diferents trobades internivells per compartir experiències poètiques en diferents

formats creatius: Haikús, videopoemes, videoclips,, comando poètics, poemaris,

recitals, cal.ligrames, poesia visual, col.lage poètic ... L'alumnat també ha pogut visitar

l'exposició dels projectes a l'Espai Compartit de Poesia. Finalment, l'acte de cloenda

ha estat un recital poètic de l'alumnat de Literatura Universal que ha inclòs el visionat

dels audiovisuals guanyadors del concurs de videopoemes de 2n de Batxillerat.

Amb totes dues mans
alçades a la lluna, 
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà 
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
 

MARIA MERCè MARçAL I SERRA

Bruixa de dol, 1979

4

En un vitrall de canyots

escric el nom del teu fill,

Melcior Gomis es diu

amb el poble es confondrà.
8

Una música per a un poble!

El clar poble la demanava.

La demanava a les revetlles

que es feien a la nit suada.

Una música per a un poble!

De cor una rosa, oferia

la música rompuda al poble,

que volia ser melodia

11

Himne sagrat i necessari

d’aquest poble amarg, decebut!

Un himne de canyots irats,

de samarretes, de combats,

un himne dèbil i brancut.

Sempre vençut, renascut sempre,

amb un pal que qui sap d’on és vingut

14

Entre els solcs i les màquines torna,

com retorna l’encant dels ullals,

i aquest poble rompia a cantar:

Llibertat, llibertat, llibertat

Aquest poble sofert, l’esclavatge,

canta alegre, compacte i segur

i el seu cant puja més que no el mar:

Llibertat, llibertat, llibertat

Oh aquest poble que torna a cantar

d’una forma central, conjugal

i sols canta i sols diu un mot clar:

Llibertat, llibertat, llibertat

Josep Carner, Blai, Rosselló,

Salvador Espriu per valedor,

potser algun altre...

doneu-me un toc en el meu vers,

poseu-hi foc i un dring divers

de com solia.

Darrerament, quan he cantat,

un vent molt àcid m'ha rondat

ben a la vora

i m'ha dreçat tot el cabell

mentre els meus ulls veien vermell:

la boca en cendra.

Ara no vull sinó fugir

que ja pressento aquell coixí

on he d'asseure'm!

Vull caminar, vull admirar,

que el món és ple i un Déu hi ha.

Que pugui valdre'm!

L'esquena dreta i tant-se-val:

vull la vellor passar per alt.

Tot el que em resta

ho posaré dins un farcell

petit; només el record d'ell

al bastó em pesi.

És folla, riu, dirà la gent.

I tu estaràs, Carles, content,

que així em volies.

Demano un toc, demano un dring,

només pensant en tu ja els tinc:

ja sóc una altra.

Taral·lejant i follejant

donaré encara mes d'un cant

al sol i a l'alba.

El meu poeta m'ha valgut,

que no per sempre l'he perdut,

que el tinc a l'ànima.

Clementina Arderiu i Voltas

Obres completes I (Tres suites) , 1965

Pàgines: 200-201

Homenatge a José Martí

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

Vicent Andrés i Estellés

Aquest cos que avui crida,

que s’incendia i crea i nodreix i tremola,

que es revolta des de les entranyes del vers,

des dels seus laberints inundats d’intempèrie;

aquest cos que se sap límit

il·limitadament omnívor,

que frueix, golut, i respira

l’excés, la tristesa, la ràbia;

aquest cos que vol ser carn

que vol ser molt més enllà de la carn,

que em cenyeix i que és jo i aplec d’incerteses,

nàufrag orfe de mar, melic ungit de saba,

aquest cos ara es fa vers,

cadena, núvol, boca immensa,

i ple de límits, de ràbia, de joia,

avui

crida.

Mireia Companys

VICENT ANDRéS ESTELLéS

Llibre de meravelles, 1971

En aquell temps sentí d’Amor delit

quan mon pensar mirà lo temps present.

Ausiàs March

ET casares de dol, com de dol vares rebre,

al poble, la primera Comunió. De dol sempre,

el dol sobre el teu cos en els dies solemnes.

