L'article tracta sobre si mirar un mal radical, és a dir, un incident negatiu és correcte o no. I si mirem massa,  correm el perill de normalitzar-lo?

Kant es va preguntar què era un mal radical i absolut i, Hannah Arendt, una escriptora i alhora filòsofa alemanya, va suggerir que aquest mal té a veure amb un sistema en què els éssers humans són considerats innecessaris i eliminables, sense cap consideració pel que han fet o no han fet.

Arendt, tot  resseguint l'ideari  del partit nazi, es pregunta si el mal radical és la capacitat d'assassinar sense pietat? I queda reflectit en la mirada?

Jorge Semprún, una víctima del camp de concentració de Buchenwald defineix la mirada dels SS com una mirada forta, de superioritat; només expressaven odi i duresa. Una capacitat de matar sense sentir pietat.

Mentre que la dels deportats, era una mirada dèbil, agonitzant.

El llibre "Vida i destí", de Vasili Grossman, explica la sensació  que es pot viure dins d’una cambra de gas.

David, un dels personatges, explica com la cambra estava plena però ,tot i això, anaven afegint més i  més deportats. 

Tots hi estaven despullats,  els cossos estaven en contacte els uns amb els altes i de tanta aproximació, els sentiments i els pensaments s’unien.

Quan es tancava la porta de la cambra, de sobte sortia pel ventilador una tènue olor embafadora.

Va veure un nen observant la situació a través del vidre, i va percebre com els seus ulls eren curiosos; uns ulls de llop que miraven el que estava passant.

Personalment, opinem que el text té raó, és a dir, una mirada pot dir molt de nosaltres, ja que és una manera de comunicació no-verbal, la qual és molt important perquè demostra molt.

Com els deportats pateixen o bé, mirant amb curiositat el que succeeix al seu voltant. Mentre que els SS tenen una mirada freda i potent, sense escrúpols.

Aquest article ens informa sobre el fet que la majoria dels casos de suïcidis a Espanya són d'homes, és a dir, hi ha un nombre menor de dones que se suïciden. Ens explica que hi ha dos tipus de suïcidis: el suïcidi en parella i el suïcidi per no patir una  violació o perquè no es pot suportar, un cop patida.

L'autora critica el fet que fins i tot en aquests casos, la decisió de morir de la dona ha de ser tutelada o forçada per l'acció de l'home. També ens recorda que des dels paradigmes clàssics, les dones no tenen la llibertat de decidir per elles mateixes, ja que en tots els mites o gairebé tots, la dona se suïcidava per causa d'una violació o per poder escapar d'ella.

Ens posa com a exemple la pel·lícula "Thelma i Louise", que tracta de dues amigues que acaben suïcidant-se agafades de la mà. Una d'elles havia estat violada anteriorment i l'altra estava escapant d'una possible violació. Per tant, es podria dir que han posat fi a la seva vida per l'acció de l'home, com ha dit anteriorment l'autora.

Personalment, estem d'acord amb aquest article. Creiem que les dones no tenim la llibertat que ens mereixem per diferents motius, però que el que més ens afecta, normalment està relacionat o provocat pels homes. Ens agradaria saber que a poc a poc això es va evitant amb l'ajuda d'ells mateixos també i donant suport entre nosaltres mateixes.

Aquest primer text utilitza el cas d’un vídeo d’un assassinat o execució a mans de l’exèrcit islàmic, per a iniciar una reflexió sobre fins a quin punt ens pot afectar el que visualitzem.

L’autor també discuteix fins a quin punt s’ha de censurar certes coses, perquè tot que el que veiem ens pot canviar, tant positivament o com negativa. Creu que cada individu ha de ser capaç de decidir què vol veure o no. Antich es basa també en un filòsof clàssic com és Aristòtil per a defensar que el que veiem passa a ser part de nosaltres i que tot coneixement ens modifica i canvia.

