En parlar de justícia, tots dos acosten bastant les seves postures. Plató afirma d'ella que és el resultat que cadascuna de les parts de l'ànima realitzi la seva funció tal com li correspon. Aristòtil també veu en ella una virtut general, una virtut de virtuts: la justícia, que posseeix l'home que alberga en si mateix totes les altres.

El coneixement sensible no és un saber d’allò veritable, sinó d’allò aparent. Plató anomena opinió o doxa, a aquest tipus de saber. En canvi el coneixement de les Idees és el saber veritable, perquè les Idees no canvien mai. Aquest és el tipus de saber que només es pot assolir si fem ús de la raó i anem més enllà dels nostres sentits Plató l’anomenava ciència o epistemé.

Per assolir el saber veritable cal realitzar un procés d’ascensió dialèctica que ens traslladi del coneixement sensible al coneixement de les Idees. Per exemple, la manera com un viatger ascendeix al cim d’una muntanya, pujant a poc a poc. Plató pensava que l’ascensió dialèctica és possible gracies a la reminiscència o anàmnesi, que ens permet recordar les Idees que la nostra ànima guarda al seu interior des d’abans del nostre naixement.

Aristòtil distingeix entre el coneixement particular i el coneixement universal. El coneixement particular és el que es refereix a un individu concret del món sensible. El coneixement universal correspon a allò general. Per exemple, a un metge, el que realment l’interessa conèixer és l’estructura general d’un cos humà, no els detalls concrets un cos concret.

Assolir el coneixement general, en el pensament d’Aristòtil, és possible per mitjà d’un procés d’abstracció inductiva, en el qual entren en joc la imaginació, la memòria i l’enteniment: el coneixement parteix d’allò que copsem amb els sentits, i és la imaginació la que ens permet evocar representacions d’aquests individus particulars que hem percebut prèviament, mentre que la memòria ens permet emmagatzemar aquestes imatges. Finalment, l’enteniment ens ajuda a trobar allò que tots aquests individus particulars d’una mateixa classe tenen en comú.

Respecte a la concepció divina, Plató parla d'un principi ordenador o demiürg. Aristòtil, d'un motor immòbil, principi de tot moviment sense estar sotmès a cap moviment.

Per a Plató, l'ànima és immortal. I la unió de l'ànima i el cos és antinatural, una lluita constant entre les seves diverses parts. Aristòtil defensa una unió natural i essencial del cos i l'ànima, de la forma i la matèria que conformen l'ésser humà.

La seva vida va estar marcada per una cerca intensa de la veritat, la qual cosa ho va portar a transitar per diferents creences, incloent-hi el maniqueisme i l'escepticisme. Als 33 anys, després d'una crisi existencial i una profunda reflexió, es va convertir al cristianisme.

Sant Agustí va desenvolupar una gran obra literària, sent Confessions i La Ciutat de Déu les seves obres més conegudes. Les seves idees filosòfiques i teològiques han influït en el pensament occidental, i va ser una figura clau en el desenvolupament de la filosofia cristiana i la teologia medieval.

Parlem d'un període de grans canvis, que inclouen tant el declivi del poder de l'Imperi Romà d'Occident com el sorgiment del cristianisme com a religió oficial de l'Imperi i l'estipulació de les bases de la fé per part de L'Església Catòlica.

Sant Agostí, qui fou Bisbe, va ser conegut per combatre l'heretgia, tant de maniqueus, com de donanistes i pelegians. Considerat com a Doctor de la Gràcia i Pare de l'Església d'Occident, és conegut per relacionar les Santes escriptures amb la filosofia, establint així un corrent de pensament, on es va més enllà de l'apartat històric de la Bíblia, i aprofundeix en l'ensenyament espiritual d'aquesta. Diferenciant-se així de tots els corrents Judeocristians o Cristianes de l'època.

Va ser testimoni de la caiguda de Roma davant els visigots l'any 410 d. C., esdeveniment que va commocionar a tothom romà i que Sant Agustí va interpretar com un procés de reconfiguració divina del món.

Al seu torn, el cristianisme enfrontava desafiaments interns, com la proliferació d'heretgies que proposaven diferents interpretacions sobre la naturalesa de Crist i la gràcia divina. Aquests conflictes teològics van portar a Agustí a escriure moltes de les seves obres, on tractava de defensar l'ortodòxia cristiana.

