ara que hi penso... vaig oblidar de comprar formatge i no em puc fer els macarrons per dinar. Quina ràbia!
Tot és gris. Encara no sé per què. Ai! S'escolten les claus a la porta, segur que és la meva companya de pis! A veure com veu ella els colors. Tot i que sempre està de mala llet. L'altre dia es va enfadar perquè li vaig agafar una bossa de Chanel. Que egoista, oi?
- Hola, Clara! Per què tot és gris?
SILENCI
La Clara seu al sofà i diu:
- Ja fa 3 dies que em vas deixar, i ara el món és més gris sense tu.

Donuts sense gluten

2023-02-24 13:03:07 UTC

M' ha tocat en un sorteig una classe de cuina , tota contenta miro quin dia és i em va bé anar.hi . Agafo el tren de bon matí , avui és dissabte i no va tan ple com els dies laborables. Quin desastre m' he confós de linea i arribo a Tarragona .
Miro el bolso i duc un davantal i uns cullerots, què puc fer amb tot això si no estic al curs de cuina?
M' ho prenc amb calma, truco a les meves amigues per veure quin pla tenen, proposen un cap de Setmana a la neu , em sembla una idea genial.
Torno agafar el tren i vaig cap a Puigcerdà amb el tren buit i amb un davantal i un cullerot al bolso.

Al paritori

mgonz552 — 2023-02-24 13:04:43 UTC

Estava embarassada de 41 setmana i tres dies i com la meva filla no semblava tenir cap ganes de sortir, la ginecòloga va decidir induir-me al part. Així va començar l’aventura del paritori.

Un dimarts a les 8 del matí ens vam presentar a l’hospital on vam injectar l’oxitocina, i després d’unes hores, el batec del bebé va deixar de sentir-se, per escoltar una xiulada de la màquina. Tant el meu marit com jo vam començar a cridar a les infermeres i em van punxar alguna cosa que ens van accelerar el cor.

Així va ser com van decidir fer una cesària d’urgència. L’epidural em va sentar fatal i vaig començar a vomitar sense que ningú em fes massa cas. L’intervenció va ser una mica complicada i van cridar a un pediatre perque fes una valoració de la nena.

Finalment, tot va acabar molt bé.

Bàsquet impossible

2023-02-24 13:12:02 UTC

Aquest matí em vaig aixecar molt aviat perquè no podia seguir dormint, feia hores que el meu únic pensament era el "PARTIT de l'any". Els meus companys d'equip estaven convençuts que aconseguiríem la victòria però jo no les tenia totes.
El partit va començar a l'hora prevista i era un constant intercanvi de cistelles per part dels dos equips.
Jo estava jugant molt bé però el meu turmell es va començar a ressentir. Vaig demanar el canvi a l'entrenador perquè el dolor cada vegada era més insuportable.
L'entrenador, resignat, em va canviar pel jugador més fluix de l'equip quan quedaven 3 minuts per al final del partit i anàvem guanyant de 6.
Els rivals van aconseguir una sèrie de cistelles fàcils i jo, des de la banqueta, estava que m'enfilava per les parets.
A 20 segons del final i 2 a sota, l'entrenador em va tornar a posar a la pista i volia que llencéssim un triple per guanyar. Jo no podia caminar i em vaig posar a la línia de 3 esperant rebre la pilota. Quan aconsegueixen passar-me-la, a peu coix aconsegueixo un bon salt i un llançament perfecte. La pilota entra i guanyem el partit d'1. Vaig sortir ovacionat. Una sensació increïble.

La vaca i el cargol

saludmartin — 2023-02-26 11:37:06 UTC

Hi havia vegada una vaca que es deia Blaveta que pasturava tranquil·lament per la muntanya. De sobte va sentir una veu que li deia alguna cosa, però va mirar al seu voltant i no va veure res, cap persona, cap altre animal... i va decidir continuar menjant.
Aleshores va tornar a sentir la veu que li cridava i li deia vigila amb mi, vi-giiiii-laaaa.
La Blaveta es va començar a preocupar, però no veia res i va continuar menjant. Aquella veueta petitona, suau i una mica cridanera va tornar a repetir - vi-giiiii-laaaa.
La Blaveta estava intranquil·la, preguntant-se d’on sortia aquella veueta, quan de sobte un caragol petitó se li va posar al nas i mirant-la fixament als ulls li va tornar a repetir: Vi-giiiii-laaa.

El concurs de badalls

2023-02-26 16:14:27 UTC

A la classe de l'Andrea els dilluns tothom tenia son, i vinga a badallar.
Faltaven mans per tractar de dissimular tant badall. Fins que un dia l'Andrea va dir: potser que hauríem d'aprofitar i esforçar-nos per aconseguir...el millor badall!
I dit i fet! Va proposar un concurs de badalls.
El dia assenyalat, amb nervis, assajos i molt d'entrenament previ, el concurs va començar. El badall més discret, el més descarat, el més silenciós, el més sorollós, el més contagiós, el més esbojarrat...
Des de llavors tots els nens i nenes de 4t es preparaven pel concurs i van deixar de badallar a classe, doncs calia mantenir en secret com seria el seu badall.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, que junts van badallar!
Carme Gómez Jiménez

MICRORELAT ANA AYERBE

2023-02-26 17:22:49 UTC

La nit era fosca i plujosa. Els llums dels carrers creaven reflexos brillants en els pous de la carretera. Enmig de la boira, un home sol caminava cap a casa. De sobte, va escoltar un soroll estrany i va sentir algú que el seguia. Va accelerar el pas, però els passos al darrere es van fer més forts. Va girar-se i va veure una figura esmolada que s'acostava a ell. Va córrer, desesperat, i finalment va arribar a casa a temps. Mai més va sortir sol de nit.

2023-02-27 10:51:40 UTC

El vol de la blauveta. La papallona blauveta va néixer en un camp tranquil i verd. Des de ben petita, va començar a explorar el món que l'envoltava, volant entre les flors i xafardant entre els arbres. La seva pell brillava al sol i les seves ales es movien lleugeres, portant-la sempre més amunt. Però un dia, una ventada fortíssima la va colpejar i va ser arrossegada cap a una zona desconeguda del bosc. Quan va aterrar, estava atordida i confusa, sense saber on era ni com tornar a casa. Així va passar el temps, i la papallona blauveta es va acostumar a la nova vida, tot i que mai va deixar de pensar en el seu camp i les flors que li agradava visitar. Fins que un dia, sense adonar-se'n, es va trobar a si mateixa volant per sobre del seu camp estimat. La papallona blauveta va sentir una gran alegria i va decidir que mai més volia separar-se del lloc que li pertanyia. Va fer tot el possible per tornar al seu camp i, des d'aleshores, va viure allà feliç, recordant sempre la seva aventura i la seva fortalesa per sobreviure en un món desconegut.

M.Eulàlia Moral

Els silencis

esaiz21 — 2023-02-27 15:24:22 UTC

Va deixar de parlar. Bé, allò que es diu parlar, ho va seguir fent, però va deixar de comunicar-se.

Creia que d’alguna manera ja ho havia dit tot, ja que confiava en el món adult. Però ningú va preguntar-se el perquè de tots aquells canvis. Deixava de fer coses, s’aïllava, estava de mal humor. I tothom es va adaptar a la nova situació, dient que són coses de l’edat.

Seguia el grup d’amigues per inèrcia, com qui s’agafa a una barana per no caure. Però ja no gaudia de la conversa, de la companyia. Preferia estar sola. Una soledat que li va fer deslligar-se, fins i tot, de la família.

Va caure en el pou més negre que havia imaginat mai, i sense que ningú se n’adonés i la’n pogués treure. Fins que un dia no va poder més, i aquell crit ple d’angoixa va posar la seva mare en alerta i per fi es van poder mirar de debò. Una mirada còmplice, salvadora, que li va oferir l’ajuda que necessitava.

Elisabeth Saiz

Una pedra a la sabata - Francesca Oller

foller2 — 2023-02-27 16:44:25 UTC

He passat tot el matí caminant pel bosc, olorant l’herba mullada d’anit i mirant més enllà de les muntanyes. Tot era perfecte, tot, però, de cop i volta he començat a notar un cos estrany dins la meva sabata, una petitesa que molestava com la més gran de les tortures.

Com ha pogut, una pedra, posar-se’m dins de la vamba?

Les duia ben tancades, precisament perquè això no em passés. Vaig comprar-me aquest calçat pensant que era impossible que m’hi entrés cap pedra, el seu preu deia a crits que no hi podia entrar cap pedra. Però aquell roc esquifit s’hi havia escolat i ara no podia seguir gaudint de la meva caminada, ja no podia olorar l’herba ni mirar el paisatge imaginant què hi havia darrere les muntanyes.

Decidida a lluitar contra aquella incomoditat, aquella angúnia, i aquell maldecap, vaig aturar-me, vaig descordar-me la vamba, vaig moure-la amunt i avall, vaig inclinar-la, vaig girar-la, vaig mirar a dins com si fos una reconeguda científica intentant descobrir un nou món, i, finalment, vaig passar-hi la mà per dins per si hi notava alguna protuberància.

Tot semblava retornar a la calma, la pedra havia caigut, i ara jo podria seguir amb el meu propòsit.

Em vaig tornar a lligar els cordons de la vamba, i després de recuperar el somriure, vaig tornar a caminar direcció a mar. La vida era bonica, aquell matí seria inoblidable, aquell dia el recordaria sempre… Però, de cop i volta, la pedra va reaparèixer, i vaig saber que no es donaria per vençuda, que per més que em cordés i descordés la vamba ella resistirà allà dins per sempre.
Vaig llençar les vambes i vaig tornar caminant descalça.

That morning. Miguel Murillo

2023-02-27 18:05:11 UTC

She hasn't slept a minute last night but she was ready at 7 am. Since she had time she prepared herself a nice breakfast, she took her coffee looking through the window. As the sun was rising the sky was turning from dark blue to purple, pink, orange and finally blue.
So lost was she in her thought that her coffee got cold. The clock was ticking, there was a train to catch, that was going to be a great day.
But the train never came, it was Saturday. It took a while for her to realize, she came back home thinking about how beautiful life is...

Moments- Neus Rodríguez

2023-02-27 22:01:44 UTC

Han passat molts anys des d'aquell dia. Un dia d'hivern. Un aeroport. Un munt de gent; alguns plorant, altres rient. I jo, nerviosa, impacient, amb il·lusió, esperant aquell moment. Darrera la porta de sortida, et veig arribar. Ens mirem, ens abracem, sentim la pell. Sense paraules, un autobús ple però només sentim el nostre silenci, la nostra complicitat. Un sopar, un somriure i una nit. Una nit plena de llum. Una nit curta. Una nit màgica. I per què no, una cançó. Surt el sol. Has de marxar. Hem de marxar. Una abraçada, un somriure, un regal. El regal més gran que ens regala la vida: el temps, els moments, la vida.

2023-02-27 22:49:21 UTC

Every time she visited the old amphitheatre, she was surer and surer that she had once lived in those days. Scenes from her Roman "past" flittered through her imagination , like a playful butterfly. Later, she could remember snippets of the scenes that had come into her mind when she was touching the ancient stone walls, and there was always this persistent ,niggling feeling of nostalgia.

When she told her friends about this, they laughed at her , never taking her seriously. But my parents gave me a Roman name, she would say...and it can't just be a coincidence.

They still took her in jest,although she was able to describe details that could later only be found in very specialized history books and exclusive museum exhibitions, without ever having read them or visited the old treasure-holders of ancient relics in the city.

As time went by, she spent longer and longer at the amphitheatre. She was irresisitibly drawn for longer periods of time to the ancient stones with their gold reflections, winking at her. She didn't know how to explain it, but it felt like home, the ancient monument called to her night and day, like an old, well-loved friend .

SO great was her obsession with the old Roman ruin that her family started to worry, but decided to leave her to her wanderings.... she would grow out of it one day, she would find another more "normal" entertainment ....
The months sped by, until one day, she never returned home and all that was ever found of hers was her favourite pair of laced shoes, placed neatly in front of a passage that had only just been recently discovered in the local archaeological digs in her home town of Tarragona.

That was the last that was seen of her... in this world!

Parar i observar - Imma Compte

2023-02-28 11:46:37 UTC

Mòbil sense bateria. Queda una hora de viatge. Començo a observar al meu voltant. A l'home barbut de davant. Sembla trist. Al meu costat hi ha un noi dormint. L'observo amb intensitat. Dorm profundament. Els altres estan distrets amb el mòbil. Trobo un nen. Ens mirem. Em somriu. I jo a ell. De sobte el tren para. Ell marxa, estic sola un altre cop.

No piqueu a la porta perquè no us vull obrir- Gemma Delgado

2023-02-28 18:24:04 UTC

Sempre t'has presentat quan no t'he convidat, sempre impredictible. De vegades anunciaves la teva arribada amb dies d'antelació, provocant-me malestar, nervis i molta sensibilitat.