La idea que és pot extreure d’aquest article és que el coneixement és base i part de l’ésser humà, i que la censura i la prohibició d’imatges que ens l’aporten ens pot convertir en una societat dòcil i ignorant.

El tema principal d’aquest text és la voluntat excessiva que té l’ésser humà de globalitzar les idees, la cultura, i, sobretot, la filosofia. 

Parla de la creença que té l’ésser humà que existeix un món uniforme i global, amb les conseqüències històriques que això ha comportat, i, sobretot, la seva aplicabilitat en la filosofia en un futur, doncs no hem d’oblidar que el món és divers i fer filosofia suposant que el món és globalitzat és una mica arriscat i comporta idees rígides. 

La idea que en podem extreure és que hem de vigilar amb les idees universals, ja que no tenen en compte la diversitat cultural, i reflexionar sobre com això ha afectat a la història de la humanitat.

La "Segona pell"  fa al·lusió en primer lloc al fet que la  cultura (social i històrica) ens defineix com a persona de forma indirecta i involuntària. Dona en part importància a la realitat física de la persona, a la seva roba i a la seva aparença, fent referència a que és la primera cosa que a nosaltres com a éssers humans, amb el principal sentit de la vista, percebem de les persones. 

S'esmenta la figura del pensador alemany  Ernst Bloch i se'n fa  una citació relacionada amb una realitat conseqüent: la roba és una de les coses que ens distingeix dels animals;  d’aquesta manera tota aquesta reflexió la relaciona amb l'explicació que li donem a l'ésser humà i el desinterès que presenten davant la roba que portem, cosa que és referencial i individual i que alhora és el que més ens representa davant de la societat.

Finalment destaca  la importància que té la roba a l’hora de recordar gent que no tens present en un moment determinat. La representació que hi donem a un simple tros de roba inútil que realment té un significat de identitat i de simbolització davant de l'ésser que la portava. 

Aquest text fa referència al poder de canvi que pot tenir l'ésser humà i en el qual s’ha de basar per poder dur-lo a terme. En aquest cas, canviar alguna cosa o un acte, menciona les revoltes i en el que es basen. Si ens basem en la esperança en el canvi, totes les revoltes arreu del mon acabarien abans que no comencessin, perquè basant-nos en els resultats no aconseguiríem res. Per explicar aquesta idea fa menció a Walter Benjamin, que cita: “l'única esperança és la dels qui han perdut”. 

Basa el poder de l'esperança en el fet que  dona immortalitat a alguna cosa  que realment ja no és possible o ja ha estat perduda;  l'esperança mira molt més enllà del  que realment és possible o no. Tot parlant de esperança es fa una clara al·lusió al pensament cristià sobre aquest concepte i compara el tipus de pensament amb la religió predominant. 

I deixa caure que l’esperança és la base de tota lluita de classes, de grups socials… L’esperança basant-nos en el que podem arribar a aconseguir i repercutir en la societat no en les conseqüències possibles o les dificultats que possiblement podrien aparèixer. Una esperança que en empeny a poder aconseguir objectius i poder lluitar per el que hem de defensar. 

El text ens parla de la dificultat d’entendre realment el que passa al present, i el que ha passat durant la història. Critica la facilitat de seguir eslògans i pensar que la història és una sèrie d'esdeveniments en seqüència lineal , alhora que ens parla d’una altra manera de fer història: la micro història.

Aquesta forma d'història para sobretot esment als detalls més petits, que poden semblar insignificants (una carta, unes llambordes…), però que si els ajuntem ens ajuden a fer-nos una idea de com era realment la vida abans.

Pensem que aquest text proposa una idea encertada, però que caldria matisar. Estem d’acord amb l’autor quan diu que els fets petits o que han estat descartats ens poden ajudar i donar la informació necessària per entendre el passat. Ens ajudarien a veure la història des de diferents perspectives i a donar més profunditat als fets històrics que sempre hem hagut d’estudiar. D’altra banda, no tindria sentit guiar-nos únicament per dades desconnectades entre elles, és a dir, necessitem conèixer els fets grans per donar sentit als petits (perquè tingui sentit comptar les llambordes d’una barricada necessites saber que hi va haver un fet que va donar lloc a això, la Comuna de París). D’aquesta manera barrejant els fets que coneixem amb els nous detalls podrem construir una visió més encertada de la nostra història mantenint un cert ordre perquè pugui ser compresa. 

