En una làpida de marbre de l’Església de Santa Maria es troba escrit per primera vegada el nom del municipi romà d'Ègara. En el recinte es troben també alguns capitells, columnes i sepulcres, i s’ha trobat una necròpolis propera a aquesta zona. Tot això planteja una ubicació del municipi en aquest indret.

Al terme actual de Terrassa es coneixen nombroses viles romanes agrícoles, entre les quals que destaquen L'Aiguacuit, Can Jofresa i Can Bosch de Bagea.

La Vila de Terrassa era un recinte envoltat de muralles que limitava amb els actuals carrers de Gavatxons, del Vall, el Raval de Montserrat i el Portal de Sant Roc. Dins d'aquest espai emmurallat es trobava el Castell-Palau de Terrassa, del qual avui només es conserva la seva torre de defensa: la Torre del Palau. L'Atenes Catalana: així va anomenar Terrassa l'escriptor català i figura principal del Noucentisme, Eugeni d'Ors.

El Segle XIX va ser per Terrassa el segle de la Revolució Industrial, de les màquines i de les fàbriques tèxtils o "vapors". En pocs anys, Terrassa va esdevenir una ciutat industrial. La burgesia naixent va crear institucions com la Mina d’Aigües, la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Terrassa (que va ser la segona d’Espanya) o l’Institut Industrial, entre d’altres. I, a principis del Segle XX, aquesta burgesia va impulsar el que seria una època d’or de les arts i l’arquitectura, del modernisme i del noucentisme.

La mitja egarenca es manté amb el format tradicional i només cal fer esment de lleugeres modificacions del recorregut en relació a d’altres convocatòries. Poca cosa. Tot i així, sempre hi ha el risc del fred i sobretot, el pes de la llegenda de cursa dura. A mi em sembla que amb la fresqueta sempre cal comptar-hi, doncs estem al mes de gener i la situació geogràfica afavoreix l’entrada d’aire, però en aquesta ocasió una vegada en marxa, la temperatura no ha representat cap inconvenient. I què cal dir de la llegenda? Les llegendes sempre planen i es transmeten, però la realitat és que l’organització ha anat suavitzant el recorregut en els darrers anys per aconseguir-lo fer més competitiu. Però la singularitat de la cursa continua passant pel seu perfil sinuós que obliga a regular per no acabar pagant penyora en algun dels trams amb pendents. Ara, és inevitable escoltar per part dels que s’estrenen dir allò de no n’hi ha per tant!Malgrat que ells mateixos s’encarregaran de transmetre als novells les mateixes temences. Així funcionen les llegendes, com una mena d’acord tàcit.

Els masques hem coincidit fortuïtament i mentre la petàvem, compartint objectius i expectatives, no escalfàvem com l’ocasió ho feia recomanable. Era evident els efluvis de la ressaca.

En el meu cas ha estat la primera mitja des de feia gairebé un any i estava una mica neguitós per saber com respondria la carrosseria. En total hi havia una mica més de mil sis-cents corredors i l’organització ha establert uns calaixos molt flexibles per a facilitar la sortida. I així hem començat, després de l’espetegada dels trabucaires, el so de les gralles i veient enfilar-se una columna de cinc coronada per l’anxaneta. Ho hem fet amb la confiança plena de gaudir dels quilòmetres i amb el desig inconfessable de que la llegenda no li donés per sentir-se convidada. I em sembla que no, que en aquesta ocasió n’hem sortit tots plegats prou ben pentinats.

Fem un repàs: En Ferran he aconseguit la dinovena posició de la general amb un registre de 1.16.51, senzillament extraordinari! En Lluc, la locomotora andreuenca, ha marcat un crono de 1.23.44 i s’ha situat en la setanta-cinquena posició. Déu n’hi do! En Navete ha fet 1.25.48, un bon registre per al masca amb més punts a la Lliga championchip. També destacar el 1.32.03 del Tonino i el 1.48.04 d’en Kàiser. Heu de tenir en compte que alguns ja havien corregut a Polinyà  i com ha declarat en Kàiser: coneixent-los, aquests sempre surten a fer marca!

Un servidor ha deixat el crono aturadet marcant 1.39.00 i n’estic satisfet no us penseu; ara entre nosaltres: jo crec que la llegenda se m’ha enfilat a l’esquena en el darrer quilòmetre (he trigat cinc minuts!) per no deixar-me baixar als 38’. Més val no frivolitzar amb segons què..