Encara que mai es va demostrar un filòsof en el sentit tradicional, va integrar conceptes de la filosofia platònica per a explorar la naturalesa de Déu, l'ànima i la veritat.

En el seu pensament, va adoptar idees com la immortalitat de l'ànima, la cerca de la veritat interior i l'existència de veritats eternes. No obstant això, Sant Agustí va modificar aquests conceptes, subordinant-los a una comprensió teològica: el coneixement veritable i la il·luminació provenen de Déu.

La seva noció de la "interioritat" i la seva famosa dita “Ens vas fer, Senyor, per a tu, i el nostre cor està inquiet fins que descansi en tu” reflectint la seva visió que la veritable felicitat humana es troba en Déu.

Sant Agustí va formular una idea en Confessions que ha estat considerada precursora del famós cogito ergo sum ("penso, després existeixo") de Descartes.

Agustín va escriure: "Si m'enganyo, existeix" , en llatí Si fallar, sum , per a expressar que fins i tot si un dubte de tot el que percep, no pot dubtar de la seva pròpia existència, ja que el dubte mateix implica una consciència d'existència.

Descartes, segles més tard, també va partir del dubte, encara que des d'un enfocament racionalista.

No obstant això, on Descartes buscava un fonament sòlid per al coneixement basat en la raó, Sant Agustí va trobar en Déu la font de tota veritat.

Per a Agustí, el coneixement d'un mateix era un pas cap al coneixement de Déu, mentre que per a Descartes el coneixement d'un mateix era la base del coneixement en general.

Malgrat aquestes diferències, tots dos van compartir la creença en què la certesa de la pròpia existència era el punt de partida per a construir un sistema de pensament, la qual cosa mostra una connexió important entre la filosofia medieval i la moderna.

Nascut en La Haye, França (avui Descartes, en el seu honor), va ser educat en el col·legi jesuïta de La Flèche, on va rebre una formació tradicional en filosofia escolàstica. No obstant això, aviat es va mostrar insatisfet amb els mètodes i coneixements tradicionals, i va començar a desenvolupar el seu propi enfocament filosòfic.

Descartes és conegut principalment per la seva frase cogito ergo sum ("pinso, després existeixo"), que introdueix en la seva obra Meditacions Metafísiques . Al llarg de la seva vida, va combinar els seus interessos filosòfics amb les seves recerques en matemàtiques i física, establint les bases per a la geometria analítica i fent contribucions a la ciència.

El seu enfocament dualista de la ment i el cos també va influir profundament en la filosofia, marcant una línia divisòria entre la ment pensant i el cos material.

Europa estava sumida en conflictes religiosos, com la Guerra dels Trenta Anys, que va afectar profundament la seva generació.

La revolució en el pensament científic impulsada per figures com Galileu i Kepler va crear una nova visió del món natural basada en l'observació i l'experimentació, qüestionant així les idees aristotèliques i escolàstiques que havien dominat la filosofia i la ciència durant segles.

En aquest context, Descartes va buscar establir una base segura per al coneixement humà, fora de l'autoritat eclesiàstica i de les tradicions filosòfiques prèvies. Així, el seu enfocament filosòfic, basat en el dubte sistemàtic, va ser, en gran manera, una resposta a la incertesa de la seva època i un intent de reconstruir el coneixement en termes de certesa racional.

A través del seu mètode cartesià, Descartes proposava dubtar de tot coneixement que no pogués justificar-se racionalment, la qual cosa ho va portar a la seva famosa afirmació cogito ergo sum.

Aquest principi es va convertir en la base del seu sistema filosòfic, perquè si alguna cosa pot ser conegut amb certesa, és que un mateix existeix com a ésser pensant.

A partir d'aquesta premissa, Descartes va construir el seu sistema de coneixement, proposant que la realitat es divideix en dues substàncies: la ment (cap de bestiar cogitans) i el cos (cap de bestiar extens). Aquest dualisme, que distingeix entre l'ànima i el cos, va tenir una gran influència en la filosofia posterior, separant el físic del mental i obrint el camí per al desenvolupament de la psicologia i la filosofia de la ment.

Descartes també creia en l'existència de Déu com a garantia que les nostres percepcions no són completament il·lusòries, i va proposar que Déu, sent perfecte, no ens enganyaria, sinó que en permetria confiar en les veritats clares i distintes de la raó.