Analitzar l'art contemporani i el rol dels grans equipaments museístics de les ciutats, cal tenir present la relació entre la gestió pública i privada. Aquesta relació està influenciada, no només pels gustos particulars (dels mecenes actuals), sinó també pels objectius corporatius, o de la missió institucional, de qui col·lecciona i administra obres.

Una col·lecció de “fragments” que obeeixen al context històric i geopolític del territori. Aquesta mirada fragmentada està íntimament lligada al vessant nacionalista de cada institució. Per això, el que veurem no pot representar en si una totalitat, només una visió inacabada i fragmentària. Cal abandonar tota pretensió d'universalitat.

Zones de contacte:  “espais socials on cultures dispars es troben, xoquen i s’enfronten, sovint dins de relacions altament asimètriques de dominació i subordinació, com ara el colonialisme, l’esclavitud, o les seves conseqüències en el món d’avui”.

Més preguntes per a visitar des d'un altre lloc un museu: Quina és l’estructura que sustenta les obres? // Què és el que hi ha al voltant? // Com s’han situat? //Com s’han emplaçat? // Quin és el text de sala que està situant l’obra dins d’un determinat discurs? / / Quin és el moviment que ens estan forçant a fer amb el recorregut museogràfic? // Per què ens guien d’una determinada manera?  // Cap a quines obres estan posades l’atenció i quines adquireixen una posició secundària? // De l’arxiu de l’exposició, quines imatges s’han decidit incloure, i com s’han inclòs? //Quina és la memòria que queda d’una exposició?

Com assignem i distribuïm el pressupost entre una exposició "important" i una suposadament secundària?

La col·lecció i classificació en claus estètiques vs. funcions múltiples i orgàniques en una comunitat.

Quines van ser les dialèctiques que es van generar en la creació del Museu d'Història de Catalunya? En relació amb, o en confrontació a què, es volia muntar un museu com aquest? Què ens diu això del contingut present en la seva museografia? Els museus "són l'expressió en majúscula de la nacionalitat, de la política, una institució que legitima discursos de poder, però també és un camp de batalla", expressava Mostafà.

Cal tenir en compte des d'un punt de vista filosòfic, historiogràfic i polític els diversos desplaçaments lingüístics, de sentit i materials sobre el que entenem com a racisme en les seves diverses accepcions o lògiques històriques (religiós, biològic i cultural). Davant d'això, es proposa preguntar-nos:

• Com la pàtria, la nació i l'Estat, instrumentalitza la religió i la idea de raça per generar una alteritat inferioritzada?

• Com podem repensar aquesta alteritat en relació amb la catalanitat o el catalanisme? és a dir, com podem desplaçar del centre la visió mítica, imaginada, de ser català?

El racisme religiós, evidenciat en la deshumanització i expulsió de "l'altre musulmà" i "l'altre jueu" de la península Ibèrica, explica els conflictes simbòlics i materials que determinen la construcció identitària de la "raça" espanyola i catalana. En aquest context, les retòriques de la reconquesta, l'enemic, i la negació del fet islàmic expliquen la continuïtat del racisme present en les institucions i disciplines que s'encarreguen de la producció i difusió de coneixement en aquest àmbit.

Pensar el museu com a receptacle de la història del racisme estructural a Catalunya i des d'allí accionar un antiracisme local i autocrític.

Hem de donar-li una volta a la idea que la museografia és intocable, i això implica pensar en canvis molt concrets als textos que no impliquin massa pressupost, però també implica repensar la forma en què prioritzem els pressupostos.

Obrir-nos a la possibilitat de dissenyar museografies més versàtils i permeables a diversos relats que vagin sorgint.

Un museu marítim que no parla del mar, que ens parla solament del seu domini i que desvincula la naturalesa i la cultura" sense escoltar "altres ontologies on el mar és un esperit, una entitat viva", tan important com la humana.

Una mirada i jerarquització racial amb la qual està plantejat el relat museogràfic quan es parla de l'altre musulmà o gitano, que és una derivació de la càrrega simbòlica que té l'associació directa de paraules Descobrir, Descriure i Dominar, en una de les sales exposades.Un dels crims comesos en el regne per ser condemnat a treballar en les galeres era ser gitano", informació que està absent en el museu.

Quan es parla sobre "el comerç català triangular" s'exalta i romantitza l'espoli colonial a través de la figura dels "pioners". En aquest punt, ens convida a estar alertes sobre com aquest tipus de ficcions, acompanyades de música èpica i efectes especials, també ens estan dient quelcom de forma "invisible". Per a les persones que han viscut l'altra part de la història és una ferida colonial que es torna a obrir.

Es remarquen les "absències i les presències distorsionades" en la narrativa del museu quan es descontextualitza la Batalla de Lepant i la colonització d'Abya Ayala de la guerra per dominar des de la cristianitat tota Europa i estendre aquest domini.