Quan era joveneta sempre havies de ser tu qui marcaves el pas. Sempre lideraves la nostra relació; si desitjava anar a la platja o a la piscina amb els meus amics o amigues no podia anar per la teva presència, la teva fortalesa i alhora agressivitat. A poc a poc ens vam acostumar a estar juntes, una convivència mensual, privada, íntima... Cada mes, abans de picar la porta ja sospitava la teva visita, la meva pell tersa, jove, hidratada es tornava hipersensible, la meva tranquil·litat, aigua amansada es tornava cascada, el meu cos s'inflava i s'inflava...

Companya meva, hem conviscut uns quants anys i ara em deixes. M'abandones i sense gairebé avisar-me. Per què em deixes? Jo et necessito. Trobo a faltar la teva visita, de la mateixa manera que el roser reclama l’aigua i el sol, jo enyoro la nostra rutina vital. No vens perquè estàs enfadada amb mi? No he parlat gaire bé de tu perquè les teves visites m'han fet nosa, però ara que fa dies , mesos i algun any, et trobo a faltar, amiga meva.

Darrerament, piquen a la porta, no són com tu, piquen molt subtilment perquè volen ser amigues meves, però vull que sàpigues que les vull fora de casa. La Fogot sempre pica a la porta a les quatre de la matinada i al matí , segons com li doni. Com pretén ser amiga meva si és com un huracà en explosió? L'Insomni, sempre em visita en hores intempestives... Una altra està posant pals a la roda al meu cos, l'alenteix, em provoca canvis d'humor.

És el moment d'assumir canvis, és el moment de fer el dol. Adéu, amiga meva, adéu-siau!

L'alegria de la pluja E.Balbin

elenab15 — 2023-02-28 20:01:54 UTC

L’alegria de la pluja

La pluja cau sense parar, inundant el carrer i els edificis del barri. Els veïns estan atrapats dins les seves cases, sense poder sortir. La tempesta sembla no acabar mai. Però un nen decideix sortir al carrer amb el seu paraigua i comença a saltar pels bassals, rient i cridant d'alegria. De sobte, altres nens comencen a sortir també, i junts gaudeixen de la pluja. Fins i tot alguns adults se'ls uneixen. El carrer es converteix en una festa improvisada, en la qual tothom oblida les seves preocupacions i gaudeix de l'instant.

UN MÓN MÉS FELIÇ - ANDREA BAENA

2023-03-02 13:12:36 UTC

Aquell dia tot era de colors, tot i que des de la finestra es veia com plovia i el cel estava tapat del tot. Es va posar el jersei blau cel, la faldilla negra i les botes altes, fora feia bastant fred per ser finals d’octubre. L’àvia la va cridar per esmorzar i va seure a esmorzar amb l’avi. Era dimecres, però aquell dia no aniria a l’escola.

Van sortir al carrer. Era aviat i els carrers encara estaven buits, només alguns infants que anaven agafats de la mà amb el seu pare o la seva mare, i, tot i que ara els pares no estaven amb ella, estava feliç de poder estar amb els seus avis. Ja quedava menys, l’emoció cada cop era més i més gran, però a la vegada que augmentava l’emoció i la il·lusió, li sorgien dubtes i la por també es deixava veure.

Davant de l’hospital, hi havia una pastisseria i en olorar els croissants acabats de fer no va poder-se estar de preguntar-li a l’àvia si en podien comprar per portar-los als pares. Ja amb la bossa de croissants a la mà, va entrar a l’habitació de l’hospital i els hi va donar a la mare fent l’abraçada més càlida que ningú es pogués imaginar. Quan es va girar, va veure el pare amb la petita dormida als braços. Va sentir com la pell se li eriçava, i sentia emocions a les quals encara no li posava nom, el que no sabia era que, a partir d’aquell dia, la seva vida canviaria i el món seria un lloc més feliç.

Andrea Baena

IN ILLO TEMPORE- Gisela Parodi

2023-03-02 15:54:29 UTC

De sobte em desperta una bella melodia, llunyana, semblant al so d’un piano. Obro els ulls perduda: sostres alts, columnes majestuoses, quadres immensos…M’apropo al llindar de la finestra i enfront meu veig un carruatge. Està buit, ningú més al voltant. Reculo quatre passes i camino per la cambra fins topar amb un mirall. Ostres! Em reconec pràcticament el rostre només. El cabell és blanc i recargolat, la roba elegant i voluptuosa, i sembla que m’hagin posat un munt d’anys al damunt!

No sé què fer. No recordo res. No veig el meu llit, ni el meu gos, ni tan sols sento el soroll dels cotxes! Tinc ganes de marxar corrents, però no sé cap on he d’anar.

On sóc? Què hi faig aquí?

LA LLISTA VERMELLA - AARON SERRANO

2023-03-02 16:08:17 UTC

Ja s’acosta el moment que tant temia. Sembla que la seva figura cada vegada es fa més gran a mesura que s’apropa a la llista amb el seu bolígraf vermell. Noto la tensió en l’ambient, tothom està callat sense dir res i començo a tenir la sensació que una gota de suor està brotant del meu front i a poc a poc anirà baixant. Ja està molt a prop de la llista, com si es tractés d’una pel·lícula d’acció, el veig en càmera lenta. Primer el seu braç s’estira cap endavant, tots els dits de la seva mà dreta s’allarguen i agafa lentament el paper amb les dues mans. No sé en quin moment ha arribat a la seva taula i s’ha assegut a la cadira. La gota de suor va baixant a mesura que escolto tots els noms fins a arribar al meu. Les nostres mirades es creuen, intento aguantar-li, però no puc, és massa poderosa. Intento parlar, però les paraules no surten, finalment moc el cap de costat i el bolígraf dibuixa una creu al paper al costat del meu nom. Avui no he fet els deures.

Buit

2023-03-03 12:25:16 UTC

La seva mirada no hi era. Aquell dia ja no hi era. Per primera vegada en anys, no tenia la mateixa companyia al meu costat. Tot semblava un somni, un mal somni...

Finalment, després d'una estona rumiant què fer, em vaig llevar -l'alternativa era ser-hi sense ser...- i vaig anar a la cuina. Ningú.

El dolor era inenarrable i la soledat inconcebible. Una hora va passar i jo continuava allà, com alienat. Sobtadament, quelcom: algú havia colpejat la porta de casa meva. Qui podria ser?

L'aspirina

2023-03-03 12:30:07 UTC

Estic adormida dins la càpsula. Les companyes també dormen. Creiem que aviat ens tocarà actuar. Anar a la guerra no és fàcil, la majoria morim al camp de batalla.

De cop i volta el món sembla sacsejar-se al meu voltant. Entren unes escletxes de llum i, de sobte, veig la cara del meu amo. Fa mala cara. Té ulleres, senyal de no haver descansat massa la nit anterior.
Soc la primera, de sobte un 'crec' trenca la meva càpsula. Em toca l'aire i de sobte foscor.

Començo a lliscar coll avall i veig l'enemic. És fort i poderós. Sé que un cop precís pot ferir-lo. No sé si guanyaré la batalla, ja us ho explicaré.

INSPIRACIÓ - Minerva Gil

2023-03-03 13:45:34 UTC

Respiro, espero i em tranquil·litzo.
Recordo cada vegada que he caigut i com, tu, t'aixecaves sense deixar abaixar els braços intentant-ho mil cops.
Les teves ganes, el teu riure, i la teva il·lusió, de poder i voler tornar enrere i saber que el passat és el que és. Tot entrebanc passa a ser aprenentatge i una part de nosaltres, del nostre SER.
Encaro el present, l'ARA i AQUÍ, amb valentia, pensant en tot el que vull fer, però sobretot, en el que vull SER.
Sé que ho puc fer i ara és el meu moment. JO CONFIO EN MI.

Freunde fürs Leben - Katharina Preiser

2023-03-03 17:35:10 UTC

Sie mochte Partys. Auf fast allen Festen war sie unter den Gästen. Viele verloren ihr Herz an sie, doch sie war gerne alleine.

Eines Nachts, auf der Rückfahrt von einer Feier, stand ein kleiner weißer Hund mitten auf der Straβe. Sie trat auf die Bremse, aber zu spät: Wochen später erwachte sie im Krankenhaus, am Leben, jedoch ohne ihr linkes Auge.

Monate danach besuchte sie den Unfallort. Da war der kleine weiße Hund. Sie sahen einander unverwandt an. Auch dem Hund fehlte das rechte Auge.

Gemeinsam liefen sie nach Hause. Nun mussten sie beide nicht mehr alleine durchs Leben gehen.

Sorpreses de la vida domèstica - Cristina Ayats

2023-03-04 19:23:30 UTC

Com cada dia arribo a casa, després de la feina a l’escola, i el primer que tinc ganes de fer és veure la meva bestiola, m’espera fent guàrdia a l’entrada. Quant sent la clau i gira el pany, comença a posar les seves potetes blanques recolzades a la porta. Quan em veu, fa un sorollet de content. Seguidament va a buscar el seu joguet preferit, se’l posa a la boca i comença a fer la lloca, jo li’n dic així! Que afortunat, la seva mestressa torna a casa i a sobre té a la boca l’objecte que més feliç el fa. L’acaricio i de sobte, s’asseu davant meu amb el cap mirant cap al terra. Penso, quina una n’ha fet, ja! Normalment quan adopta aquesta posició és que algun fet estrany ha ocasionat, per sort no passa sovint, però el primer que penso és: la porta de la cuina està oberta, no he pensat en tancar-la aquest matí… Deixo les coses al penjador i segueixo fins al menjador per veure que tot estigui bé. Veig un corriol tèxtil fins al seu llitet. Nicky què has fet? Ell s’aixeca encara content i va directe cap a una banda del sofà, no pot mirar-me als ulls, està avergonyit…

Una excursió ben especial

2023-03-05 15:44:05 UTC

La granota - David Paredes

dparedes27 — 2023-03-05 19:20:24 UTC

Un grup de granotes caminaven pel bosc, quan dues d'elles van caure en un pou molt profund. Immediatament, totes les altres granotes varen pensar que no podrien sortir del pou i no paraven de cridar:

—No podreu sortir! No salteu! Morireu…

Les dues granotes atrapades no varen fer cas de les paraules que els deien, i saltaven amb totes les seves forces. Però una d'elles es va desanimar pels crits de les altres granotes i va deixar de saltar. En canvi, l'altra granota, va continuar saltant sense parar, tot i els crits de desànim.

Però gràcies al fet que va continuar saltant, va aconseguir sortir d'aquell pou tan profund i es va salvar. Quan les altres granotes la varen veure, no s'ho podien creure:

—T'has Salvat! És un miracle! Però, no senties els nostres crits?

Doncs la veritat, és que la granota no havia escoltat res, perquè era sorda; i es pensava que els crits eren d'ànims. L'altra granota, malauradament, sentia els crits i es va desanimar, i no va aconseguir sortir del pou.

Títol final. La GRANOTA SORDA

Camí d'un silenci

2023-03-07 10:07:32 UTC

Tots acabarem com h, en silenci.

«Una nit a la sabana» — Albert Ventura

aventu4 — 2023-03-07 15:49:02 UTC

Buscava la calma de la sabana i pensava, constantment, en el so de la calma de la nit. Se n'hi va anar. Fins que ho va trobar i, quan hi va arribar, va trobar un ressort turístic gegantí: reggaeton i mojitos. El Carib a l’Àfrica? Potser sí, ara entenia l'avenç del turisme.

THE DAY THAT HE CAME BACK

2023-03-07 19:00:22 UTC

I had been waiting for a long time. That day I woke up and just like any other day I did not want to. I was in bed, the bedsheet seemed to be my best friend, the warmth and coziness of the safety they provided.
Anyway, the alarm rang and I snoozed it. And it rang again, and again, and finally I found the will to get up.
I went out of my room, I showered, I drank my hot coffee with my foamy milk and my sugar. Nothing seemed to indicate what was about to happened, but then it did.

The bell rang, I choose to ignore it, it must have been a mistake. But it rang again. I walked to the door. I pushed down the handle.

My coffee in the floor and my arms around him. He was back. My brother was back.

Encore une journée comme celle-là ?

2023-03-08 10:05:08 UTC

Jeudi comme d’hab... avec le rythme de la journée imposé par la cloche du lycée. Un cours, puis un autre, une pause café, quelques conversations anodines avec des collègues, l'ordinaire mais surtout beaucoup d'envie d'en finir, car Irène a la tête ailleurs aujourd'hui et il lui est difficile de se concentrer sur son travail comme elle le fait d'habitude.
La dernière heure arrive enfin , mais Irène est aussi consciente que c'est un moment compliqué. En se rendant dans la salle de classe, elle imagine comment ils seront, certains élèves s'ennuyant, d'autres hyperactifs, apathiques ou au contraire très bavards. Iker, comme toujours, assis au fond et essayant de faire un commentaire provocateur, Naiara regardant ses ongles en gel pour voir s'ils sont toujours aussi parfaits qu'il y a une heure, presque tout le monde impatient de vérifier enfin leurs portables et toutes les notifications des réseaux sociaux. Ce n'est qu'une heure, mais quand on est impatient, le temps passe plus lentement pour tout le monde.
Mais dès qu'elle ouvre la porte, Irène remarque que l'atmosphère dans la salle de classe est très différente de la normale, les élèves sont trop silencieux, on peut dire que quelque chose les préoccupe.
Irène entre, dit bonjour, pose ses affaires sur le bureau et, en balayant la classe du regard, elle remarque qu'il manque Leire et, lorsqu'elle demande à une élève assise devant elle, comment elle va et s'il s'est passé quelque chose, elle sait déjà que la réponse sera importante, qu'il y a eu un problème et qu'aujourd'hui, peut-être, sera un jour différent, un de ces jours où l'on s'aperçoit que les élèves ont besoin de nous.