L’article fa una reflexió de denúncia sobre la tendència humana a intentar calcular-ho tot, fins i tot allò que per la seva pròpia naturalesa resultaria incalculable. El clar exemple que posa l’autora és el del bé i el mal, i com el nostre intent de calcular aquests ens porta a justificar certes accions anomenant-les “el mal menor”. Però que fa que un mal sigui menor? 

Segons el nostre punt de vista, estem d’acord amb el que diu el text. Específicament a la part que parla de com el mal menor esdevé en realitat una excusa per poder causar dolor i destrucció i acabar amb la consciència tranquil·la que s’està buscant un bé major. Realment no existeix un mal menor, ja que qualsevol mal és injustificable. En el fragment que menciona l’ètica del robot ens hem quedat com astorades, molt sorpreses, perquè pensem que l’ètica és quelcom propi dels humans (la moralitat, els drets, el bé i el mal…) i, per tant, creiem que no hauríem d'involucrar els robots. 

L’autor vol introduir la seva opinió sobre el paper de la cultura a través d’un text de Hegel, el qual explica com la societat civil és impulsada per interessos propis mentre que l’estat només pot ser l’expressió jurídica i política de la llibertat universal com a condició de la ciutadania. Hegel es pregunta: “Què pot convertir els individus particulars, dominats pels seus propis interessos, en ciutadans lliures, capaços d’un punt de vista universal?”. I és llavors  quan troba la resposta, dient que aquesta mateixa qüestió la pot resoldre la cultura.

Estem d’acord amb l’autor en el pensament que la cultura és guiada més aviat per diners o interessos polítics que no pas pels interessos dels ciutadans. A més, creiem que aquesta idea podria modificar-se, ja que a la cultura no li falten recursos per canviar el seu funcionament, sinó plantejaments, idees i sobretot ganes.

El text en qüestió tracta sobre quina és la millor època de l’any i el clima més favorable per al pensament i la reflexió. Al principi del text, s’explica que les millors condicions per al pensament són la poca llum i fred per tal que no hi hagi un estímul massa potent com és la calor que interfereix i solobstaculitzar la reflexió. Això es contradiu seguidament en el text amb el fet que els primers filòsofs rellevants grecs vivien en un ambient mediterrani, molt assoleiat i força calor. També en el text es parla sobre si el pensament necessita un descans o si bé és el pensament el resultat del descans del treball. 

En la nostra modesta opinió, la reflexió s’entén com a  treball que es fa durant una llarga època de l’any i l’estiu és una expressió del descans del pensament i per a que un satisfaci les seves necessitats plaents i no hagi de pensar.

El text parla sobre com la imatge de la multitud, sempre ha estat un tema de controvèrsia a la filosofia. Si ve gran nombre de filòsofs, com per exemple alguns citats en el text com Aristòtil o Plató, busquen el rebuig de la multitud, i prefereixen centrar-se en la individualitat, la filosofia ha donat per cert que la humanitat necessita la multitud per viure. Amb aquesta contradicció el text ens planteja una pregunta complicada de respondre: com podem compaginar la llibertat individual i la vida col·lectiva? 

Des del nostre punt de vista, és la individualitat personal el més rellevat, és el que fa possible les multituds amb sentit. És a dir, les tendències que un individu porta, atrauran altres individus amb aspectes afins a ell, i això crearà grups, que finalment eliminaran les característiques individuals dels seus integrants.

