Va ser deixeble de Cràtil i Sòcrates, i mestre d'Aristòtil.

El seu treball més important va ser La República en el qual explica la seva visió d'un estat "ideal". També va escriure Lleis i diversos diàlegs que tenen com a figura central el personatge de Sòcrates.

Pertanyia a una familia rica i influent d'Atenes. Això li va proporcionar molt de temps que va poder dedicar a pensar i elaborar les seves teories.

Al llarg de la seva vida, aquest filòsof va anar passant per diferents etapes que van anar canviant la seva teoria i manera de relexionar.

Aquestes etapes es poden veure molt diferenciades en la seva obra "La República" ja que és un conjunt de textos molt llarg quue va estar escrivint durant gairebé la meitat de la seva vida.

Tot i això va desenvolupar moltes teories relacionades amb altres temes:

• La Teoria de les Idees (mite de la caverna)

• La Teoria Antropològica (dualisme antropològic i mite del carro alat)

• La Teoria del Coneixement (graus d'èsser i formes del saber)

• La Teoria Política i Social (model d'estat cíclic)

Va dominar gairebé totes les ciències en els seus diferents àmbits per això, amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història del pensament.

Als divuit anys se'n va anar a estudiar a Atenes a l'Acadèmia platònica.

Tot i ser deixeble de Plató, va fundar el seu propi sistema filosòfic allunyat de les idees que li havia ensenyat el seu mestre.

Aristòtil va exposar el seu punt de vista sobre el problema amb l’argument del tercer home: si necessitem l’idea d’home per explicar la semblança entre els homes concrets del Món Sensible, també necessitem un tercer model d’home per explicar la semblança entre aquests homes concrets i la Idea d’home; l’únic que aconseguim fent això és una cadena infinita d’idees d’idees i això no ens explica res, al contrari, ens condueix cap a l’absurd.

Aristòtil també critica la teoria de les idees per la seva incapacitat d’explicar el canvi. Ho argumentava seguint la idea de Plató de que les idees eren immutables. Segons ell les coses eren una còpia de les idees, per tant aquestes també haurien de ser immutables, no canviants

En el primer, hi resideixen les coses. Són canviants, múltiples, diferents entre sí, corruptibles i materials, les podem percebre amb els sentits.

En el segon món, hi resideixen les idees. Aquestes són universals, úniques, idèntiques a sí mateixes, eternes i immaterials.

Segons el filòsof, existeix un element modelador anomenat DEMIÜRG que s'encarrega de donar forma a les coses a partir de les idees del ón sensible.

Considerat un dels pensadors fonamentals de la història occidental.

Va començar a familiaritzar-se amb l'educació clàssica llatina (retòrica, literatura,...)

Va llegir l'Hortensius, un diàleg de Ciceró, que el marcà profundament i li despertà l'interès per la filosofia.

La seva obra ha estat crucial en la teologia i la filosofia occidentals. Conegut per escrits com Les Confessions i La ciutat de Déu, va establir conceptes fonamentals sobre la naturalesa de Déu, la voluntat i la gràcia.

Va viure en una època de crisis econòmiques, invasions bàrbares i forts canvis culturals. Es va convertir el cristianisme en la religió oficial. Agustí d'Hipona va desenvolupar el seu propi pensament com a bisbe. Per aquest motiu, les seves obres buscaven guiar espiritualment i moralment en temps d'incertesa.

Es van desenvolupar les anomenades "heretgies" (arrianisme, donatisme, gnosticisme, pelagianisme, etc.), que donaven interpretacions alternatives al cristianisme i que van tenir una influència en el pensament de Sant Agustí.

El pensament de l’època es pot dividir en dues grans tendències:

1. Eclecticisme de les escoles hel·lenístiques: basada en la filosofia grega, busca integrar i adaptar diverses influències filosòfiques.

2. Escoles amb signe religiós: que intentaven donar resposta a les necessitats espirituals i religioses de l’Imperi. Entre aquestes, el neoplatonisme i la patrística. El neoplatonisme va influir especialment en Agustí d'Hipona amb la seva visió transcendental del món, mentre que la patrística unia la fe cristiana amb la filosofia clàssica i va establir les bases de la teologia medieval.

