En aquest moment, el franquisme es va fragmentar en dues tendències molt diferenciades:

• Els immobilistes: defensors de mantenir el sistema tal com estava, volien continuar amb l’autoritarisme franquista i rebutjaven qualsevol reforma.

• Els reformistes: eren partidaris d’una transició controlada i gradual cap a un règim democràtic, evitant una ruptura abrupta que pogués posar en risc l’estabilitat.

Aquesta divisió interna va ser determinant en la manera com es va plantejar la Transició, ja que va caldre buscar equilibris entre sectors molt oposats dins del mateix règim.

• La ruptura democràtica: pretenia eliminar completament l'estructura del franquisme i començar de zero amb un nou sistema basat en eleccions lliures, llibertats civils i pluralisme polític.

• La reforma des de dins: defensava una transició progressiva aprofitant les institucions existents per introduir-hi canvis democràtics, evitant així una ruptura traumàtica.

Finalment, la via reformista va ser la que es va imposar. El rei Joan Carles I va nomenar Adolfo Suárez com a president del govern el 1976, i aquest va jugar un paper clau en el desmantellament legal del franquisme des del seu interior. Aquesta via va semblar més segura davant la pressió de sectors conservadors i militars.

• Forta inflació, que va erosionar el poder adquisitiu.

• Augment de l’atur, especialment entre els joves.

• Estancament econòmic, amb una indústria poc modernitzada.

• Forta dependència energètica de l’exterior.

Aquesta situació va provocar un gran malestar social i va reforçar la percepció que, a més d’una reforma política, calia una modernització profunda de l’economia i de les institucions.

Els punts principals de la llei eren:

• Autoritzar eleccions generals lliures.

• Permetre el pluripartidisme i garantir llibertats fonamentals com la llibertat d’expressió i associació.

• Dissoldre les Corts franquistes i substituir-les per un Parlament democràtic.

El fet que la llei fos aprovada pel propi sistema franquista, però per obrir la porta al seu desmantellament, va ser una estratègia intel·ligent per garantir legitimitat i estabilitat.

Aquest suport massiu va ser una demostració clara del desig de canvi de la societat espanyola, i va legitimar el camí cap a la democràcia.

• Legalització dels partits polítics, inclòs el Partit Comunista d’Espanya (PCE), fins aleshores prohibit.

• Amnistia per a presos polítics i exiliats.

• Supressió del Tribunal d’Ordre Públic, instrument de repressió durant el franquisme.

• Garantia de drets civils com la llibertat d’expressió, reunió i associació.

• Convocatòria de les primeres eleccions democràtiques des de la Guerra Civil.

Aquestes mesures van permetre integrar l’oposició i crear les bases d’una democràcia participativa.

• ETA (Euskadi Ta Askatasuna), organització terrorista independentista basca, va intensificar els atemptats, provocant morts entre polítics, policies, militars i civils.

• Els GRAPO (Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre), d’extrema esquerra, també van cometre assassinats i segrestos.

• Existien, a més, grups d’extrema dreta que actuaven contra el procés democràtic.

Tot i aquest clima d’inseguretat, la societat i les institucions van continuar endavant amb la consolidació del sistema democràtic.

• Va guanyar la Unió de Centre Democràtic (UCD), liderada per Adolfo Suárez.

• El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), amb Felipe González, es va convertir en el principal partit de l’oposició.

Aquestes eleccions van suposar l’inici real de la democràcia parlamentària a Espanya.

Va ser el primer pas per construir un sistema legal nou, legítim i representatiu, on la sobirania recauria en el poble.

Incloïen mesures com:

• Control de la inflació i racionalització de la despesa pública.

• Millores en seguretat social i drets laborals.

• Un marc de diàleg institucional que va donar estabilitat a la jove democràcia.

Aquests pactes van ser clau per evitar una crisi econòmica i política en un moment molt delicat.

Amb la Transició, es va reconèixer la necessitat de recuperar les institucions pròpies de Catalunya, i es va avançar cap a un model d’estat de les autonomies. El retorn del president Josep Tarradellas va simbolitzar aquesta restitució institucional i va ser àmpliament celebrat per la ciutadania.

Va ser redactada per un consens ampli entre les forces polítiques i va representar l’establiment definitiu de la democràcia i l’estat de dret.

Drets i principis fonamentals reconeguts:

• Llibertats públiques: expressió, reunió, religió, premsa.

• Dret a la igualtat i prohibició de la discriminació.

• Reconeixement de les nacionalitats i regions, amb dret a l’autonomia.

L’objectiu era frenar la democràcia i restablir un règim autoritari. Però aquella mateixa nit, el rei Joan Carles I, vestit d’uniforme militar, va aparèixer per televisió per condemnar el cop i donar suport a la Constitució.

Aquest discurs va ser clau per a desactivar el cop i demostrar que la democràcia espanyola ja era prou sòlida per resistir atacs interns.