2023-03-08 22:04:42 UTC

Ja són les 7:00h del matí, és hora d’aixecar-nos.

En Gerard i jo estem ben adormits, quina mandra!!

Bé, al final ho aconseguim, anem al lavabo ens retem

les mans i anem a la cuina a esmorzar. Tampoc no tenim

gaire gana i acabem fent un got de llet i prou.

Sens ha fet tard i ens hem d’espavilar!

En Gerard es renta les dents i es vesteix. Jo també. Al final tot i la mandra que ens corre per tot el cos, ja estem preparats per sortir.

EL PATI- Yasmina Villanueva

yvillan11 — 2023-03-09 13:28:16 UTC

Qui no recorda el pati amb melancolia?

Únic espai on es passa en poc temps dels plors a l’alegria.

Alguns ploren i altres riuen,

però aprenen de tot el que hi diuen.

Racó especial, racó de felicitat, que important en les escoles.

Marxes - Sergi Carrisi Pina

2023-03-10 08:13:28 UTC

Marxes

Quan em vas dir que tenies un somni, et vaig animar a perseguir-lo. Jo volia que el fessis teu, que lluitessis per tot allò que desitjaves, però, en veritat, el que necessitava era que tornessis cada nit al meu costat, perquè m'expliquessis que realment l'únic que necessitaves era ser feliç mentre m'estimaves. Soc conscient que has trobat la possibilitat de tocar el cel, més enllà dels núvols i prop dels estels, però recorda que jo ja fa temps que he arribat al meu paradís terrenal, em fa por les altures. Jo ja fa temps que sé que t'estimo, i que cada matinada al teu costat m'ha fet creure que et tindria tota la vida amb mi, però s'han obert les portes del món i has d'agafar un camí que jo no puc seguir amb aquestes sabates. Em fa feliç que hagis resolt les incògnites que et plantejava la vida, però jo et vull al meu costat mentre em quedi un sol motiu per saber que el sol tornarà a sortir demà. Saps què? Si te n'has d'anar, fes-ho ràpid. Deixa que em torturi pensant que podríem haver sigut si no t'hagués promès que trobaries tot el que necessites més enllà del que hem construït junts. Ara et veig marxar mentre dins meu floreix una corona de roses i sé que tornaràs el dia que jo torni a abraçar la primavera. Fins que arribi el moment, et trobaré a faltar pensant en la distància que suposen tres oceans i un cor trencat.

Entre cafès i sorolls. Paula Espinach

2023-03-10 15:38:57 UTC

Tornava a ser dilluns. Aquell matí, però, no em va despertar el so estrident del mòbil, sinó que va ser l’aroma inconfusible a cafè i aquell soroll que indica que ja està a punt. Si... la nit anterior ens havíem oblidat de preparar-lo. Amb algun estirament de coll, em vaig ficar a peu dret i directe a la cuina. El cafè era ben negre i bullia, però en tirar-li la llet, aquell color fosc va canvia per un de més suau, allò em va relaxar encara més. Entre uns quants badalls, vaig anar assaborint aquella beguda tan reconfortant, mentre anava pensant que seria d’aquella setmana que ara mateix havia arrencat. Vaig visualitzar les coses importants que no em podia oblidar: el dentista, la reunió de famílies, la compra... i cosa de minuts ja estava allí, al rebedor de l’entrada de l’escola. Com cada dilluns, alguns més animats que altres, ens preguntàvem sobre el cap de setmana, si més no, jo anava fent que sí amb el cap, encara estava una mica adormida i assaborint el cafè amb llet. Ara sí que sí, un soroll estrident, el que avui no m’havia donat el bon dia a les set del matí, me’l donava ara, a les nou. El dia arrencava, les rialles i la força dels infants van deixar que el cafè passes a un segon lloc i comencem la setmana. Què ens donaria aquesta?

Al començament tot fa mandra. Mercè Pallero Picazo

2023-03-10 17:17:30 UTC

Buff quina mandra!!! Arribo a casa després de l’escola i només tinc ganes d’estirar-me al sofà.

Però no! Ara ves i fes un coi de curs que ves a saber perquè em servirà. A part, és clar, per obtenir una altra línia en el meu expedient.

Amb aquest ànim m’arrossego tot fent el ronso fins la cadira que està davant l’ordinador. Ara mateix aquesta cadira em sembla la de Joc de Trons, tota plena de punxes.

Esbufegant m’hi assec i premo el botó de l’ordinador, que gemega tot queixant-se de la feina que li vull fer acomplir.

Tot badallant i passant lleugerament la vista pels continguts se m’encén una espurna. El meu cap comença a donar voltes sobre un concepte, sobre una idea, sobre una activitat, sobre un possible projecte. I és que, de fet, soc una enamorada de la meva feina.

Polstergeist a pagès - Salva Regal

2023-03-12 08:31:53 UTC

Un dia d'aquells, que podria ser dimarts, en Jordi va morir cuelment al bell mig d'un camp de patates. Els diaris se'n van fer ressò i l'anomenaren, amb força mal gust, el patatassinat. Malgrat tot, el o la culpable mai va ser enxampat per la policia i encara a hores d'ara, quan bufa el vent entre les patateres, s'escolta el lament del finat.

I vas arribar tu - Aida Muñoz

2023-03-13 09:08:56 UTC

Aquell dia em vaig aixecar a casa els avis. Això volia dir alguna cosa especial segur. L'àvia i l'avi estaven contents i els ulls els hi brillaven. Em va dir que esmorzariem i ens canviariem i baixariem a veure els papes i a tu. A tu? De veritat que ja no eres a la panxa de la mama? Segur que no era veritat.
Vam sortir de casa i mentre mirava per la finestra només tenia ganes de veure el papa i la mama. I quan vam arribar a l'hospital...quina impressió veure la mama en una camilla i amb aquella bata. I al costat? Al costat hi eres tu germanet; dormies, les manetes et feien moviments petits i de ben segur que estaves somiant. Casi com jo.

Leftovers - Meritxell Bonastre

2023-03-13 16:03:01 UTC

As every Sunday, Maya woke up at six sharp to go for her morning walk with Tilly. Despite the dreadful weather, she opted to head down to the beach. As they were crossing the boardwalk, Tilly stopped to sniff the air. All of a sudden, she sprinted to the shore. Probably some leftover kebab – Maya thought. Tilly started barking frantically. Had it been food, she would’ve devoured it in silence… What had she found? Maya rushed to see.

El Pollet Fito

2023-03-14 12:12:37 UTC

Hi havia una vegada una granja màgica que tenia el poder d’aparèixer en diferents llocs: el bosc, la muntanya, la ciutat… En aquella granja, hi vivia un pollet molt xic, el Fito.

En aquesta granja vivien altres pollets que no paraven de piular i piular. El Fito, tant xic com era tot just començava a piular, però els altres piulaven tant i tant fort que en ell gairebé se l’escoltava. Així va ser que amb molta paciència va aprendre a piular amb la mirada, amb les potetes, movent la cueta.

Una nit de turmenta, una nit misteriosa, després de dos trons terribles i dos intensos resplendors que va aparèixer al cel per caure damunt de la granja.

Tots els pollets van quedar-se muts ...

I, en el profund silenci de la nit es va sentit un PIU!!! PIU!!

LA PRINCESA RATOLINA

2023-03-14 12:33:45 UTC

Hi havia una RATOLINA que volia casar-se amb el més fort del seu regne. Li va preguntar al SOL, però li va dir que el més fort era el NÚVOL. El NÚVOL li va contestar que era el VENT i el VENT que era la MUNTANYA. Finalment, la MUNTANYA va contestar que el més fort era el RATOLÍ GRIS. I per fi la RATOLINA va trobar a l'amor de la seva vida.

El dofí NIL

2023-03-14 14:27:40 UTC

Hi havia una vegada el dofí Nil que estava molt trist per què havia perdut a la seva mare. Tenia tantes ganes de trobar-la que va començar a nedar per tot el mar, es va trobar una estrella de mar, un pop, una petxina i una sardina que a poc a poc li van anar indicant el camí fins que darrere d'una alga molt gran estava la seva mare. Quan la va trobar es va posar molt content i no es van tronar a separar mai més.

Bombolles liles - Tania Cabello

2023-03-14 15:11:09 UTC

Soc un ratolí ben eixerit, amb un bigoti negre, un nas de color rosa i dues orelles la mar de boniques. Si us he de dir la veritat, el que més m'agrada no és pas menjar formatge sinó fer bombolles de sabó amb els meus amics: la granota Frogui i les quatre germanetes ànecs: la Lila, la Lulu, la Mica i la Rita. Doncs bé, la Rita va proposar fer bombolles de sabó de color lila i la Lila no volia perquè deia que d'aquest color no sabria si la cridaven a ella o a les bombolles.

Amor d'estiu

2023-03-14 20:40:33 UTC

Obro la persiana del meu apartament on estiuejo. Impacient per veure si tú hi ets. Veig que la teva persiana està també oberta. Em palpita el cor. Surto a la terrassa i et veig, com cada estiu, a la piscina. Em mires i somriem. Penso: Aquest estiu serà igual que els anteriors?

La nit més fosca de l'any - Alba Valderrama

2023-03-15 07:22:55 UTC

Era la nit més fosca de l'any, i les estrelles brillaven amb una intensitat que mai havia vist abans. Em vaig aturar a contemplar el cel, fascinada per la bellesa que tenia davant meu.
De sobte, vaig sentir una veu darrere meu. Em vaig girar i vaig veure un home vell i savi, que em mirava amb una mirada profunda.
"La nit més fosca de l'any és la nit en què els desitjos es fan realitat", va dir ell.
No estava segura de si creure'l o no, però vaig decidir provar-ho. Vaig tancar els ulls i vaig pensar amb molta força en el meu desig més profund: ser feliç.
Quan vaig obrir els ulls de nou, vaig veure que tot el meu voltant havia canviat. Ja no estava al mateix lloc, i les estrelles que admirava abans havien desaparegut.
Però em vaig adonar que ja no necessitava les estrelles per trobar la felicitat, perquè la tenia dins meu. El meu desig s'havia fet realitat, i havia après que la felicitat no es troba enlloc més que en el teu interior.
Vaig agrair l'home vell i savi pel seu consell, i vaig marxar cap a casa amb una nova perspectiva de la vida.

L'estimo o no l'estimo? Júlia Singla

2023-03-15 16:30:06 UTC

Em desperto al matí i penso en ell, quan serà la pròxima cita en què el podré tornar a veure. M'angoixo en pensar que estic sentint papallones per una persona que no sé ben bé si sent el mateix. Em rento la cara i em preparo per encetar un dia nou, en el que sobretot m'he d'estimar a mi mateixa i estar segura del que necessito a la meva vida.
Qui sap si podré confiar en un home altre cop...
El que sí que sé és que l'amor no es busca i quan et troba el millor és deixar-se emportar pels sentiments perquè mai se sap quan passarà.

Què vull ser quan sigui gran? Mar Orriols Martins

mmartins49 — 2023-03-15 18:56:51 UTC

El dia que vaig començar l’institut tothom, i crec que massa d'hora, em va començar a preguntar, obsessivament, que què voldria ser quan fos gran, que ho havia d’anar decidint, que ja era a l’institut i calia tenir clar com volia que fos el meu futur, una obsessió de tothom que m’envoltava.
Que què vull ser quan sigui gran? Vull ser gran!

La vida - Anna Niell

2023-03-15 23:13:39 UTC

La vida. La vida comença amb el primer batec del cor i acaba amb l’últim sospir d’aquest. Al llarg de la vida vivim milers de moments. Moments d’alegria, moments únics, moments amargs, moments amorosos, moments de solitud, moments nostàlgics, moments de por, moments d’incertesa... tots són instants del temps que configuren qui som. Durant la vida el nostre camí es creua amb d’altres i coneixem tot tipus de persones: persones que hi passen de puntetes, persones que hi creuen amb pas ferm i persones que deixen petjada per a tota la vida. Alguns decideixen caminar al nostre costat per sempre més, d’altres ho fan durant una estona i d'altres ni tan sols ens n'adonem. Què en tenen de raó els Pets quan diuen que «la vida és bonica, però a vegades complicada». Tant si és així com sinó, hem d'agrair cada minut de vida i hem d’exprimir al màxim cada moment present. L'objectiu vital és viure. Viure el moment present i amb plena consciència. Així que... vivim la vida! Vivim en present!