El primer article ens parla sobre el cas d'un home de quaranta-nou anys que està mentalment convençut de viure l'any 1945 on en el moment ell tenia dinou anys. Sembla que la seva memòria ha deixat d'emmagatzemar records a partir de llavors. Jimmie recorda amb tota mena de detalls la seva infància, joventut i el seu servei a la marina durant la guerra, però a partir de llavors ja no ha pogut tornar a guardar records. Per exemple quan es mirava al mirall no es reconeixia, o quan el metge tornava a consultar-lo en Jimmie ja no se'n recordava de qui era. Tot i això, el Jimmie gaudeix de bona salut física i pot retenir la informació a curt termini.

La reflexió de l'autor ens evoca a pensar en les pèrdues col·lectives de memòria. La idea que la societat es veu condicionada per aquells trams que hem decidit oblidar. L'article manifesta que en el cas de la memòria col·lectiva no és patològica, sinó que pot estar programada, és a dir que podem eliminar records per benefici propi. 

Nosaltres opinem que és important no oblidar el passat i no caure en aquesta “pèrdua col·lectiva de memòria”. El problema de la pèrdua de memòria col·lectiva és que si no coneixem el passat hi ha esdeveniments que es podrien repetir. Per això, veiem rellevant recordar el nostre passat, tant per no oblidar-lo, com per poder avançar sense encallar-nos en els mateixos errors una i una altra vegada.

Aquest article ens parla de l’escena còmica de la pel·lícula L’enigma de Kaspar Hauser, on se li planteja una pregunta de lògica al protagonista. Aquest personatge, Kaspar, és un home trobat a alemanya que ha viscut retingut i aïllat de la societat fins l’edat adulta. La pel·lícula contraposa les mentalitats de la societat de l’època (segle XIX), amb la figura del protagonista. 

En l'escena esmentada, un professor li planteja el famós problema del mentider: si dues persones es descobreixen a la cruïlla d’un camí, i una ve d’un poble on sempre es diu la veritat i l’altra d’on sempre es diu mentida, amb una sola pregunta podríem saber amb certesa qui és qui. Segons l’autora, la resposta real a aquest dubte és molt llarg i feixuc. El protagonista, en canvi, proposa resoldre’l preguntant als individus si són una granota. Tot i que la proposta de Kaspar seria hipotèticament vàlida, el professor l’escridassa irritat i el tracta d’inepte. 

L’autora de l’article acaba reflexionant sobre les preguntes i les respostes. Qui planteja les preguntes? Qui en fixa les respostes? Hi ha respostes amb la capacitat de desmarcar les preguntes? Totes aquestes qüestions ens semblen molt interessants, donat que en la cultura actual es fomenta molt fer preguntes, tant en l’àmbit acadèmic com en el laboral o social. Es plantegen les preguntes com una eina per arribar a pensar més, però, d’altra banda, sembla que només hi ha una resposta correcta per cada una d’elles. Realment, sembla que acabem pensant en com respondre preguntes correctament, sense reflexionar ni buscar, de forma sincera, la nostra resposta vàlida primer. 

En l’article “Què és abans, l’alliberament o la llibertat?” Hannah Arendt tracta de diferenciar aquests dos conceptes, i de desmuntar-nos l'estructura que ha anat creant la societat on primer va l’alliberament, i tot seguit, va la llibertat.

Per introduir-ho, parla sobre l’aparició del poder només en els casos on hi ha una intenció col·lectiva d’aconseguir alguna cosa. Tot seguit, explica el concepte d’alliberament com quelcom negatiu, ja que implica l’ajuda de terceres persones i, per tant, anul·la l’autonomia de tot el col·lectiu que ha de ser alliberat. Arendt posa d'exemple la revolució americana per explicar-nos l’alliberament des d’una perspectiva positiva. En aquesta situació, el poble es va saber organitzar per aconseguir autoalliberar-se sense esperar suport exterior. Així conclou que perquè un poble es pugui alliberar, cal que comenci per actuar des d’una base de llibertat. 

Nosaltres estem bastant d’acord amb les reflexions de la Hannah Arendt donat que si un poble no té la voluntat de ser alliberat, no servirà de res que ho sigui, ja que els conflictes seguiran vigents. És per això que creiem que des de la llibertat del poble s’ha d’aconseguir l’alliberament.

