groc i roig: septentrional.

• Llatí culte o literari: Utilitzat pels grans autors (Ciceró, Sèneca…)

• Llatí vulgar: Es parlava al poble (a la casa, al carrer…)

  
  

Una vegada es va fragmentar l'imperi, va ser el que va donar lloc a les conegudes com a llengües romanços o romàniques.

Esta llengua es va parlar durant l'edat antiga i, posteriorment, en l'edat mitjana.

Es va mantindre com a llengua científica fins al segle XIX (cosa per la qual ha perdurat fins als nostres dies).

Hui dia esta llengua s'usa com a llengua litúrgica oficial de l'església catòlica perquè és una llengua morta (que no varia) i volen una llengua que no canvie per a crear una forma de comunicació “universal” respecte a la resta de les esglésies.

És important que no es deixe d'ensenyar esta llengua, ja que el nostre idioma (el castellà), prové d'este. Si deixem d'aprendre esta llengua és possible que no arribem a conéixer el nostre passat o d'on venen les nostres llengües, costums o avantpassats.

-Verónica Sancho Romero

Els testimoniatges més antics de la llengua grega que usaven en eixos anys els trobem en les tablillas micèniques (segles XV a XII a. C.), redactades en el sil·labari denominat Lineal B. Es tracta de tablillas d'argila cuites fortuïtament en els incendis dels palaus de Cnoso, Pilo, etc., que ens han conservat les primeres paraules i frases escrites de la llengua grega. Són només uns escarits documents dels inventaris o arxius palatins de la civilització *minoico-micènica, però de gran interés per al lingüista i l'historiador del món antic.

Entorn de l'any 1200 a. C. es va donar a Grècia una sèrie de conflictes bèl·lics a les mans d'invasors que venien del nord. Es van cremar els palaus, es va perdre eixa escriptura silabaria que s'havia usat per a l'administració, i durant almenys 400 anys no tenim cap registre de cap mena. Un dels pobles invasors va ser el dels dorios, que va vindre des del nord per la part continental de Grècia i es va instal·lar a la regió del Peloponès. Va ser a partir de la invasió doria quan el grec va començar a fragmentar-se en dialectes que, si bé eren mútuament intel·ligibles, es distingien clarament. Esta fragmentació tenen la seua base en la geografia i la història dels diversos pobles de la Grècia antiga. Fonamentalment es distingixen quatre grans grups dialectals: el jònic-àtic, l'eoli, el arcadio-xipriota, i el dorio en un sentit ampli (que comprén també a l'anomenat grec del Nord-oest al costat del dorio pròpiament dit).

Segons Wilfried Stroh, filòleg clàssic i escriptor de l'obra “El llatí ha mort, que visca el llatí!”, el llatí ha presenciat fins a cinc morts, a saber:

• En el primer segle de la nostra era, quan l'evolució es va estancar.

• En el segle V d. C., després de les invasions bàrbares.

• A la fi del segle XVI, quan ja es parlava del llatí com a llengua morta.

• En el segle XVIII, amb l'auge dels nacionalismes.

• En el segle XX, ja que, en paraules de Stroh, «els qui van llançar a Alemanya a dos guerres mundials tenien sens dubte les seues bones raons per a desconfiar del poder d'una llengua que unia als pobles, una llengua que, des de Carlemany, havia aconseguit mantindre la seua pròpia nació d'erudits».

  
  

Malgrat això i que hui es considera una llengua morta, el llatí és una llengua cooficial juntament amb l'italià en Ciutat del Vaticà.

L'última vegada que van censar ací, es van comptar uns 450 habitants.

Em sembla bastant bé que el Vaticà faça llengua cooficial el llatí, ja que això ajuda al fet que la llengua mai es perda.

-Verónica Sancho Romero

Amb Homer comença no sols la literatura grega, sinó la tradició literària occidental. Els seus dos grans poemes, la Ilíada i l'Odissea, es van constituir prompte en els textos fundacionals de tota la literatura antiga. Els grecs van inventar després, l'una després de l'altra, les formes literàries clàssiques: després de l'èpica, va vindre la lírica coral i monòdica, la prosa de la historiografia, l'oratòria, la filosofia i els tractats científics, i després el teatre poètic, amb les seues dos formes arquetípiques de la tragèdia i la comèdia.