El gatet i el pollet - María José

mariajosedelagandara — 2023-03-16 08:41:16 UTC

Un gatet estava en una casa i el seu amo li va portar un pollet perquè se’l menges.Però el gatet no ho volia fer. Aleshores es van fer amics i sempre jugaven junts fins que un dia el pollet va voler anar a buscar a la seva família i van marxar tots dos a buscar-la. Creieu que la van trobar?

La seva mirada

2023-03-16 10:37:53 UTC

Avui he vist la teva tristesa a la teva profunda mirada.He sentit la impotència de no poder-te donar consol davant la teva desesperació ...que és la meva....... Sento com està quebrada la teva ànima ....de ràbia ...de impotència....de decepció profunda....fastigosa.... Vull parlar amb tu, d´aquestes mirades que parlen sense paraules..d´aquestes mirades que abrassen més que una gota de cera sobre la pell immaculada. M´agradaria tant poder mirar-te als teus ulls tristos, grisos sense espurnes, i no desviar la meva mirada envers la teva...M´agradaria poder acaronar-te , donar-te confort.....Diga´m ......què tens ?...què amaga aquesta mirada??? Susanna T.

LA GIRAFA I L'ELEFANT

amiquel61 — 2023-03-16 22:15:54 UTC

La girafa i l'elefant eren amics inseparables. Un dia, van decidir fer una excursió per la sabana africana. La girafa, amb les seves llargues potes, liderava el camí i l'elefant la seguia, fascinat pel paisatge. De sobte, la girafa es va aturar en sec. L'elefant va mirar al seu voltant, confós. La girafa li va senyalar un grup de lleons que s'acostaven ràpidament. L'elefant es va espantar, però la girafa el va tranquil·litzar i van fugir junts. Després d'aquell dia, la seva amistat es va fer més forta i van seguir explorant junts la savana africana.
Ana Miquel

La mirada de nen. Ester González

2023-03-17 11:22:04 UTC

Els meus pares es passen els dies preocupats i corrents d’amunt a avall. Jo, des de la meva mirada de nen me’ls miro intentant entendre què passa pels seus caps i penso....clar, deuen estar atabalats perquè no tenen temps per jugar. Potser els podria ajudar deixant-los algunes joguines a prop i això és el que vaig fer, vaig buscar les meves millors joguines i les vaig anar deixant repartides per casa, el dinosaure al costat de les claus del cotxe, la pissarra màgica a la cuina, la pilota davant la porta del carrer, l’helicòpter al lavabo i em disposava a posar l’última joguina quan de sobte vaig sentir que la porta del carrer s’obria. Corrents vaig anar a buscar al pare que era a la cuina preparant el sopar i li vaig dir amb alegria. Pare! Ja ha arribat la mare i segur que ja porta els diners que ha fet a la màquina de fer diners! El meu pare tot rient, em va respondre, si fill ara ja podem sopar tots junts. Quan vaig sentir el seu riure el meu cap de seguida va pensar, les joguines han funcionat!

2023-03-17 19:25:57 UTC

Benvinguda - Andrea Ramón Soria

2023-03-17 21:41:05 UTC

He arribat nou a l'escola, trobo molt a faltar als meus antics companys.
Li he dit a la mestra que estic una mica trist i m'ha dit que té una sorpresa per a mi. Què podrà ser? Si aquesta mestra no em coneix, no sap que m'agrada ni sap res de mi.
Al cap d'una estona, ha aparegut amb un altre nen, es diu Miquel. Porta un motxilla plena de Lego.
- Vols jugar? Construiré un camp de futbol.
Potser no és tan dolenta aquesta escola.

En Banyeta

2023-03-18 17:56:54 UTC

Temps enrere, a l'època de la ferradura, hi havia un dimoni a les contrades de Nargó, de nom Banyeta. Es diu que feia males passades als raiers que espardenyaven camí del seu poble, a un indret conegut com els Espluvins. Un cop caigut aquest ofici en dessús, no se'n sabé mai més res. Només en resta una petjada en una roca als peus de Coll Piquer, on es reuneix encara avui dia la mainada per a berenar-hi.
Alexandre Aubet

ALI - Sandra Benet

2023-03-18 21:56:20 UTC

Cada dia quan surto de casa i quan hi torno, em trobo un noi a la porta del supermercat de la cantonada, faci fred o faci calor, dia rere dia, tarda rere tarda, assegut a terra, discret, de vegades llegint un llibre. Sempre esperant que algú potser li doni alguna cosa de menjar o beure que ha comprat al supermercat.

És l'ALI. Avui m'he decidit a saludar-lo i a preguntar-li el nom. Quant d'invisibles podem arribar a ser les persones? Quant d'invisibles podem arribar a ser tothom, de vegades, sigui quina sigui la nostra situació, especialment en una ciutat?

L'ALI era cuiner, havia treballat en diferents restaurants però va perdre la feina. La seva família viu en un altre país i tampoc tenen bona relació. Ara beu i intenta viure o sobreviure, al carrer. Menja i beu, amb sort, amb allò que la gent algun dia li donem, si es fa visible als nostres ulls.

Encara se'n feia creus..... Rosa Román

2023-03-18 23:51:36 UTC

encara se n feia creus.mp3

Ara o mai... Maria Poblet

2023-03-19 09:41:22 UTC

Són les set del matí, la mare obra la finestra de la meva habitació, fa un dia radiant,
m´he de llevar, avui tinc una competició molt important. Em llevo, vaig cap a la dutxa, l´aigua surt gelada ,però em va bé per despertar-me, em vesteixo i vaig cap a la cuina, la mare ja m´ha fet l´esmorzar. Agafo l´equip que vaig deixar apunt ahir abans d´anar a dormir i ja estic preparat per sortir.

L'elefant. Sandra Gratacós

2023-03-19 17:37:58 UTC

Un dia veig un senyor que fa ballar un elefantet. La gent li fa fotos. De sobte, l'elefant es fa més i més gran fins que té un atac de fúria i s'escapa. La gent i jo fugim. Quan em giro, me n’adono que l’elefant va a per mi. De sobte, ho veig tot fosc. Em desperto. Uf! era un somni!

Un dia vaig al circ de la ciutat, veig un senyor amb un elefant. La música comença a sonar i l’elefant comença a ballar. Decideixo marxar.

MISTERI A LA IMPRESSORA DE LA BIBLIOTECA Eloy Garcia

egarci20 — 2023-03-22 12:48:56 UTC

No pot ser. Una altra vegada. M'he quedat sense fulls. No tinc gaire tinta. Hi ha tot un reguitzell de fulls orfes escampats pel terra de la biblioteca.

No sé quan va començar tot. Fins fa uns mesos, era una de les impressores mimades de l'escola. Ara no, ja no. M'envien treballs estranys per imprimir, que venen de diferents llocs. I el més estrany, ningú els ve a buscar. I aquests fulls... queden en l'oblit dels ignorants.

He preguntat a d'altres impressores, germanes, cosines, amigues i rivals. No els passa el mateix o ,almenys, no tant com a mi. O sigui que sóc única. Sí, única però maltractada.

Maleïda xarxa. Voldria ser-hi en un domicili particular, amb menys feina, amb impressions controlades, que vindrien només a mi i jo podria tractar-les com cal. Però no pot ser. He d'estar aquí, sola a la biblioteca, connectada a la xarxa d'una escola on hi ha ordinadors per tot arreu, impressores a dojo i tothom pot imprimir des de qualsevol lloc. I em pregunto, per què estic predeterminada en algun lloc on no hauria de ser-hi? Per què ningú ha explicat als possibles usuaris que per imprimir cal triar la impressora on vols imprimir i no només clicar el botó d'impressió? Per què em confonen amb les meves germanes, cosines, amigues o rivals?

Estic preocupada. No sóc feliç. No funciono bé. Qui és aquest? No, si us plau, no, no, ... zzzzzzzzzzz.

NOTA: Aquest va ser el darrer document trobat a la impressora HP LaserJet P1606dn (la de la biblioteca, 2a planta), desconnectada per mal funcionament el 5 de febrer del 2015.

La por insconscient - Daniel Bueno

2023-04-01 13:36:07 UTC

En un poble amb castell la gent murmurejava que per les nits apreixia un home passejant-se mentre es cruixia els dits.

Un intrèpid adolescent, van voler fer-se el valent i sense pensar-ho dues vegades, van agafar un martell, dos claus de ferro i una navalla.
En arribar va pensar "Si clavo un clau a la porta del castell, seré el més valent". En el primer cop es va picar el dit, li va caure el primer clau i no el va trobar a causa de la foscor de la nit. Agafar el segon clau despresa i corrents, va fer-li dos cops i quan voler marxar algú l'agafava dels pantalons... va començar a escoltar diferents cruixits, era l'home de les nits?

Va treure la navalla, tallar els pantalons i començar a córrer fugint d'aquell malson. Qui o què el va agafar?

AVIONS DE PAPER

2023-04-03 09:53:30 UTC

Al morro escriu la nena noms de països llunyans. En va aprendre molts amb aquella bola del món lluminosa que li va regalar el seu oncle. Després, a les ales, dibuixa els seus amics de l'escola. Quan l'avió de paper ja és ple, obre la finestra i el llança amb totes les forces. La majoria cau sobre les flors, o a l'aparcament de les ambulàncies, però alguns comencen a volar, i s'allunyen, s'allunyen. Aleshores demana un desig, i torna corrents al llit, abans que alguna infermera la descobreixi.

AVIONS DE PAPER

afern160 — 2023-04-03 09:54:41 UTC

Al morro escriu la nena noms de països llunyans. En va aprendre molts amb aquella bola del món lluminosa que li va regalar el seu oncle. Després, a les ales, dibuixa els seus amics de l'escola. Quan l'avió de paper ja és ple, obre la finestra i el llança amb totes les forces. La majoria cau sobre les flors, oa l'aparcament de les ambulàncies, però alguns comencen a volar, i s'allunyen, s'allunyen. Aleshores demana un desig, i torna corrents al llit, abans que alguna infermera la descobreixi.

La pols. Alexandre Ferré

2024-04-10 07:14:40 UTC

La pols ho embolcalla tot com la boira espessa d'una matinada de primavera. Feia fred i havia gelat. L'hivern s'estava allargant massa i les collites aquest any no serien bones. Igual que les collites dels anys anteriors. La gent passava fam, massa fam. La pols del camí guiava a les masses que fugien.

A ballar! - Marta Custal

2024-04-10 12:51:19 UTC

La societat en la que vivim ens marca uns passos, unes formes de comportar-nos, unes idees, unes relacions socials… l’educació formal continua induïnt-nos una forma de ser i de fer i, de vegades, sense deixar sortir massa la pròpia creativitat.

Cal trobar moments en els que deixem sortir les nostres opinions i el que som. A l’’aula de dansa ens proposen estones de ball lliure per oblidar-nos de les imposicions o de la influència del context. Començo a moure’m, a estirar els braços, les cames, a girar, a saltar, a córrer, a alentir el pas… quina sensació de llibertat!

Perquè no donem més importància a l’educació artística a l’escola? Perquè no proporcionem més espais per deixar fluir la creativitat?

Hem sento viva - Mireia Risquez

2024-04-10 19:50:32 UTC

La Marta sempre havia sentit fascinació per les estrelles. Cada nit es perdia en la immensitat del cel, des de la finestra de la seva habitació, buscant els centelleigs llunyans que li recordaven la immensitat de l'univers. Un dia, després d'una llarga jornada de treball, va decidir fer una cosa que mai abans no s'havia atrevit a fer: pujar al terrat del seu edifici per observar les estrelles des d'allà. Amb una mica de por i emoció, va caminar per l'angost passadís que la portava fins a la sortida al terrat, va pujar les escales metàl·liques amb compte i finalment va sortir a l'exterior. El que va veure la va deixar sense alè: el firmament estava clar i les estrelles brillaven amb tota la seva intensitat. La Marta es va estirar a terra fred del terrat i es va deixar portar per la màgia d'aquell moment. Es va sentir petita, insignificant, però alhora parteix d'una cosa molt més gran i meravellosa. Des d'aquella nit, Marta es va convertir en una assídua visitant del terrat del seu edifici. De vegades, fins i tot s'hi quedava fins a l'alba, embolicada amb una manta i amb una tassa de te calent a les mans. Les estrelles es van convertir en el seu confident, el seu refugi al mig del caos de la ciutat. I així, entre sospirs i somriures, la Marta va descobrir que de vegades, les coses més senzilles són les que ens fan sentir més vius.

TU. PURI MARTÍNEZ

2024-04-12 13:26:33 UTC

Mai m'ho havia plantejat, mai t'havíem pensat, però la vida i les circumstàncies van fer que arribéssim a tu.

I allà estaves, en aquell bressol petit, en aquell país tan llunyà i envoltat d'altres petits iguals que tu, sols, abandonats... quina emoció tan contradictòria.

I ens vam abraçar i en aquell moment va començar tot, una gran història a la que nosaltres li construirem el nostre final.