A través de les paraules de l’argentina Rita Segato, experta en antropologia, podem percebre el significat de la violència des d’un punt de vista innovador. 

Nosaltres, com a éssers humans racionals, aquest terme ens suscita nerviosisme, perquè quan ens trobem en una situació portada per la còlera i la irracionalitat, ni la ment ni el cos saben com reaccionar davant aquest tipus d’escenaris. 

Rita fa una observació personal de com podríem interpretar la violència masclista, el seu impacte sobre la vida de la dona. Per a ella aquesta forma d’expressió verbal i corporal pot ser entesa d’altres formes. Afirma que és possible que en el fons, aquesta “arma”, amaga la seva part racional amb la intenció de donar a conèixer el poder que arriba a tenir l’home sobre la dona. Les lleis queden en un segon pla i allò que adquireix rellevància és imposar una voluntat per sobre de qualsevol cosa, a través de la degradació física i moral.

És important destacar la poca visibilitat d’aquests casos, cada vegada menys aïllats, però a la vegada poc considerats legalment. Les circumstàncies en les quals ens trobem avui en dia, són, sense cap dubte, conseqüència dels vestigis socials que han atropellat molts dels avenços que tants anys havien costat d’aplicar per tal de normalitzar el respecte humà i el rebuig de la violència com una reacció intemperant.

El fragment en qüestió se’ns presenta com una reflexió sobre l'activitat humana tan individualment com a nivell col·lectiu. Es tracten diversos temes com el constant funcionament de la nostra ment, quina és la naturalesa de la humanitat, i el rol essencial que juga l’expressió de la veu. 

Realment podem no pensar absolutament res i mantenir la ment completament buida? Quina és la característica que ens diferencia dels animals i ens fa ser humans? Per què la veu és una eina tan important fins al punt d’esdevenir un dret? L’autor del text, Xavier Antich, tracta de donar una resposta a aquestes qüestions tot utilitzant exemples pràctics i actuals que permeten el redescobriment de la nostra espècie des d’un punt de vista propi.

A partir de la lectura d'aquest text, la reflexió de l’autor ens ha permès parar un moment i mirar al nostre entorn per tal d’entendre allà on érem. En realitzar l’exercici de no pensar en res, plantejat pel filòsof Roger-Pol Droit, hem pogut observar com una acció tan senzilla i aparentment fàcil com és “buidar la ment”, resulta difícil de dur a terme: la ment humana és un constant formigueig d’idees i pensaments que rarament cedeixen a desaparèixer. D’altra banda, endinsant-nos en l’àmbit polític, ens ha semblat curiós com moltes vegades el mateix ésser humà tracta de privar-se de la seva pròpia naturalesa. “Dir-li a algú que actua des dels sentiments i l’emoció és, en sentit fort, negar-li la humanitat.” A més a més, en allò que fa referència a la vida en societat, creiem que no som realment conscients que tenir veu és un sinònim de tenir un lloc. El dret a expressar-se, poder donar la teva opinió lliurement i fer-te sentir, és un fet que no valorem ni l’utilitzem prou i que, fa unes dècades, nosaltres, com a dues dones, no hauríem tingut dret ni a comentar al respecte.

“Les idees no són teories que sobrevolen el món, sinó que són preses de posició en el món.” D’aquesta manera, Marina Garcés, ens presenta el seu text on parlarà d’un dels aspectes que considera més interessants i importants de la filosofia: la diferència.

Imaginem que juguem al joc de les set diferències. Nosaltres comparem els dos dibuixos i busquem allò que no segueix el mateix patró. “Les diferències serien allò que s’allunya del model, ja sigui per relacions d’analogia, de semblança o d’oposició.” L’exercici que ens planteja la nostra autora és, un cop analitzades les diferències, eliminem el model. Pot la nostra ment pensar en la diferència sense fer una relació directa amb un altre aspecte? Podem extreure d’alguna manera la identitat d’aquestes i fer-les independents?