Sempre de dol, les cames llargues d'adolescent

que creixia de pressa i sense vitamines,

aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,

aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra

que et va fer dona abans de la primera sang.

Aquelles cames que tu no sabies com

posar, que sense tu semblava que creixien.

Trista, trista València, quina amarga postguerra!

Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels

durament immutables a la porta dels cines,

mentre reivindicaven prades de Garcilaso, marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,

vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,

carregaments de sucre que desapareixien

de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde,

els camions sinistres que duien l'estraperlo.

L'home palpava un cos adolescent, mentre ella

es menjava un pastís sense participar

en allò que al seu cos feroçment succeïa.

També, veure pel·lícules, o millor somiar:

el Coli, el Metropol, el Tyris... "En fan dos".

El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules!

En seguien el curs amb tota atenció

mentre les mans anaven palpant els llocs secrets.

Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion

d'una sal exaltada, de vida i llibertat,

de possibilitats lluminoses de viure.

"No s'havia apuntat mai a ningun partit.

Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa.

Una nit, en la guerra, el tragueren de casa

i el mataren a Bétera, prop dels forns de la calç.

Els morts tots plens de mosques vora les carreteres..."

"No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts".

De dol sempre, de dol per a tota la vida.

Vicent Andrés Estellés

Camins que creuen històries cada dia,

mirades que busquen una mica d’alegria.

Un pas endavant, dos passos al costat,

i la por es desfà quan tens algú al teu costat.

A voltes costa dir el que un sent,

però amb respecte tot flueix diferent.

Som llum que creix quan algú cau,

som la mà que ajuda, som la foça de l’ “ara i ací”.

I el món es fa gran i tot pesa massa,

no tens per què anar-hi sol.

Amb empatia i escolta sincera,

tot és més fàcil, tot es transforma.

Som veus que brillen quan tot és gris,

Som mans que abracen a qui està trist.

Ningú camina sol en aquest camí,

Junts fem la força que ens porta fins ací.

Alcem la veu, alcem el cor,

junts som més forts, llevem la por.

Amb convivència i amistat,

transformem la foscor en colors.

Alcem la veu, alcem el cor,

cap pas enrere tots en acord.

Amb valentia i unitat,

junts escrivim un nou camí de veritat.

Alcem la veu, alcem el cor,

Junts som mes forts, fem fora la por.

La llum que portem dins encen,

I el mon amb nosaltres també aprén.

La igualtat per damunt la dignitat,

Cal tractar els altres amb humiltat.

Intentar canviar la societat,

I que tinguen un poc d’humanitat.

No a la xenofòbia, recorrem a la igualtat,

No a l'uniformisme, sí a la diversitat,

Siguem persones, una mínima pietat

Siguem com germans per favor fraternitat.

Demanem un mínim de solidaritat,

Tindre almenys una oportunitat,

Amb el fi d'aconseguir la igualtat

I construir una bona comunitat.

Durant tota la història seguirem lluitant,

No ens oblidarem de fer-ho cantant,

Cada persona és molt important,

Per això tots junts seguirem avançant.

No entenc què he fet perquè em maltracten

Sense raó contra nosaltres ataquen,

No acabaran fins que ens maten,

Això ho impedirem, ells sols es delaten.

IEP!! Escolta, para d’assetjar-la

Comença a escoltar-la amb més atenció.

Si és no, respecta la informació.

Si no és així, trencarem la relació.

Tots i totes necessitem igualtat

Perquè al món hi haja més llibertat

Donem visibilitat al teu maltracte

Perquè tots mereixem el mateix tracte.

Eii escolteu, pareu atenció!

Anem a intentar una transformació

Açò s'ha de ficar a la televisió

Perquè tots puguen prendre la nostra decisió.

tot comença amb respecte, 

si algú es passa molt,

parem el mal afecte.

No cal fer-se la dura,

millor buscar ajuda,

i així avancem juntes,         

i evitem la caiguda.

Deixa d’escapar

dels problemes dels altres,

deixa d’escapar,

i lluita amb nosaltres.

T’ho anem a dir clar,

vine amb nosaltres,                                   

per així batallar,

contra tots els altres.