La Pena - Àngela Puche

2024-04-12 17:20:49 UTC

La Pena es passejava sense descans pels carrers grisos. Tots ells formaven un laberint on sovint es trobava amb La Desídia, La Tristor, una Llàgrima o unes grans Ulleres de Sol. Pels racons foscos, a la mitjanit, ella jugava amb aquests amics; era entretingut, però mai divertit. Per a La Pena, els dies passaven sense massa glòria. Un dia es va sentir un fort soroll que va omplir els grisos carrers de groc. La Pena va córrer a buscar les grans Ulleres de Sol i, pel camí, no va reconèixer a La Desídia; ara semblava La Diligència. No va reconèixer a La Tristor, que feliçment vestia un arc de Sant Martí gràcies a l’ajuda de La Llàgrima. Finalment, va trobar les grans Ulleres de Sol i, en posar-se-les, tot es va tornar de color de rosa.

Despertar

molomi2 — 2024-04-12 18:14:00 UTC

És d'hora molt d'hora, sento el soroll d'una arracada que ha caigut al terra, passen cinc segons i sento el soroll de l'altra arracada impactant contra el parquet, no, encara no em vull despertar! Em giro d'esquena a la tauleta de nit. Al cap d'uns minuts sento un soroll particular, sembla algú que deixa anar la goma d'una carpeta d'una manera rítmica, aconsegueix un so semblant al de l'agulla que marca el segons en un rellotge analògic… No encara no! mig endormiscada penso que estic gairebé segura que avui és dissabte, no he de matinar, no ha sonat cap despertador, puc allargar una mica més.

De sobte sento com un pes al mig de la boca de l'estómac, ben bé com com si me l’estiguessin prement amb una pressió controlada. Al mateix temps, un lleuger pessigolleig al nas, noto també que m'estiren els cabells fluixet, sense massa força ni insistència…És ella…és la Kira que es passeja per sobre de la meva melena, mentre la Gala em fa un massatge a la panxa.

Són elles que després de l’intent fallit del concert de sorollets, han passat a l’acció i m’han començat a indicar que ha arribat el moment de llevar-se. Dolces gatetes matineres!

L'aventura de la vida _ Silvia De la Rosa

2024-04-13 07:24:08 UTC

Un dia una jove molt tímida va prendre la decisió d'anar a la platja amb una amiga sense saber que allò canviaria per sempre la seva vida. A partir d'aquell dia la jove començaria una aventura al costat d'un noi que marcaria el seu camí per sempre... La jove va saber el que era ser estimada i la seva vergonya va començar a desaparèixer. Van passar els anys i amb ells els aprenentatges anaven florint... va aconseguir molts objectius i d'altres els va canviar. Però el que realment va canviar la seva vida va ser aquell positiu esperat i ràpid que va arribar per modificar l'etiqueta de dos i convertir-la en FAMÍLIA ... i cinc anys després l'aventura va començar de nou.

Et trobo a faltar!- Susana Ariza

2024-04-14 09:01:16 UTC

Faltaven tres minuts. Les agulles del rellotge giraven al ritme dels meus batecs. Pujava per les escales tan ràpid com el meu cos m'ho permetia. Em faltava aire a mesura que aquells records familiars entraven per la meva mirada. Quant de temps has perdut! - em repetia.

Els passadissos estaven replets d'imatges variades. De sobte, una imatge em va cridar l'atenció. Es tractava d'un dibuix que estava signat per Berta.

Els meus ulls s'iluminaven i el mirava amb una admiració mai vista. Tot el meu entorn es diluia.

Vaig treure unes cartes de la meva butxaca i em vaig disposar a comparar les comparar les cal.ligrafies.

Un tendre somriure es va dibuixar en el meu rostre.

Imprevistos (Pere Roquerias)

2024-04-14 19:04:05 UTC

He mirat un home que de lluny em saludava, però no em sonava. Al final resulta que ho feia a la noia joveneta que hi havia darrere meu. Ai, quina vergonya! Volia que s’obrís un forat sota els meus peus i hi caigués a dins. Així que per evitar aquesta terrible confusió, he seguit amb el braç alçat, un taxi s’ha aturat i m’ha portat a l'aeroport. Ara ja em trobo en nou país, començant una nova vida, potser un pèl diferent.

El timbaler del Bruc (Estel·la Sánchez)

esanch30_1 — 2024-04-15 16:45:28 UTC

Temps enrere hi havia un petit poble on els seus habitants estaven molt preocupats. L'exèrcit francès els volia atacar. En aquest poble hi havia un noiet molt espavilat, que sempre anava acompanyat del seu timbal. Va pensar que amb el seu soroll podia fer fora als soldats, però havia d'aconseguir que els cops sonessin molt fort. De cop i volta, va tenir una altra idea. Va anar a la muntanya i va esperar l'arribada dels soldats i...amb la seva valentia i el fort soroll del timbal els va espantar i derrotar!

CÀSTING. Joan Pinyol

2024-04-15 18:12:48 UTC

Els aspirants a trepitjadors de raïm s’esperaven amb peus inquiets. Van provar sort una balladora de claqué. Massa ritme. Un jugador de bàsquet que calçava un 47. Massa pes. La plaça va ser per a un pirata pota de pal. Trepitjava més fi i conferia al raïm un suau aroma de fusta.

Aigua

ceipstamargarida — 2024-04-18 21:01:20 UTC

Quan va caure la primera gota va sentir que li acariciava la pell. Quan la segona li relliscà per la galta l'envaí la dolçor de la mandarina acabada de pelar. Quan arribaren totes les altres, s'adonà que ja no podria sortir del fons del mar.

La cadireta verda - Marta Carbó Madrià

2024-04-19 17:13:26 UTC

La Lia tenia la seva cadira preferida. Era petita. I verda. Li agradava seure-hi mentre esmorzava, i mentre dinava, i mentre sopava... La portava a fora i s’hi asseia. La portava a dins, i s’hi adormia... però la Lia va créixer. Es va fer massa gran per la seva cadireta verda. Així que va decidir agafar un feix de globus per lligar-hi aquella cadireta verda, que va començar a volar i a volar fins que va aterrar al jardí d’una nena que també es deia Lia i que un dia, també seria massa gran per aquella cadireta verda.

Avui serà un gran dia! - Nerea Sánchez

2024-04-21 17:29:54 UTC

Es va despertar un minut abans que comencés a sonar l'alarma. La temperatura era ideal, podia olorar la primavera arribant a la ciutat. Va somriure tot recordant la roba que havia escollit la nit anterior, que l'acompanyaria al llarg d'aquell dia tan especial. Així doncs, sense més preàmbuls, va sortir del llit d'un salt, aterrant amb el peu dret, preparada per encetar la seva nova etapa. De sobte, del seu turmell va exclatar un terrible "CRAC".

L'actuació més esperada - Ana Toledano Camacho

2024-04-24 10:37:30 UTC

El dia havia arribat. La Lola portava preparant la seva actuació de dansa molts mesos. Havia assajat dia si dia també, tenia la coreografia apresa i segura. Ho tenia tot a punt sobre el llit: les sabates, el vestit, les arracades i el barret, el complement més important de la coreografia, tot girava al seu voltant. Ja tenia la cua feta, s’havia maquillat i només havia d’anar cap al teatre a fer la seva actuació estel·lar.

Va arribar el moment de sortir a l’escenari. La Lola estava radiant, se sentia segura. Va començar la cançó i la Lola va començar a ballar. Estava a punt d’acabar la coreografia, tot estava sortint com ella esperava i, de sobte, li va caure el barret a terra. Es va quedar paralitzada, no va saber què fer i el silenci i la sorpresa va inundar el teatre.

Una nit al tròpic. Carolina Trescastro Bernabeu

2024-04-28 12:11:06 UTC

Era estiu, negra nit. Les hores no importaven i la mar era serena. Només s'escoltava el soroll d'una llanxa motora que agitava aquesta calma i removia l'aigua. En plena foscor, la llanxa avançava i creava una cresta d'aigua lluminosa provocada pel plàncton. Ara tot això forma part d'un record a una illa llunyana amb algú que ara també és llunyà, però del qui em sé guardar tot allò bo viscut i a qui li desitge bon vent i barca nova.

El despertar

mvilel29_ — 2024-05-01 08:03:46 UTC

L'alta cuina

2024-05-01 12:33:04 UTC

En el carrer de les delícies, el mestre cuiner Ambrosi regnava amb les seves receptes encantades. Una nit de pluja i aromes, va decidir crear el plat més extraordinari: la Truita de les Quatre Estacions.

Amb la primavera al cor, va barrejar ous frescos amb herbes tendres i flors de gira-sol. La seva paella, com un jardí encantat, va capturar l'essència de l'esclat verdós.

A l'estiu, va incorporar tomàquets vermells com el sol, cebes dolces i formatge daurat, donant-li a la truita el caliu dels vespres estivals.

La tardor va arribar amb bolets plens de misteri. Amb una mica de mantega i alls daurats, va omplir la truita amb el perfum de boscos secrets i fulles caigudes.

I finalment, l'hivern va ser la seva inspiració. Amb patates rostides i cendra de salmó, va crear un mantell càlid per a la truita, recordant el confort del foc a la llar.

Quan la Truita de les Quatre Estacions va sortir del forn, el carrer es va omplir de somriures i rumors de meravella. Cada mossegada era un viatge a través del temps i els sabors de la natura.

Fins avui, la gent de la ciutat recorda amb reverència la mestria d'Ambrosi i el miracle de la truita que va unir les estacions en un plat.

Això ens recorda que la cuina pot ser com un conte, on cada ingredient és una història i cada plat, una aventura.

Quina vida de merda!

2024-05-01 13:52:59 UTC

Les meves arrels es troben en una zona desforestada, fàcilment accessible per les multinacionals, a la Serralada dels Andes, un bosc compartit entre Brasil, Colòmbia i Perú. Al llarg de la meva vida, he viatjar per més d'un continent.

Després de tot un procés de transformació, em van crear a partir de cartró i paper, recobrint-me de capes i capes de cel·lulosa amb una màquina amb forma de cilindre. Dues gotes de cola van actuar com a punt final en l'inici de la meva existència.

Després, un noi va pressionar un botó i vaig quedar atrapat en un embolcall de plàstic, juntament amb altres companys que eren, estranyament, molt semblants a mi. Em sentia pressionat, asfixiat però alhora, em sentia acompanyat.

De la fàbrica vaig anar a parar a la botiga i allà, ella va escollir-me a mi. Sense dubtar-ho. Un cop em va treure de la prestatgeria, sense voler, va foradar l'embolcall que m'oprimia. Vaig sentir un gran alleujament.

De cop, va estirar de la tira al voltant de l'embolcall on em trobava amb els meus "amics" i ja no es va separar de mi fins que vam arribar a casa seva. En aquell moment em vaig sentir important.

D'anada a casa seva, va parra diversos cops xerrar amb algunes veïnes. Fins i tot, la va parar la noia del bar de sota casa seva per demanar-li ajuda amb una de les treballadores immigrants que havia contractat la darrera setmana. Durant tot el camí però, no va deixar de balancejar-nos al ritme de l'"Oda al paper de vàter", de La Trinca.

Llavors, un matí, abans que sortís el sol, després de romandre asseguda al meu costat durant més de 5 minuts, vaig notar les seves mans sobre mi. Em va tornar a escollir. Però aquest cop, va començar a estripar-me per acariciar part de mi sobre part del seu cos per tenyir-me de marró i llençar-me a l'aigua sense pietat. Sense acomiadar-se de mi.

EL CORRENT DEL RIU

laraujo — 2024-05-01 18:42:51 UTC

Em llevo al matí molt d’hora, sense haver dormit gaire.

Em faig un cafè, per estar ben desperta, a vegades dos.

Llevo a les nenes, les vesteixo, els hi faig l’esmorzar, preparo motxilles, recullo la casa, faig un petó i una abraçada a les nenes i al meu home i marxo.

Sóc al cotxe i penso que actúo com una autòmata, que vaig estressada, visc amb ansietat i no em paro a pensar, a observar, a escoltar…

Quan arribo a casa preparo berenars, deixo preparat el sopar, plego la roba, poso rentadores. Ja arribo tard! Les vaig a buscar a l’escola. (Recorda respirar)

I veig aquells ullets, aquells ullets que no tenen pressa, que miren les formigues del carrer, que es paren a mirar els núvols i busquen formes. Va! nenes! anem a casa! -mama! mira! un globus volant!

Llavors, arriba el millor moment del dia, aquell que em deixo anar, que no miro el rellotge i que respiro, respiro conscient i no tinc pressa… les gaudeixo, segueixo el seu rotllo, em deixo anar abans d’arribar a casa i tornar a veure’m inmersa en el corrent del riu Estrès. Me’n vaig a dormir pensant en aquests moments quasi de meditació, aquests micro regals que em permeto al dia i em quedo dormida.

Em llevo al matí molt d’hora, sense haver dormit gaire.

Em faig un cafè, per estar ben desperta, a vegades dos….