La crítica més freqüent assenyala que la República implica un model d’Estat totalitari, on ningú és lliure ja que la manca de llibertat i la intromissió de l’Estat en tots els aspectes de la vida dels ciutadans són mesures pròpies dels règims totalitaris. Plató justificarà aquestes mesures dient que una polis justa és aquella que persegueix el bé de la comunitat

Aristòtil va criticar aquesta concepció argumentant que la voluntat i el desig no tenen perquè obeir la raó i és possible fer el mal sense ser un ignorant.

És important assenyalar que, tot i que les concepcions ètiques actuals estan bastant allunyades de l’intel·lectualisme moral, sovint es tendeix a pensar que fer el mal va unit a la ignorància dels individus ja que es cometrien menys crims si alguns delinqüents poguessin accedir a una bona educació.

Va explorar diversos corrents, com el maniqueisme i l'escepticisme, però es va enfocar especialment el neoplatonisme. Aquest, barreja elements de plató amb conceptes místics orientals. Agustí d'Hipona, va poder entendre la realitat espiritual i la idea de l'existència d'un món transcendental.

El neoplatonisme deia que la realitat que podem veure és una ombra imperfecta d'una realitat perfecte. Aquest concepte va influir en la seva idea de Déu com a la verdadera realitat, la font màxima de coneixement i de l'existència. La influència d'aquest corrent en Hipona és molt evident en la seva visió de l'ànima (part d'un procés de purificació i per ascendir cap a Déu).

Més tard, va consolidar la seva pròpia filosòfica, que defensava el cristianisme davant les "heretgies", va establir moltes de les bases teològiques cristianes posteriors.

Va ser el primer en proposar el problema de la validesa del coneixement com a primera qüestió filosòfica, i una de les figures clau de la revolució científica, la creació de la geometria analítica i la generalització de l'ús del mot IDEA. També va inventar les coordenades cartesianes i és l'autor de la famosa frase: cogito ergo sum (penso aleshores existeixo).

Descartes va ser un filòsof modern, molt influït per la Renaixença científica. Mentre que Hipona va ser un dels pares de l'Església, i més antic.

Tot i que, comparteixen certes idees, sobretot en el coneixement i la veritat, però les seves perspectives són totalment diferents.

Sant Agustí, va començar a parlar de la inferioritat en la seva filosofia, posant èmfasi en l'autoconeixement com a comí per poder arribar a Déu (No vagis fora de tu Maties, retorna a tu mateix). Per ell, el coneixement de Déu es produeix a través de la contemplació interior. En la seva teoria de la veritat, diu que la veritat és el reflex de Déu en l'ànima humana.

Per altra banda, Descartes, es qüestiona tots els coneixements per arribar a una veritat indubtable (penso, per tant, existeixo). Ell no posa a Déu com a inici de la seva reflexió, sinó que comença la recerca de certesa i confiança en a la raó. Tot i no ser exactament igual, comparteix certa similitud amb la recerca de la veritat interior d'Agustí d'Hipona.

Una de les relacions fonamentals, és que posen al subjecte com a punt de partida del coneixement. Tots donen importància a l'autoconeixement.

En conclusió, tot i que els dos filòsofs són d'èpoques molt diferents, comparteixen una preocupació comuna pel coneixement cert, per Agustí té una relació amb la saviesa divina, i per Descartes en al raó humana.

Alhora, Europa vivia grans conflictes religiosos i polítics, com la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Aquest context va motivar a Descartes a qüestionar-se tot allò que havia après, també va ser influenciat per l’humanisme, que valorava el pensament crític, i va desenvolupar una filosofia que posava la raó com a camí cap al coneixement, allunyant-se de l’autoritat religiosa i les tradicions.

També va introduir el dualisme entre ment i cos, conegut com a dualisme cartesià, va establir un criteri per identificar les idees veritables, fundant el pensament modern amb una recerca basada en la raó i la independència intel·lectual.

Descartes seguia les bases del racionalisme del SXVII, la tendència que posa èmfasis en la raó i l'intelecte, en comptes de les emocions i imaginació. Normalment és contrari al empirisme (segons el qual la font principal de coneixement és l'experiència).

La filosofia de Descartes es basa en l'acceptació de certes veritats escencials, que no es deriven de l'experiènica, i en recerca d'un sistema filosofic basat en aquestes veritats a priori, elavorades amb l'ajuda del raonament que Descartes anomenava "dubte metòdic".