Hem consentit callar massa espesses vegades, 

obrir de pinte-en-ample els escrits de color 

perquè entràs la llum clara dels llibres que no veim. 

Hem imitat la mar sobre guarets immensos 

on nien i conserven aucells pintats de blau. 

Hem callat potser massa. Hem vist podar brancons. 

Tots els records que dúiem al cor de les butxaques 

s'han esvaït per sempre, com fulles de tardor. 

A l'endemà de creure amb béns escatimats 

salparem de bell nou cap a l'illa de Creta.

Damià Huguet.

La meva ànima voldria enlairar-se,

però el meu cos no la deixa sortir.

És com si jo volgués allunyar-me

de mi.

Però quan l'àngel o la musa m'inspiren

sóc l'alè d'un exèrcit diví

sóc la guspira, estel o carícia,

guspira, estel o carícia

per fi.

Mishima.

podries ser negre... 
Un altre país 
fóra casa teva, 
i diries "sí" 
en una altra llengua.
T'hauries criat 
d'una altra manera.  
Més bona, potser. 
Potser més dolenta.  
Tindries més sort 
o potser més pega... 
Tindries amics 
i jocs d'altra mena; 
duries vestits 
de sac o de seda, 
sabates de pell 
o tosca espardenya, 
o aniries nu 
perdut per la selva. 
Podries llegir 
contes i poemes, 
o no tenir llibres 
ni saber de lletra. 
Podries menjar 
coses llamineres 
o només crostons 
secs de pa negre. 
Podries... podries... 

Per tot això pensa 
que importa tenir 
les mans ben obertes 
i ajudar qui ve 
fugint de la guerra, 
fugint del dolor 
i de la pobresa. 
Si tu fossis nat 
a la seva terra 
la tristesa d'ell 
podria ser teva.

 Joana Raspall

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

Salvador Espriu

Salvador Espriu. Les cançons d’Ariadna, 1949.

Amb pluja, roses i llibres 
celebrem la festa gran, 
que ningú no en quedi fora, 
ni els d'ara ni els qui vindran; 
els d'ara, per fer patxoca 
al costat de l'alt patró, 
els qui vindran, per si toca 
d'afegir-hi més saó, 
perquè sant Jordi se senti 
sempre ben acompanyat 
i ens ajudi, als uns i als altres, 
a poder guanyar el combat 
que fa tants segles que dura 
i encara no s'ha acabat. 

Per això, quan l'abril pinta 
tots els marges de color 
i fa les nits molt més tèbies 
i el cel més encisador, 
convé que tots, nois i noies, 
cantem ben fort la cançó: 

Per l'abril, 
si cada gota en val mil, 
cada rosa en val deu mil 
i cada llibre cent mil. 

Miquel Martí i Pol