2024-05-02 19:12:09 UTC

No sàvia res, només sàvia que tènia poder, força, por, incertesa i.... amor. Un amor que estava dins meu i que no sàvia amb qui i com donar-l'hi. Era un amor tan gran que sortia del meu cor que no existia ser en el món preparat per a rebre tant d'amor.
Tot conflueixo, com perfecte, com un miracle, com un regal de la vida, com que la vida m'havia concedit el do de poder crear vida.
Així va començar tot, una història d'amor, un amor correspost, mai ingrat, ni groller, ni injust. Un amor ple de pors però ple d'amor, perquè l'amor ho cura tot. Fins i tot el mal més extrem que algú pot sofrir. L'amor és abraçada, és lloros, són nits sense dormir, l'amor és preocupació, és protecció, l'amor és ràbia, injustícia, és desesperança, també és tristesa... tot això és amor. Amor transformador i savi, amor que només una dona és capaç de sentir a través dels seus batecs que donen batecs, la seva respiració, la seva sang, la seva veu i el seu amor.
Així va ser com es va iniciar la meva gran història d'amor. Ara ja mai soc jo.... ara em diuen Mama.

Sí

2024-05-05 17:59:44 UTC

Cada vez que marcaban un gol, Javier vociferaba en el balcón con la bandera blaugrana:

—Visca el Barça!

En el balcón contiguo, Lucas hacía lo propio con la blanca:

—Hala Madrid!

Cuando se anunció el empate, salieron de nuevo, cantando su himno sin mirarse, a todo pulmón, en un revuelto vocal ininteligible.

Por debajo de sus narices, el hijo de Javier miraba fijamente la figura de Playmobil que Lucas, el hijo de Luis, sujetaba entre sus manos.

—M’ho deixes? —le pidió en catalán.

Y Lucas respondió con un “Sí”, palabra común en las dos lenguas.

Mayca Soto Guerrero

El buit. Victoria Lepori

vlepori — 2024-05-06 14:41:44 UTC

La mà em tremola. Recupero de nou aquella sensació ja viscuda en tantíssimes altres ocasions. La por al desconegut accelera el ritme del meu cor. Recordo aquell salt en parapent des de les alçades. Identifico la mateixa emoció : el vertigen angoixant de no saber on caure. Millor no pensar-hi gaire i fer-ho.... Escriu Vivi! escriu! Vinga! 3,2,1... ja ho tinc... Escriuré el Micro relat sobre el camaleó i la seva capacitat d'adaptació i transformació. Quina enveja...Per la propera vida em demano ser camaleó. Canviar de color de pell i experimentar com se senten els i les altres. Experimentar les diferents veus...i parlar des de moltes primeres persones....T'imagines quina meravella? Un món empàtic ple de colors.

T'estimo en el nostre silenci. Claudia Lia Minnini

2024-05-06 18:33:14 UTC

Respiro. Tanco els ulls. Poso la mà i sé que allà ets tu. Hi ha dies que vols deixar-te notar, i d'altres que prefereixes que ens estimem des de la calma.
Quan poso la mà, els meus pensaments es tornen blancs, a vegades venen paraules, petites frases, però les deixo anar perquè ara és el nostre moment. El moment de sentir que el meu cos és la teva llar i tu ets vida dins meu. El moment de sentir que hi ha una part del meu cor que ja està amb tu i ningú la pot reclamar. És sens dubte el millor moment, en què penso tot el que ens direm quan ens veiem per primer cop.
Quin moment més màgic, aquest, d'estimar-nos en el nostre silenci.

La tramuntana

2024-05-07 08:46:34 UTC

Només d'obrir la finestra entra aquell vent huracanat que fa voleiar tot el que troba al seu camí.
De cop i volta, el paper s'enlaira i surt per la porta fent una dansa majestuosa com si es tractés d'un ballarí.
En pocs segons el full retorna a terra i, sense menys preàmbuls queda en un racó de la petita habitació.
Tot seguit, un petit soroll posa en evidència que aquell vent ha entrat dins la casa removent tot el que troba al seu voltant i, en alguns casos trencant petits objectes que cauen fràgilment a terra.
Així doncs, es tanca de nou la finestra recuperant el silenci i la quietud de l'interior de l'habitatge.

El casament

2024-05-08 11:51:17 UTC

Era el dia del casament.

Només 2 convidats, però molts somriures i emoció.

La núvia amb el seu pèl llarg, el nuvi amb l'alè accelerat.

Cerimònia, aplaudiments, i...ja podeu sortir al pati, A CÓRRER!!

Felicitats als nuvis peluts més eixerits!!

Tot en ordre.

mpuig20 — 2024-05-10 09:46:48 UTC

Tot en ordre.

Dilluns migdia, ingrés programat. Tot en odre diu l’auxiliar, la documentació està preparada.

Despulla’t, posa’t la bata (que es corda per darrera), treu-te les joies i estira’t que de seguida vindran a buscar-te.

Entra la infermera, ara mirarem que estigui tot bé i et faré unes preguntes. D’acord, tot en ordre. Estàs bé? T’han operat mai? La pacient contesta espantada i nerviosa que no. La infermera somriu, li diu que no es preocupi, que tot anirà bé. Que tot està en ordre.

Arriba el portalliteres, vinga som-hi, que t’esperen a baix. Agafo els sobre amb els papers, tot en ordre veig, vinga, anem! Amb un somriure entusiasta, mentre la pacient no sap què fer.

A reanimació, l’anestesista, veig que està tot bé, tot en odre, ara et posaré un sedant i llavors l’anestèsia local. Respira... 1, 2, 3...

L’operen. Tot en ordre. El post operatori... una altra història.

Meritxell Puig Comamala. Kudi-Narrativa digital.

Trencant barreres. María José Giralt

mgiral22_1 — 2024-05-12 18:00:11 UTC

Em trobo envoltada de persones amb un mateix objectiu però no parlem, no ens mirem, són desconegudes per mi i jo per ells. La gent ens observa i crida al nostre pas però jo només miro endavant i veig passar carrers, places i avingudes, els observo serena. Ja queda menys.

Escolto els batecs del meu cor, més accelerat que de costum i em sento cansada, però rendir-se no és una opció. Noto que les forces m’estan abandonant i penso a totes les persones que estimo. Això ajuda, són el meu motor. I segueixo una mica més. Penso als que ja no hi són però curiosament avui els sento presents. Els veig amb mi i recordo riures i bons moments que em fan continuar. No puc abandonar. M’ha costat molt arribar fins aquí. Han estat mesos d’esforç i sé que he d’arribar fins al final però al meu cap s’intercalen pensaments de tota mena. Mira que estàs boja! I quina set que tinc! Amb lo bé que estaria veient una peli al sofà de casa...

A la vida res no és fàcil però quan ho aconsegueixes la felicitat és tan gran que ha valgut la pena i tot sovint pensem que no serem capaces d’alguna cosa quan en realitat només depèn de nosaltres. Em pesa tot, les cames, els braços. La suor em regalima per la cara però pràcticament ja hi soc. Veig a la llunyania les meves amigues i sé que ja ho he aconseguit. Un últim esforç. Forço el pas i travesso la línia de meta. Una més.

Una estona de cel

2024-05-13 16:39:46 UTC

Ajaguts en mig de l’herba, l’aire fred de la nit acaronava les seves galtes… Els seus braços l’envolcallaven ferms donant-li l’escalf que necessitava… Regnava el silenci i la foscor, només els estels espurnejants omplien de pics de llum aquella nit. La mirada perduda al cel, i de sobte, una perseid atravessà l’univers… Era el moment de demanar un desig.

La cursa. Josep Maria Corretger

2024-05-14 09:37:15 UTC

Havia arribat el dia de la cursa. Va anar a buscar el dorsal. Posteriorment, va començar a trobar amics. La Maite, la Joana, la Martina, en Pep, en Jordi. Els va anar saludant a tots. Alguns feia molt de temps que no els trobava. Que no es veien. Finalment, arribada l'hora de la cursa... no va tenir ganes de córrer.

El món en un llibre

2024-05-14 11:14:40 UTC

Carla obre el llibre i el món desapareix. Les pàgines parlen de mars llunyans i estels perduts. Cada paraula és un viatge, cada línia, una aventura. Quan tanca el llibre, ja no és la mateixa. La màgia de la lectura l'ha transformat per sempre.

Buscant la llum - Maite Ferré

2024-05-16 17:33:14 UTC

La Mar buscava la llum en l'Estel, amb l'esperança que la seva resplendor il·luminés els camins més foscos. Una nit, l'Estel aparegué brillant amb una intensitat que semblava eterna. La Mar va sentir el seu cor bategar amb força, seguint aquella llum amb devoció. Però, de sobte, com un desig efímer, l'Estel es va convertir en un estel fugaç. En aquell instant màgic, la foscor tornà a envoltar-ho tot, deixant la Mar amb el record d'una llum que havia dansat breument en el cel.

Tic, tac, tic, tac (Ivan Ferrer)

ivanferrer2 — 2024-05-17 21:18:23 UTC

La suor em regalima per les galtes a mars. Les manetes del rellotge s’apropen, de manera ferotge a les dotze, anunciant el final. Cable blau o vermell. Tic, tac, tic, tac. Idees confuses a velocitat de vertigen. El temps s’acaba… Riiiiiing. Maleït despertador. Tant de bo tot hagués saltat pels aires. No suporto un dia més a la feina…

Imagen d'Annette a Pixabay

Por - Isabel Òdena

2024-05-19 17:33:17 UTC

La petita Joana temia la foscor com si fos una bèstia amagada sota el llit. O, millor dit, com si fos el comte Dràcula qui s'amagués cada nit al calaix de sota el seu llit. Cada vespre, quan els pares decidien que era hora d'anar a dormir, el seu cor començava a bategar ràpidament. Estirada al llit s'abraçava a la Marujita, la nina de cabells rossos i vestit blau i demanava a l'àngel de la guarda dolça companyia que aquella nit el Dràcula no sortís del taüt.

El pare de la Joana arribava a casa cansat de treballar a la fàbrica i no entenia com aquella nena d'intel·ligència desperta i paraules ràpides pogués imaginar unes històries tan estranyes. La mare no ajudava gaire. O ajudava de la millor manera que sabia, fent que la nena dormís al llit gran. Ja es farà gran i li marxaran aquestes rareses.

Una nit d'hivern, la llum de casa es va apagar sobtadament. La Joana va sentir com la foscor l'embolcallava. Tremolava, va agafar la Marujita amb força i va decidir que faria front a la seva por. Es va apropar a la finestra i va obrir la cortina. La llum de la lluna va entrar a la seva habitació, il·luminant els racons més foscos. La calaixera blava, les flors del paper de la paret, el Nenuco, la Nancy...

Aquella nit, la Joana va aprendre que la foscor només era l'absència de llum, que potser el Dràcula no sortiria del seu taüt si sabia que ella sabia que la llum entrava només corrent les cortines. Segur, segur. El comte ja s'havia adonat que ella era capaç d'encendre el llum en les nits més negres.

Thor - Mònica Peñarroja

mpenarr3 — 2024-05-21 14:37:32 UTC

-Em dic THOR. Soc fort, gran i corpulent. Vull tenir una nova família. Visc en una protectora d’animals amb moltíssims altres gossos. Estic trist i tinc por. Trobo a faltar carícies, l’escalfor de la manteta i un llit tou on dormir. Ningú m’estima, ningún pensa en mi.

-Mare, he trobat la meva ànima bessona! Aquest és el meu escollit d’entre tots els animals de la protectora. Mira com n’és de bonic! Té una mirada encissadora! Sembla que m’entén, i em llepa les mans. Mare, mare! Ens l’emportem cap a casa? THOR, benvingut a la meva familia!

On acaba la carretera - Elisa Elias Vidal

2024-05-21 22:06:36 UTC

El poble, allà on la carretera acaba i comença el camí de terra, on els núvols s'aturen a descansar damunt les muntanyes i l'aire fa olor de pi i records antics.

Al poble, els veïns es coneixem pel nom i pel cor. Les converses al forn de pa són el nostre noticiari, els consells de l'àvia, la nostra saviesa ancestral i el riure dels infants jugant sols pel carrer la nostra alegria.

I al poble, potser sí que la nostra vida és més simple, però us ben asseguro que també és plena, plena d’arrels, de natura, de tradicions i costums, de família, d’amics i veïns, de implicació social i cultural…

Sóc de poble i me’n sento orgullosa. Que per molts anys puguem mantenir els pobles vius amb les seves essències!

8 minuts (Rubén Hernández)

rherna24 — 2024-05-22 10:47:28 UTC

El professor no parava de parlar. “La típica classe magistral de ciències” vaig pensar en silenci, abstret mirant per la bruta finestra del laboratori el vol d’una oreneta.

Quin pal, per sort queda només un mes per les vacances. “La llum del sol viatge a 300.000km/segon (...) La lluna és (...) la radiació solar triga 8 minuts en arribar-nos (...)”

Osti! Aquelles últimes paraules del profe em vam sacsejar, vaig veure clàrament com l’oreneta viatjava al sol, si em concentrava jo també ho podia fer.