Des del nostre punt de vista, considerem que aquesta anàlisi tan abstracta sobre la idea de “diferència” pot donar-nos una nova visió sobre com la nostra ment sempre intenta crear relacions directes entre allò que observem. Com a individu, mai pensaríem a considerar certs termes com a idees independents, sinó que sempre fem relacions i posem exemples que els il·lustrin. Ens resulta complicat imaginar una diferència sense associar-la a un patró: com sabríem que allò és diferent si no ho podem comparar? L’autora d’aquest text doncs ens ha permès reflexionar no només sobre aquest àmbit, sinó que també sobre com el nostre cervell funciona. La nostra ment sempre ens tracta de simplificar els conceptes adquirits, i tractar de buscar una visió alternativa resulta de gran dificultat, ja que és com portar-li la contraria a la nostra naturalesa.

L’autor comença parlant sobre l'essència de certes coses, sobre la singularitat que posseeixen alguns conceptes, fent així molt difícil imaginar-se de manera abstracta o impersonal aquest concepte.

L’exemple proposat és la infantesa, argumentant que aquesta està estretament lligada a la persona. Encara així, l’autor Walter Benjamin  va aconseguir caminar sobre els marges de la infantesa amb els seus textos sobre aquesta, com s’expressa en el article, és un passat que parla del futur, deixant així indicat que el  passat pot servir per fer una predicció del futur.

 Un exemple clar és Sigmund Freud, metge/psicòleg reconegut que va poder desenvolupar una de les seves famoses teories gràcies als records de la seva infantesa, fent d’aquesta una eina per poder avançar en el present i construir un futur. 

Molts  cops el ser humà depèn del passat, i aquest el forma com concepte en el present, fent així que el futur depengui del passat, ja que aquest ve marcat per el present, i aquest pels esdeveniments anteriors a aquest. 

El tema principal en el qual se centra el text és en el fet com el capitalisme, no és només un sistema econòmic sinó que realment és un ordre social en què s’inclouen de manera imprescindible la crisi ecològica, la discriminació de gènere i l’erosió del poder de l’Estat.

Reflexiona sobre com el capitalisme li dona un valor a la natura i alhora la destrueix en busca de recursos fent baixar el seu valor; a més a més, també parla sobre com la divisió de treballs que comporta el capitalisme accentua la invisibilitat de la dona i la reclou en les feines vinculades a la reproducció social.

Finalment, fa una petita conclusió sobre com el capitalisme abusa de la política, de la natura i del treball reproductiu no mercantilitzat per sobreviure. Alhora que l’afebliment de l’Estat, l’esgotament dels recursos i la discriminació de gènere alimenten la crisi econòmica; creant un cercle viciós que és necessari trencar.

Des del nostre punt de vista, estic d’acord amb el que ens diu l’article, ja que nosaltres mateixos podem comprovar fets dels que ens parla en el text com per exemple, com realment el sistema capitalista destrueix la natura per tal d’explotar el recursos només per produir riquesa; o també podem comprovar com, tot i que cada vegada menys, la dona és “reclosa” en certes professions que han estat tradicionalment associades a aquest sexe.

Xavier Antich

Aquest primer text parla de les paraules que s’esborren, i de la voluntat d’omplir el lloc buit que deixen. Antich presenta el tema parlant d’un curt de Marcel Broodthaers, on un artista es troba assegut escrivint, quan comença a ploure, i les paraules escrites amb tinta es van desdibuixant. Però l’artista no deixa d’escriure. Després parla de Maurice Blanchot, i de com va enviar una carta de la qual en va desaparèixer el contingut amb el temps, ja que ell “escrivia per esborrar-se”, i de com tot i això Blanchot és considerat un dels escriptors essencials de la segona meitat del segle XXX. I finalment fa una reflexió sobre l’escriptura de la Torà, que va ser escrita per Moisès fins a narrar la seva mort. Però tot seguit  la Torà va ser continuada per Josuè, omplint el buit que la mort de Moisès havia deixat. I d’aquí extreu la seva reflexió Antich, que parla d’aquelles paraules amb la capacitat de donar una nova vida a aquelles paraules que hi eren abans i que han estat esborrades, tal com un fill pot mantenir el record, o l’essència del seu pare, mantenint-lo amb vida tot i que ja no hi sigui.