A propòsit de les "representacions distorsionades", des del públic, se suggereixen canvis concrets en la museografia, però es posa especial èmfasi en la necessitat de retirar la representació de les persones negres esclavitzades en el procés de colonització i de les musulmanes en el procés d'expansió pel Mediterrani.

Cal prendre consciència sobre el fet d'abordar col·lectivament "les resistències i dificultats polítiques que es produeixen a l'hora de reconsiderar les narratives del museu, això es deu, al fet que les narratives que actualment estan en el seu interior són polítiques".

Hem de partir del fet que no existeix una sola narració d'allò decolonial, les narracions són situades i diferents segons si ets a Palestina, Madrid, Mèxic o Colòmbia. En aquest sentit, què significa plantejar-nos allò descolonial o anticolonial des d'un marc institucional i nacional determinat?

Quan parlem de la interculturalitat en l'àmbit de les exposicions i les institucions museístiques convé preguntar-se: Des d'on construïm interculturalitat? Qui està interessat en "produir" el diàleg intercultural o l'acte de parla? Tenim tots el mateix "volum" de parla en la conversa? I en aquest sentit, qui són els subjectes que tenen la possibilitat d'un acte curatorial i qui són objectes curatorials? 

Com generem procediments de traducció cultural i intercultural que no responguin a imaginaris colonials des de la curadoria i que realment generin i activin processos de rehistorització, imaginació política i dispositius de memòria històrica?

Què passaria si Europa no hagués existit? És una pregunta situada, contextualitzada a una geopolítica de coneixement. És una pregunta que transcendeix els límits del museu com a dispositiu de narració, aquesta interrelacionada amb la nostra vida diària, forma part de les violències que es reediten en la nostra quotidianitat.

Hem d'estar alerta a com hem respost a la pregunta, com si no ens pertanyés, en alguns casos, no es pensa com alguna cosa que forma part de la nostra experiència situada, i que està relacionada amb la construcció d'identitats nacionals i, per tant, règims de silenci i invisibilitat.

Cal tenir en compte: canvis polítics i econòmics, globals i locals. Idealment, els museus respondrien a un model "democràtic" de ciutat, no obstant això, a partir de les Olimpíades de 1992, a Barcelona, la majoria passen a un "nou model" guiat per polítiques neoliberals i de posicionament de marca. Al seu torn, el creixement exponencial de museus d'art modern i contemporani a Europa es promou amb polítiques de "reactivació dels barris", la qual cosa va suposar finalment, la seva gentrificació.

Quant a la crítica decolonial als museus, pel que fa a la figura de Picasso, trobem tres tipus d'apropiació que realitza Picasso per consagrar-se sobre "la Història de l'Art occidental (de Velázquez), d'altres cultures (de les Màscares Fang) i de la cultura de masses (dels diaris)".

Algunes invitacions de Jesús Arpal-Moya a mirar, preguntar i escoltar atentament el museu, sigui mitjançant una visita o bé mitjançant un scroll al seu Instagram:

• Què té a veure el Museu Picasso amb la colonialitat? Per exemple, podem veure una nota de premsa on el director de museus de Barcelona de l'època comenta la donació d'obres de Picasso "com si s'hagués obert la tomba de Tutankamon".

• Què té a veure l'exaltació del paper del geni com a figura clau en la construcció de la modernitat colonial? Per exemple: "El museu incorpora una peça crítica amb la figura del geni, un vídeo de Carlos Pazos, irreverent i camp, titulat "Nicasso". No obstant això, en la cartel·la que ho acompanya s'explica que és "en definitiva, un reconeixement al Picasso universal".

• Rastreja el geni del lloc, genius loci, sobretot, en relació amb el turisme i la territorialització de Picasso. Per exemple: "Barcelona: ciutat picassiana".

• "Què seria el mal geni? Al geni li hem d'aguantar tot? Observa l'expressió de les persones retratades, estan mirant al pintor... En quin humor estan? I les persones que t'envolten, treballadores, visitants? I tu, veus coses que et posen de mal geni?"

• Per a interessades en la història, revisa franquisme i colonialitat en "Las meninas".

• Per a interessades en la burocràcia, rastreja testaments, llegats, contractes...

• Per a amants de la poesia, busca eufemismes.

• Per a interessades en l'escolta activa, realitza picasso-fonías (tanca els ulls i escolta els sons del museu).

• Per a interessades en la comptabilitat, apunta quantitats (Les informacions del museu estan plenes de xifres sobre nombre d'obres, 900 obres, 860 obres, 2.000 obres, a veure si et quadren els nombres!)".

• Per a interessades en la curadoria: hi ha molts projectes Picasso en el museu, i algun d'ells té a veure amb el projecte turístic del franquisme. Per exemple, seria interessant posar a dialogar les obres del museu amb els souvenirs de la tenda, o de la Rambla, o amb els imaginaris de la Marca Espanya.