Podia viatjar en el temps, anar i tornar sense que ningú s’adonés, tenia 8 minuts per fer el que volgués!! En aquell precís moment vaig decidir…

L'arxiu de la biblioteca-E.Punset

epunset — 2024-05-22 17:25:52 UTC

Per què has posat una estanteria de la biblioteca davant de la porta de l'arxiu? Per què tenir una porta que no pots obrir? Com entraràs a l'habitació?- Va preguntar, amb cara incrèdula.

És millor que llibreria estigui al davant- Vaig contestar- Algun dia t'ho explicaré.

Va… Per què no m'ho dius?-Insistia-La biblioteca és molt gran, no fa falta tapar una porta.

Per que, si t'ho explico, no em creuràs. Pensaràs que et dic una mentida.

Diga-m'ho... si us plau... no diré res, t'ho prometo.

Bé, després no diguis que et fa por... Tu saps que aquesta porta dona a l'arxiu.

Un dia, vaig sentir un riure, molt fluixet, semblava el riure d'un nen i parant l'orella, vaig notar que venia d'aquesta porta, tampoc estava molt segura. Vaig pensar que eren imaginacions meves. Com que no tenia la clau, vaig haver d'esperar que algú anés a buscar quelcom a l'arxiu, per tal de poder mirar a l'altra banda de la porta.

I saps que vaig trobar? Un llibre obert al mig de la sala. El llibre es deia "la història més divertida de la biblioteca". Em va estranyar i el vaig tornar a endreçar.

Un altre dia algú em va dir que sentia com un plor. I la veritat que semblava un plor de nen. Vaig córrer a buscar la clau i després de mil peripècies, vaig poder obrir l'habitació.

I que vaig trobar? Un altre llibre al mig de l'habitació. El títol era "El conte més trist". Vaig sentir un calfred. No sabia què fer. Que haguessis fet tu?

L'eriçó somiat - Eva Rodríguez

evarodriguez49 — 2024-05-26 17:53:38 UTC

Sempre havia somiat amb tenir un eriçó però, vivint enmig de la ciutat, sabia que seria molt difícil.

Quan es va mudar a una casa amb jardí va pensar que potser el seu somni es podria fer realitat. Encara més quan la seva amiga va trobar-ne un al jardí de casa seva i li va trucar per dir-li que, si el volia, era seu.

Ja ho tenia a tocar!

Però... quina va ser la seva decepció quan va descobrir que la possessió d’eriçons és il·legal!

El judici de l'altra

2024-05-28 10:01:01 UTC

Me la vaig trobar justament allà, allà on sabia que me la trobaria, no sabia què pensava de mi, com havia viscut aquella situació que a mi m'havia deixat com un drap des de feia 15 dies. Ella va voler treure el tema, la vaig escoltar. Paraules boniques, però no massa, excuses tan innecessàries que agredeixen, faccions que mai sé reconèixer si són sinceres... Jo, com sempre, peco d'innocència, somric, fins i tot li dono les gràcies, faig veure que estic per sobre de la situació i em crec durant uns instants la literalitat del seu missatge. Ens allunyem i m'adono que m'ha fet mal, construeixo a 100 per hora el discurs que li hauria d'haver dit. Li escriuré! Li escriuré? Li escriure...

Blanc lluminós - Georgina Solanes

gsolane2 — 2024-05-28 12:53:55 UTC

Va acomiadar-se’n amb un nus a la gola. En aquell moment es tancava una etapa de catorze anys plena de territoris recorreguts, persones compartides i experiències viscudes. L’última mirada va ser en aquell aparcament ple de cotxes de diferents edats que esperaven la seva propera direcció. Va pensar que l’estampa li recordava un purgatori de vehicles pendents de transitar cap a una nova vida.

Per a ella, ell era el més especial de tot aquell mosaic de colors metal·litzats. Encaixat com una peça més del quadre, irradiava un blanc lluminós que el diferenciava.

Havia pres la decisió de fer un canvi perquè necessitava una estructura nova de vida. I sentia que ell formava part d’una vida passada amb la que ja no s’hi identificava. Sovint, canviar de pell per a seguir creixent requereix un canvi d’escenari, persones i objectes. I així ho va fer. Agraïda pel temps compartit, se’n va acomiadar. ¿Es pot estimar un cotxe com si fos un company de viatge?, va pensar mentre el deixava a l’esquena

El camí

2024-05-29 14:08:46 UTC

Sortia de la feina i pensava només en aquell camí... ja havia memoritzat els paisatges dels primers trams. Era sorprenent com el mateix paisatge era tan canviant, quan feia dies que no plovia el paisatge es tornava gris i avorrit... quan plovia sentia l'olor de què tot s'activava, la terra estava en moviment, la vegetació aprofitava cadascuna de les gotes d'aquell elixir... Però no era això el que més la sorprenia d'aquell camí... El que més l'encuriosia i la feia sentir viva era que no trobava el final del camí, cada dia un pas més, però el final no arribava... però calia arribar-hi?

Sergi Gómez- Resiliència

2024-05-30 16:32:16 UTC

I de cop i volta tot era fosc... La llum es veia cada cop més lluny, el silenci s'anava apoderant de l'habitació, un sentiment de solitud el començava a envair, la veu del metge ja quasi era imperceptible, les últimes paraules ho havien canviat tot.

Les llàgrimes de la mare queien sobre els pantalons, aquells pantalons que tan li agradava posar-se els dies importants. El pare tenia la mirada perduda, com si li haguessin clavat un ganivet molt endins.

Aquella situació el va fer reaccionar, no podia veure els pares en aquella situació, així doncs, va tancar els ulls, va respirar profundament i sense dubtar ni un moment i amb veu clara i confiada, va mirar als pares i va dir:

-No us preocupeu, tot anirà bé, no penso rendir-me, això no s'ha acabat.

Portava molts mesos de lluita, una lluita acompanyada, però una lluita que havia fet sol. En tot aquest temps havia viscut situacions molt complicades, però també havia viscut situacions on havia pogut conèixer millor als amics i familiars però sobretot s'havia pogut conèixer millor a ell mateix.

Ara tocava tornar a les trinxeres, un altre cop a la lluita. Estava cansat, però sabia que l'última cosa que faria seria llençar la tovallola, i no ho faria ni pels amics ni pels pares, lluitaria fins al final per ell, tenia masses coses pendents com per renunciar sense plantar cara.

Llibres que expliquen històries

2024-06-01 16:42:29 UTC

Aquesta és la història de la Marta, que no li agradava gens llegir, deia que l'avorria, que no entenia que li volien dir totes aquelles paraules juntes.

La seva família ho havia intentat tot: llegir abans d'anar a dormir, contes amb poca lletra, llibres d'aventura... Però cap acaba de funcionar.

La Marta va trobar un petit diari a la biblioteca de casa, en un intent desesperat per buscar algun llibre que li agradés, va veure un llibre antic i vell que li va cridar l'atenció.

Va llegir el títol i es va quedar perplexa, deia: Aquesta és la meva vida. La Marta va obrir el llibre i va començar a llegir les primeres paraules i a poc a poc va anar avançant, en menys d'una tarda havia devorat la meitat d'aquell llibret.

Quan el va acabar la seva sorpresa va ser encara més gran, l'autora d'aquell llibret era la seva àvia, havia deixat plasmada tota la seva vida. Des d'aquell moment la Marta va començar a agafar el gust per la lectura, ja que va entendre que els llibres ens expliquen històries.

I ara què? Anna Krutter Abillà

akabilla — 2024-06-02 16:57:34 UTC

Lleida, 1 de maig. Cinc mil persones surten a manifestar-se pels carrers. A alguns els conec. Hi ha molta varietat: nens, joves, adults i avis, treballadores socials, estudiants, aturats, metges, jubilats, , mestres, africans, gitanos, àrabs... gent d'aquí i d'allà, de tota mena i manera. Se sent música, tambors, homes i dones que criden consignes "Sí, se puede", "No s'entén, gent sense casa i cases sense gent".

I com una ombra, planejant per sobre els manifestants, la gent que mira i els qui s'han quedat a casa s'endevina la pregunta: "Serveix d'alguna cosa manifestar-se? Si mai fan cas!"

Hi ha un senyor enmig de la multitud (baixet, prim, sembla gairebé tan insignificant com qualsevol de nosaltres) que suggereix una resposta. Porta una pancarta petita on hi ha escrit:

Actua: Banca ètica, comerç de proximitat, empreses pel bé comú, consum col·laboratiu.

I si tingués raó? I si la resposta fos actuar? I si a més de manifestar-nos fem alguna cosa? La pancarta deia "Banca ètica". I si a més de queixar-nos del que fan els bancs posem els estalvis en banca ètica? I si a l'hora d'anar a comprar ens plantegem què comprem i optem pels productes locals, productors i comerços petits? I això del consum col·laboratiu, en el fons és compartir. És veritat, no cal comprar-ho tot, es pot demanar i deixar.

Sé que quan torni a casa em diran "Si no ho fem tots no servirà de res" però això no respon la meva pregunta: I jo què estic fent per a què les coses canviïn?

Sabrina Mascarella

2024-06-03 15:35:52 UTC

Roger Anyó - Els amics

2024-06-05 06:30:52 UTC

Vàrem créixer junts, compartint secrets i somnis. Cada carrer del poble tenia una història nostra. Ara, el temps ens ha separat, però el sentiment d'amistat perdura. Cada record és una abraçada que ens uneix, malgrat la distància i els anys.

L'EXAMEN - Eva Rodríguez

evarodriguez49 — 2024-06-05 06:48:38 UTC

Després de tant d'esforç i tantes hores dedicades a l'estudi, per fi havia arribat el dia! Estava a punt per enfrontar-me a l'examen més important de la meva vida.

Em vaig llevar nerviosa, no havia pogut descansar bé.

Sabia que estava ben preparada, però no podia evitar sentir un neguit. Alguna cosa no anava bé...

Vaig preparar-ho tot i vaig sortir de casa amb temps.

Quan vaig arribar, la sensació de neguit no va desaparèixer, sinó que es va intensificar.

A les 8.15, molt puntual, era davant de la porta de l'aula.

Els examinadors van sortir a la porta i, d'un en un, van començar a cridar noms: Maria Àvila, Joan Castillo, Marc Fernández...

L'espera s'estava fent eterna. Per què no arribava mai la R?

Però, de cop... Laia Sánchez!

Com? No havien dit el meu nom! Com podia ser? El malson tot just acabava de començar...

L'hort - Mireia Ibáñez

mibane21 — 2024-06-06 11:56:51 UTC

Cada cop que anàvem a casa d'aquell home, ens parlava de les varietats de tomàquets que havia plantat i les seves diferències, dels enciams de textures variades, dels pebrots que feria escalivar, de les cebes que tindria per tot l'any, del creixement en espiral de les mongeteres, de l'esforç amb què havia cavat els solcs, de l'adob que havia aconseguit, de les vegades que regava, de les flors que començaven a sortir...

I a un racó, els seus fills reien sense poder parar. Quin era el motiu? No volien plantes lletges amb noms tan ordinaris com patata o ceba. Volien un jardí amb flors que fes casa bona. I, d'amagat, explicaven el motiu de tantes rialles còmplices: havien estat regant l'hort amb llexiu.

I allà, davant del seu hort cuidat amb cura com un fill petit, ignorant, l'home es mantenia mirant la seva creació amb satisfacció, amb la inquietud de l'espera per la recollida. Amb el mateix orgull que un pare mira als seus fills, amb l'esperança que siguin millors i més feliços.

H2O - Cesca Tejero

2024-06-08 06:16:08 UTC

Una tarda calorosa del mes d'agost, la petita Júlia jugava a la piscina amb el seu flotador al voltant de la seva cintura. Estava trista de no poder jugar amb els seus cosins perquè ella no sabia nedar.

De sobte, un home se li va apropar i li va dir:

- Júlia, jo t’ensenyaré a nedar. Confies en mi?

La Júlia, ràpidament li va dir que sí. Va seguir les indicacions d'aquest home i va sortir de la piscina.

El senyor li va dir que es tirés a la piscina, que no havia de tenir por.

- Júlia, bonica no tinguis por, sóc aquí.

Encoratjada es va llençar a l'aigua i quina va ser la sorpresa de la Júlia:

- NO M'HE ENFONSAT!! ESTIC NEDANT!! ESTIC NEDANT!!

Aquest home era el seu pare, li va fer creure en ella i sempre va estar al seu costat per donar-li la mà.

Amb el temps, la Júlia es va convertir en una experta nadadora i va poder jugar llargues tardes d'estiu a la piscina amb els seus cosins.

Violeta Perez i Gomez - L'imperi del plàstic

vperez49_1 — 2024-06-08 11:25:20 UTC

Doncs el cas és que hi havia un planeta molt estrany en què la gent que hi vivia adorava un material que en deien plàstic, que era fet d'animals morts.

I de plantes, senyora.

Ai sí, i de plantes.

