Així, va començar el meu interès per aquests món que actualment en les societats joves es troba bastant oblidat. Tinc la intenció de que tothom tingui l’oportunitat de viure aquesta sensació. Per aquesta raó en aquests treball tinc varis objectius. Fer-vos arribar coneixements sobre la vida de Joan Oliver, l’escriptor de la peça. Els lectors us sorprendreu molt amb la seva vida. Donar a conèixer les característiques de les obres de Joan Oliver i el nom de les obres més importants de Joan Oliver, incloent l’explicació de l’obra més important de l’autor. Finalment, m’agradaria que vosaltres empatitzeu més amb l’escriptor donant-vos a conèixer diferents curiositats sobre ell.

 

Considero que els lectors gaudireu molt aprenent sobre Pere IV. Pere IV? No parlàvem de Joan Oliver? Veieu? Hi ha molta informació que encara desconeixeu. Comencem i descobrim una part molt important inclòs essencial de la literatura catalana.

 

La seva infància va ser bona i va viure en un ambient de benestar econòmic. Estudià el batxillerat als Escolapis de Sabadell i Dret a la Universitat de Barcelona on s’agrupà amb altres autors catalans i amb els que a part de rebutjar la burgesia intentaven provocar la societat del moment. Junts formaven el Grup de Sabadell.

 

La seva prometedora carrera com escriptor es veu aturada per l’arribada de la Guerra Civil espanyola. Joan Oliver va ser un activista antifeixista, va presidir l’Agrupació d’Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT) i va organitzar el Servei de Biblioteques del Front, tot durant el conflicte bèl·lic.

 

A Xile va treballar en molts oficis, tots efímers i escriví guions radiofònics de propaganda antinazi. Enyorat de Catalunya hi va tornar el 1948 i es va trobar amb una Catalunya derrotada i empobrida fel franquisme.

A la seva arribada els policies van enregistrar la seva casa, li retiraren el passaport i ingressà en la presó Model de Barcelona per 2 anys i mig. Els anys s’amarguen encara més quan mesos més tard la seva dona, Conxita Riera, mor de leucèmia. Fruit d’aquests temps sorgeix Saló de tardor i Terra de naufragis.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna , que l’esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarona amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

 

Va contribuir també a la fundació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Tornat a casar va fer col·laboracions amb la revista Destino amb el pseudònim de Jonàs i després va dirigir l’editorial Alcides, va elaborar un diccionari de literatura juntament amb l’editorial Montaner y Simón (on treballà també Pere Calders). Més tard va dirigir l’editorial Proa.

 

També, va publicar les seves traduccions d’obres de Carlo Galdoni, Bernard Shaw, Bertold Brecht, Samuel Beckett, Molière i Anton Txèkhov. Ell era partidari del teatre en català però no va rebre del públic l’èxit en les seves temptatives de dramaturg. Sempre ha estat present en el teatre en català, a través de les seves traduccions o d’una de les seves obres pròpies.

 

Aquesta fou una nova poesia coneguda com a “poesia social”, que ha estat el corrent literari per excel·lència durant la dècada dels 60’. El darrer acte important de l’autor és el mitificat recital “Price dels poetes” on diversos autors van fer una lectura de poesia en veu alta, en solidaritat amb la classe obrera.

 

Ell es va convertir en una figura pública i fou símbol de la lluita antifranquista per la seva actitud. Era una mena de “patriarca” per als més joves i va practicar en actes de protesta com en “La caputxinada” (el 1966 es van tancar diversos intel·lectuals al convent dels Caputxins de Sarrià) on personatges universitaris com Montserrat Roig hi participaren i anys després retraten al autor com “personatge venerable amb una atracció indefinible per la seva actitud cívica”.

 

Va ser lúcid fins al darrer moment fins que va morir el 19 de juny de 1986.

 

En les seves obres del teatre s’aprecia el divertiment i ens distreu dels problemes reals i quotidians a més d’alliberar al lector de les responsabilitats.

 

A mans de Joan Oliver, la llengua literària creada pels noucentistes no sembla falsa ni artificiosa. Ell té un estil caracteritzat per la passió del concret i en les seves obres tria i utilitza paraules substancioses i denses. Ell combinava una llengua absolutament normativa amb una estructura propera als diàlegs.

 

Pere Quart escrivia d’una manera que li permetia minar els valors i les convencions de la societat, era un tipus de realisme desmitificador. Ell s’apropava a la realitat però no amb la intenció de mimetitzar-la  sinó per distorsionar-la a través de la caricatura, el grotesc, l’esquematisme, l’absurd. Així, posava en evidencia les tares de la societat. Això era propi de la sàtira.

 

La seva poesia no excloïa la tradició simbolista, de fet, algunes de les seves obres d’exili palesen un replegament personal que troba una expressió més  adequada en aquesta estètica.

Com diuen I defensen molts estudiants i literats catalans, Joan Oliver era un cas apart.

 

L’obra de teatre el Ball Robatés una comèdia dramàtica en tres actes i un epíleg que es va originar a partir del relat Escena d’alcova. Aquesta obra s’estrenà el 2 de juny de 1958 al teatre Candilejas de Barcelona, també anomenat teatre de butxaca. Ball Robat es va editar dins de Tres comèdies. Aquest recupera la crítica de les relacions familiars burgeses de l’etapa inicial del seu teatre.

 

-       El personatges tenen una vida actual comuna amb infelicitat conjugal, són fracassats i es resignen del seu destí.

 

-       L’home tot i ser un dipòsit de vileses, té una part noble a la qual pot consagrar-se amb treball relativament pur.

-       Visió polièdrica: L’home és un ésser contradictori que busca l’equilibri entre el seu desig de felicitat i a la malaurança que ell mateix es produeix.

1.     Es constata en un present immanent, sense conèixer els seus orígens ni el seu futur.

2.     No pot fer de l’egoisme individualista l’única força bàsica i rectora de l’Univers ni pot actuar des de l’altruisme amorós.

3.     Ha de pactar entre el desig i l’objectivitat.

 

L’autor enfronta entre els protagonistes el propi tarannà vital amb la pròpia vivència de la sol·licitud i la pròpia concepció de l’amor, la felicitat i l’èxit de cadascun.

-       L’obra té molta qualitat literària.

-       Hàbil desenvolupament de situacions.

-       Sincera perspectiva de contingut moral.

-       Realisme “asèptic” de les situacions humanes.

Perspectiva existencial pels problemes de condicionament humà.

-       Teatre Català de la Comèdia (1938) per La fam.

-       Jocs Florals de París de traducció (1951) per El misantrop, de Molière.

-       Óssa Menor (1955) per Terra de naufragis.

-       Guimerà de Mèxic (1957) per Una drecera.

-       Ausiàs March (1959) per Vacances pagades.

-       Martí Peydró (1960) per Temps, records.

-       Lletra d’Or (1962) per Vacances pagades.

-       Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1970).

-       Ciutat de Barcelona (1980). 

-       Generalitat de Catalunya (1981) per Poesia empírica.

-       Josep maria de Sagarra de traducció teatral (1982) per Ubú, rei.

-       Xavier Benguerel. Escriptor català d’obres com Suburbio Icària, Icària.... Va mantenir una correspondència amb Joan Oliver fins al 1984 on explicaven i parlaven dels mals temps que vivien, amb l’empresonament de Joan Oliver i la mort de la seva dona.

-       Mantenia una correspondència de cartes amb l’autor Josep Ferrater i Mora. El recull d’aquestes cartes destacà, s’anomenà Joc de cartesi es va publicar el 1988