Si la felicitat és una activitat conforme a la virtut, és raonable que sigui conforme a la virtut més excel·lent, i aquesta serà la virtut del millor que hi ha en l’home. Sigui, doncs, l’enteniment o sigui alguna altra cosa el que per natura sembla manar i dirigir i posseir intel·lecció de les coses belles i divines, sent diví això mateix o el més diví que hi ha en nosaltres, la seva activitat d’acord amb la virtut que li és pròpia és la felicitat perfecta. Que és una activitat contemplativa, ja ho hem dit.

Això sembla estar d’acord amb el que abans vam dir i amb la veritat. En efecte, aquesta activitat és la més excel·lent (perquè també ho és l’enteniment entre tot el que hi ha en nosaltres, i entre les coses cognoscibles, les que són objecte de l’enteniment); a més a més, és la més contínua, perquè podem contemplar contínuament més que fer qualsevol altra cosa. I pensem que el plaer ha de trobar-se barrejat en la felicitat, i l’activitat que es refereix a la saviesa és, de comú acord, la més agradable de les activitats conforme a la virtut; es considera, almenys, que la filosofia compren plaers admirables per la seva puresa i per la seva fermesa, i és lògic que l’existència d'aquells què saben sigui més agradable que la d'aquells què busquen. [...]

El que és propi de cadascú per natura és també el més excel·lent i el més agradable per a cadascú; per a l’home ho serà, per tant, la vida conforme a la ment, ja que això és primàriament l’home. Aquesta vida serà també, per consegüent, la més feliç.