I era així que aquestes gents tan particulars vestien robes de plàstic, menjaven i bevien coses envasades amb plàstic, conduien vehicles fets de plàstic, cremaven espelmes purificadores fetes de plàstic, plastificaven els seus llibres i fins i tot les mares parien amb plàstic, perquè hi havia plàstic a les seves placentes.

Quina angúnia!

Doncs això mateix penso jo, que quina angúnia.

Però per a ells...

I elles.

Sí, per a ells i elles...

I els gats.

D'acord, per a ells i elles i els gats...

I els dinosaures.

Dinosaures també?

Jo de petit pensava que era un dinosaure.

I encara ho penseu?

No, ara sóc XXXXXXXX (això ha estat censurat per l'escriptora).

Veieu el que passa per deixar parlar a tothom? Ara ja he escrit massa paraules i no puc acabar la història. Hi ha algú que m'hi ajudi?

O alguna.

Això sí que no! Alguna no és català. Que no coneixeu la gramàtica de l'IEC, XXXXXXXX tros de suro?

Amores que matan

2024-06-08 23:57:44 UTC

- Cap a on?, a l'hospital o al CAP?

- A l'hospital, però ... no sé si arribo...

Tota la nit patint, amb por de morir. Mai m'havia passat, així no!, tan intens no!, tanta estona no!

La covid, dona de 45 anys, amb al·lèrgies ambientals prèvies...

Això no s'acaba mai, torna i torna sense explicació... proves i més proves.

- Derivarem al pneumòleg...

Els resultats: ell, l'ésser viu que em té enamorada, que parla el mateix llenguatge que jo, que ha portat la calma i ha renovat l'expressió de l'amor i la felicitat a la nostra casa, m'està matant!

- El gat demà fora de casa! Ho farà?

M'acomiado d'ella, la meva filla, la que va portar al Tattoo a casa en contra del meu criteri en aliança amb els seus germans.

Ara marxa del meu costat, tan jove!, i no sé si ploro per ella o per aquells ullets que s'emporta i amb els que ahir, un any després vaig tornar a somiar.

Carles Ricart de Domingo

2024-06-09 16:43:55 UTC

À l'aube, quatre amies, Marina, Carla, Noelia et Paula, se préparent pour le grand jour : l'examen du DELF B1. Leur nervosité est palpable. À peine arrivées au centre d'examen, tout va de travers. Marina réalise qu'elle a oublié son passeport, Carla renverse son café sur ses notes, Noelia se trompe de salle et Paula perd ses fiches de révision.

Le cœur battant la chamade, elles se présentent malgré tout. La première épreuve individuelle commence. Paula balbutie devant l'examinateur, incapable de formuler une phrase correcte. Marina, terrorisée, oublie tout son vocabulaire et Noelia ne comprend aucune des questions posées. Carla, en larmes, fait une pause de plusieurs minutes, paralysée par le stress.

Après des heures d'angoisse, elles attendent les résultats. Le verdict tombe : elles ont échoué. L'annonce est un coup de massue. Sous le choc, Carla pousse un cri perçant qui résonne dans tout le bâtiment. Soudain, tout devient flou.

Marina se réveille en sursaut dans le lit de Noelia. Le soleil brille à travers les rideaux. Les autres filles sont étendues autour d'elle, encore endormies. Marina se redresse, paniquée. Était-ce un rêve ? En regardant l'heure, elle réalise avec horreur que l'examen du DELF B1 a lieu dans quelques heures.

Elle secoue ses amies, leur racontant le cauchemar qu'elle vient de vivre. Les filles se préparent en hâte, cette fois déterminées à ne pas laisser la panique les submerger. Ensemble, elles se promettent de rester calmes et de faire de leur mieux, transformant leur stress en motivation.

Amants - Almudena Rodríguez

arodr222_1 — 2024-06-09 17:02:05 UTC

La dona és la primera que hi arriba. I l'espera, sempre, esdevé impaciència. Rere la finestra, espia el carrer fins que el veu. Llavors el neguit es transforma en desig. Es col·loca al voltant del cap, cobrint-li el rostre, aquell mocador de seda que encara conserva l'olor de la darrera trobada. Asseguda al llit, sent com ell posa la clau al pany, com la deixa a la safata de l'entrada, com s'atura al menjador per agafar aquell altre mocador, idèntic al seu, fins que obre la porta del dormitori. Els primers petons, amb gust de seda, desencadenen una passió sense límits. Aquell tros de roba tapa qualsevol rastre de culpabilitat i el cap de setmana, a la trobada escolar, es tracten com si fossin dos desconeguts. Amor ocult que tot ho perdones, desperta en ells la passió oculta de la càndida adolescència perduda en l'oblit de la parella.

AQUELL MOMENT - MªCARMEN CECILIA

ceciliamcarmen — 2024-06-10 19:30:07 UTC

Estava estirada al sofà. Havia passat tot el dia desitjant que arribés aquell moment. M'acabava de dutxar, portava roba ampla i còmode, i em disposava a passar una estona de lectura. Havia començat aquell llibre el dia anterior. En principi no semblava ser una gran lectura, però... just el dia abans, quan vaig haver de deixar la lectura per anar-me'n a dormir, va ser en aquell instant que vaig sentir aquella sensació que només un gran llibre amb una gran història et pot fer sentir. M'havia ficat al llit desitjant continuar amb el següent capítol... I ara ja estava preparada per continuar la lectura: el sofà, el silenci, la roba ampla, el LLIBRE i JO. I aquella sensació, allò que sentia just en aquell moment era el que havia estat esperant tot el dia.

Les notes musicals. Alba Nadal Botella

2024-06-11 11:06:02 UTC

Hi havia una vegada... un grup de 8 amigues. Aquestes 8 amigues eren les notes musicals i buscaven un lloc on poder viure totes juntes. Hi havia el DO, el RE, el MI, el FA, el SOL, el LA i el SI. Les notes musicals no es posaven dacord i van anar a visitar una bruixa molt especial. Era la bruixa Clau de Sol. En un moment els va donar la solució. De cada dit de la mà van créixer unes ratlles enormes i els va dir a les notes musicals que cadascuna viuria damunt d'una ratlla o un espai. I així va ser com les notes musicals es van poder anar totes juntes a viure.

David Hueltes El tresor amagat

dhueltes — 2024-06-11 14:29:58 UTC

Feia dies que en Marcel buscava el tresor, volia ser ric només per no pujar cada dia les 90 escales de casa. Exhaust, va llençar la pala cap al forat que feia 3 dies que excavava.. quan, de sobte, va escoltar un soroll provinent de les profunditats: la pala havia picat amb algun tipus de metall. Va treure el cap pel forat i...Eureka!

La pluja i la casa. Carme Calvet

2024-06-11 15:18:03 UTC

Era un dia de molta pluja, tot i ser el mes de juny. Tots aquests dies han estat passant les tardes a l’hort de la Vera i s’ho passen molt bé jugant a pilota, anant en bici o passejant i recol·lectant flors per ficar al gerro de la taula del menjador de casa.

La Vera i el Magí tenen ganes d’explorar la casa abandonada del costat de l’hort. I avui, pensen que és un bon dia, tot i haver estat plovent una mica durant el matí.

Primer de tot al arribar, com sempre, berenen el seu entrepà de pa amb tomàquet i pernil salat amb un suc de fruita. Després, amb la panxa plena i l’energia al 100% pensen amb el pla a seguir per tal d’investigar la casa però, sense fer-se mal i morir-se de por!

Finalment, troben la manera més pràctica i creativa de poder fer l’expedició, es preparen una motxilla amb 4 estris útils per a la missió i començen l’aventura.

El primer pas és comprovar que la casa estigui fora de perill per fora. Repte superat però, ara entren dins la casa…

La cita - Vicenç Bacardit

vbacardi — 2024-06-12 07:49:46 UTC

Ell no s'ho acabava de creure, però havia quedat amb una noia preciosa a qui també li agradava el sushi i les pel·lícules d'herois de la Marvel. La vetllada es preveia meravellosa, sobretot per la fogositat dels darrers missatges que ella li havia enviat. A més a més de ser bonica -la foto de perfil ho demostrava-, la Raquel era la seva mitja taronja. Com podia ser que no l'hagués conegut fins llavors? Beneït Tinder!

El punt de trobada era un lloc apartat i solitari. Millor, va pensar ell. Estarien més tranquils i podrien passar a l'acció de seguida que la cosa s'animés.

Es va mirar el rellotge. Arribava deu minuts abans, però la porta del magatzem es va obrir i ell va veure la silueta de la seva cita. Quins nervis! El moment que tant havia esperat havia arribat.

S'hi va apropar il·lusionat i de seguida que va notar el seu perfum, potent i embriagador, va perdre el món de vista. Per sempre més.

Ara, el seu fetge i els seus ronyons viuen en un altre cos, lluny de la ciutat que l'havia vist créixer.

El cicle de la vida. Joel Comino

jcomino — 2024-06-12 08:39:50 UTC

Un dia radiant del mes de maig en un prat de la comarca de La Garrotxa. La natura en evolució. Cada peça juga el seu paper. En aquest cas, un insecte com el bufaforats fa la seva contribució perquè el cicle de la vida segueixi endavant. Que continuï així. En aquest sentit, totes i tots tenim la nostra "quota" de responsabilitat. Fem-ho possible!

El Secret de la Impremta

nuriabaset — 2024-06-12 18:39:09 UTC

En la vella impremta, cada nit, les màquines dormien però els llibres despertaven. Les seves paraules brillaven en la foscor, narraven històries oblidades i secrets ocults. Un dia, un aprenent curiós va descobrir el misteri i es va convertir en el guardià dels contes mai contats.

Mitjons desparellats. Elisa Muriel.

2024-06-12 19:21:48 UTC

La Laia plegava la roba cada dia amb molta cura. Sortia feliç a la terrassa de casa amb el sol escalfant la seva esquena mentre treia les pinces de la roba que ja estava seca. Plegava cada peça amb delicadesa col·locant-la dins la cistella blanca. Aquella pau la mantenia en calma i harmonia, fins que van quedar dos mitjons. Es va quedar mirant aquells dos mitjons que sense saber per quin motiu, no casaven! La Laia es va posar a riure i no podia parar... Ella, tan perfeccionista i endreçada amb dos mitjons desparellats!

RECURREGUT VITAL MATEMÀTIC.

2024-06-13 10:45:59 UTC

La meva vida es pot explicar a partir de funcions. Les seves gràfiques pinten la meva evolució com si em seguissin la pista.
A la infantesa vaig ser una nena amb creixement normal, sense complicacions, una mica més baixeta del que tocava per l’edat, el que correspondria a una funció lineal amb pendent menor que 1.
A l’adolescència en poc temps vaig recuperar els nivells d’alçada mitjana, amb una línia exponencial vertiginosa.
La mala sort amb els xicots a la joventut em movia l’estat anímic amunt i avall amb total desgavell, semblant una representació polinòmica de grau 4 o 5.
Després em vaig casar, però la convivència no sempre va ser flors i violes: tan aviat tot anava bé, com no fèiem més que barallar-nos. Cansada de viure una funció periòdica amb gràfica sinusoidal, vaig decidir divorciar-me sortint per la tangent.
Vam veure que calia establir entre nosaltres una equació racional, en concret la de proporcionalitat inversa, de manera que els nostres camins van quedar separats com les dues branques de la hipèrbola que en resulta.

Ara he agafat un nou rumb. Espero que sigui ben tranquil i evitant les sorpreses, de forma similar a una funció logarítmica i, si és possible, tenint per base la felicitat.

Un mal dia (Montse Marí)

2024-06-16 19:02:26 UTC

Un mal dia

Només llevar-me ja he vist que avui les coses no anirien bé. De petita, em pensava que, deixant de ser una criatura, la meva vida seria la bomba. Però res d’això ha passat i avui, justament, sento que les coses m’ha sortit del tot malament i no podria sentir-me més desgraciada!

De bon matí, suposo que he parat el despertador però m’he tornat a adormir. No tenia gairebé temps d’esmorzar, però ni tan sols he pogut beure un got de llet perquè s’havia acabat!

A classe, les coses no han millorat! A la prova de matemàtiques, que ahir creia que controlava bé, m’he quedat en blanc, Per postres, en el moment de fer la presentació oral de socials, m’he adonat que havia desaparegut la presentació del meu Drive i la professora m’ha dit que ja no calia que la fes, que havia suspès l’exposició.

Em pensava que el dia no podia empitjorar, però a l’hora del pati ens hem barallat amb la Laia. Ha estat un malentès, però després ja no m’ha dirigit la paraula!

A l’hora de dinar, he descobert que ha oblidat la carmanyola a casa. He passat la resta del dia amb la panxa buida. A l'hora de sortida, descobreixo que ha perdut les claus de casa, i amb els pares treballant fins tard, no puc entrar fins al vespre.

El dia ha estat horrorós, he pensat que en arribar a casa em tancaria a l’habitació amb un entrepà i em posaria a dormir per oblidar aquest dia horrible! Però quan finalment he arribat, m’he trobat, al menjador, assegut còmodament al sofà, un estrany amb una mirada enigmàtica i una veu calmada: .

T'esperava