DECIDIR-HO TOT

Marina Garcés

Marina Garcés es pregunta en aquest article qui té el poder de decisió en un país, qui l’hauria de tenir i per a què l’hauria de tenir. Ella té en compte que des del segle XIX i amb la introducció de la burocràcia el poder de decisió s’ha intentat convertir en un procediment impersonal, però és conscient que si es declara un estat d’excepció, hi ha d’haver algú que tingui la potestat de prendre les decisions que repercutiran en tot el país. Garcés està en desacord amb la teoria decisionista i tampoc no creu que calgui donar el poder de decisió a l’Estat, i sembla que es decanta més aviat per atorgar el poder al poble, expressant un compromís total amb les lluites populars. Finalment, Garcés arriba a la conclusió que si l’Estat com a organisme superior és incapaç de trobar una fórmula per prendre les decisions comunes, haurà de ser el poble qui la trobi.

Tot i que entenem el seu punt de vista, no compartim la fe que té ella en “el poble”, que no és més que milions de persones amb milions de punts de vista i perspectives diferents.

I és que cadascuna d’aquestes persones vetlla, al cap i a la fi, sobretot només pel seu propi interès. I tot i que la sobirania de l’Estat pugui comportar una pèrdua de la llibertat dels habitants d’un país, creiem que el millor que poden fer és decidir qui serà el conjunt de persones que decidirà per ells en les decisions comunes del país, i confiar que el seu criteri els portarà a triar a persones que vetllin també per als seus interessos, sent aquest grup de persones els que conformaran l’Estat i que, per poc que li agradi a Marina Garcés, prendran decisions des de i cap a l’Estat.

La Cadira, el lloc propi

Hi ha ben pocs objectes que puguin ser tant humans com ho són les cadires. Això és perquè a la cadira li escau el seu significat a partir de l'ús que se'n fa, i per tant podríem dir que queda lligada íntimament a la persona que hi està asseguda. I per aquest fet moltes institucions han canviat les cadires individuals pels bancs perquè; “les cadires reclamen companyia : no poden anar mai soles” va dir Foucault. 

A més a més,  les cadires són contenidors de records, segons la redacció del Cavall Fort l’any 1967, a partir de l’escultura d’Antoni Tàpies. I hi ho va fer encaminat la redacció de l’article dient que a partir de l'objecte més senzill del món serveix per poder donar escalf en qualsevol llar de la Terra. 

A part d’Antoni Tàpies, altres artistes d’arreu s’han sentit atrets per aquest instrument tan simple. Per exemple , una pintura del segle XVII dels Països Baixos, que descobreix la màgia dels objectes més simples i quotidians, com ho son les cadires. El que van fer Gauguin i el famós artista de l’orella: Van Gogh va ser deixar testimoni de la seva amistat pintant les cadires en les quals s'asseien. I per altra banda Kosuth, Joseph Kosuth varen pintar una obra d’art conceptual l’any 1965 en la qual s’hi veien tres cadires diferents plasmades de tres maneres totalment diferents; una de fusta, una fotografiada i última descrita amb paraules. 

Ens han fet pensar molt totes aquestes reflexions sobre les cadires ja que son un objecte molt quotidià i mai no ens havíem parat a pensar tots aquests punts de vista que si et pares a pensar son totalment reals i verdaders. 

La lliçó de les coses

Als humans ens fa molta ràbia que ens tractin com si fossin coses, i espaordits determinem que en la societat en la qual vivim ha reduït tots els éssers, inclosos els humans, a coses. 

Garcés considera que aquesta manera de ser tractats com si fóssim instruments amb el món és culpa de la metafísica, ja que, va ser ella qui va confondre l’ésser amb un objecte. Un altre exemple d’aquest tractament és el llibre escrit per Horkheimer (Dialéctica de la Ilustración) sobre l’experiència de l’alienació que va ser produïda pel capitalisme i de la seva destrucció a causa del Comunisme Soviètic, i el que vol dir és que aquest és el per què la ciència moderna és com un “dictador de persones”. 

A nosaltres, els humans, si ens fa ràbia sentir-nos tractats com coses és perquè sabem que majoritàriament les coses son tractades de males maneres. Això té dues implicacions clares: Per una banda hi ha un anhel de transcendència i , per altra banda , el desig de voler posseir-la. 

En un paràgraf del article la seva autora ens parla que les coses tenen memòria de com les hem tractades i del que hem viscut amb elles. En un principi penses que això no té cap sentit , però si et pares a reflexionar és totalment veritat ja que, a nosaltres els humans ens fa molta ràbia que ens anomenin cosa perquè això el que fa es que reconeguem que les estem tractant malament, però en canvi, si tots tractéssim bé les coses no ens faria tanta ràbia que ens anomenessin d'aquesta manera. 

Més endavant ens parla d'una revista francesa, Philosophie magazine, aquesta revista convida a diferents pensadors brillants, i enviant-los la mateixa pregunta, què és la filosofia, i les respostes que els pensadors li van donar.

Estem d'acord amb aquesta idea: la definició de filosofia és subjectiva, pel fet que no és possible assignar-li un tema concret. L'autor desenvolupa bé la idea i planteja els diferents casos, és a dir, definicions, d'una manera que fa entendre el missatge: la filosofia és definida per les idees i maneres de pensar, no pels temes tractats.

El text et fa reflexionar molt sobre la importància dels objectes com a portadors de  vida pròpia. Qui no té l’habitació de casa, el menjador,... amb records de llocs, de moments, de situacions que només mirant-los et traslladen en el temps i et fan sentir feliços i nostàlgics? La comparació que fa amb la maleta pensem que té molta raó. Aquesta sempre s’utilitza com a indici d’un desplaçament que pot arribar a ser segons l’autor, com a resultat d’un drama o com a una il·lusió.  En tots els episodis d’èxode que hem vist, de persones fugint d’una guerra, podem veure persones al costat de les seves maletes. Maletes que guarden tots els records i que ben segur acompanyaran emocionalment als seus propietaris. O bé quan iniciem un viatge. Allà on anem traslladem dins d’elles, part de nosaltres, que de ben segur si aquestes poguessin parlar, segur que explicarien molts records viscuts.



LA VALENTIA DEL PENSAMENT
Marina Garcés

En aquest fragment s'exposen les idees que van sorgir en el Congrés de Filosofia Jove organitzat a Saragossa, de la mà de dues estudiants de Filosofia. Aquestes jornades s'emmarquen dins la 52a edició i que s'organitzen a diferents universitats d'arreu d'Espanya. Una de les sessions duia el títol "Materials per un pensament valent " on s'exposaren les idees basades en fer del pensament un lloc d'interpel·lació i de trobada. La interpel·lació entesa perquè deixem de pensar en nosaltres mateixos per mirar-nos a través dels ulls, de les paraules, de les vides i problemàtiques d'altres.

En el fragment també es fa una clara denúncia a l'actualitat, on cada vegada més les persones ens comuniquem dins d'uns estàndards, seguint un camí fixat. Tenen raó les autores quan es fa la comparativa que les persones actualment semblen "anestesiades, competitives" i d'aquí que es perdi la capacitat de dir el que es pensa i exposar-te al que pensen els demés d'un mateix. No hi ha el temps i el moment en paraules de les autores per "Volem pensar com pensar". Seria important donar el temps per poder-se aturar, plantar-se, adreçar-se als demés i exposar-te a la presència dels altres.