Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven. El sostre estava guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots colors: una tira de cadeneta, una tira de flors. Hi havia flors amb una bombeta a dintre i tot el sostre era com un paraigua a l’inrevés, perquè els acabaments de les tires estaven lligats més enlaire que no pas el mig, on totes s’ajuntaven. La cinta de goma dels enagos, que havia patit molt per passar-la amb una agulla de ganxo que no volia passar, cordada amb un botonet i una nanseta de fil, m’estrenyia. Ja devia tenir un senyal vermell a la cintura, però així que el vent m’havia sortit per la boca la cinta tornava a fer-me el martiri. L’entarimat dels músics estava voltat d’esparreguera fent barana i l’esparreguera estava guarnida amb flors de paper lligades amb filferro primet. I els músics suats i en mànigues de camisa. La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar i el meu pare casat amb una altra. El meu pare casat amb una altra i jo sense la meva mare que només vivia per tenir-me atencions. I el meu pare casat i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant, esperant que rifessin cafeteres, i la Julieta cridant perquè la veu li passés per damunt de la música, i no seguis que et rebregaràs!, i davant dels ulls les bombetes vestides de flor i les cadenetes enganxades amb pasta d’aigua i farina i tothom content, i mentre badava una veu a l’orella va dir-me, ¿ballem? [...] La Julieta, de color de canari, brodada de verd, va sortir de no sé on i em va dir, tapa’m que m’haig de treure les sabates... no puc més... Li vaig dir que no em podia moure perquè un jove que buscava l’americana i volia ballar amb mi de totes passades m’havia dit que l’esperés. I la Julieta va dir, balleu, balleu... I feia calor. Les criatures tiraven coets i piules per les cantonades. A terra hi havia pinyols de síndria i pels racons closques de síndria i ampolles buides de cervesa i pels terrats també engegaven coets. I pels balcons. Veia cares lluents de suor i nois que es passaven el mocador per la cara. Els músics contents i toquem. Tot com una decoració. I el pas doble. Em vaig trobar anant amunt i avall i com si vingués de lluny, de tan a la vora, vaig sentir la veu d’aquell noi que em deia, ¡veu com sí que en sap de ballar! I sentia olor de suor forta i olor d’aigua de colònia esbravada. I els ulls de mico lluents ran dels meus i a cada banda de la cara la medalleta de l’orella. La cinta de goma clavada a la cintura i la meva mare morta i sense poder-me aconsellar, perquè vaig dir a aquell noi que el meu promès feia de cuiner al Colón i va riure i em va dir que el planyia molt perquè al cap d’un any jo seria la seva senyora i la seva reina. I que ballaríem la toia a la plaça del Diamant. La meva reina, va dir.

(pàgina 17-20)

Volia pujar a dalt, fins al meu pis, fins al meu terrat, fins a les balances i tocar-les tot passant. Havia entrat feia molts anys per aquella porta casada amb en Quimet i n’havia sortit per casar-me amb l’Antoni i amb els nens al darrera. El carrer era lleig i la casa era lletja i l’empedrat era un empedrat només bo per carros i cavalls. El fanal era lluny i la porta era fosca. Vaig buscar el forat que en Quimet havia fet a la porta, damunt del pany, i el vaig trobar de seguida: tapat amb suro damunt mateix del pany. I vaig començar a treure miques de suro amb la punta del ganivet. I el suro saltava esmicolat. I vaig treure tot el suro i aleshores vaig adonar-me que no podria entrar. Amb els dits no podia agafar la corda i treure-la enfora i estirar i obrir la porta. Havia d’haver dut un filferro per fer ganxo. I quan anava a clavar dos cops de puny a la porta vaig pensar que faria massa soroll i vaig picar la paret i em vaig fer molt de mal. I em vaig girar d’esquena a la porta i vaig reposar i tenia molta matinada a dins.

(pàgina 246-247)

Moltes tardes anava a mirar les nines amb el nen a coll: estaven allí, amb les galtes rodones, amb els ulls de vidre a l’enfonsament, més avall el nassarró i les boques mig obertes, sempre rient i encantades; i a dalt de tot el front, lluent ran de cabells per la goma seca amb què estaven enganxats. Les unes estaven dintre de capses ajagudes, amb els ulls tancats i els braços tranquils al costat del cos. Les altres dintre de capses aguantades dretes, amb els ulls oberts, i també hi havia les més pobres, les que tant si estaven ajagudes com dretes sempre miraven. Vestides de blau, de rosa, amb punteta arrissada al voltant del coll, amb llaços a la cintura caiguda, amb els sotes de tarlatana per estarrufar. Les sabates de xarol brillaven a la claror; els mitjons eren blancs, ben estiradets, els genolls pintats d’un color de carn més fort que el color de la cama. Sempre allí, bufones a dintre de l’aparador, esperant que les compressin i se les enduguessin. Les nines sempre allí, amb la cara de porcellana i la carn de pasta, al costat dels espolsadors, dels picamatalassos, de les camusses de pell i de les camusses imitació de pell: tot a la casa dels hules.

(pàgina 79-80)

I m’anava fincant en l’olor de la plaça de vendre i en els crits de la plaça de vendre per acabar a dintre de les empentes, en un riu espès de dones i de cistells. La meva musclaire, amb maneguins blaus i davantal amb pitet, omplia mesures i mesures de musclos i petxines, ja rentats amb aigua dolça però que encara duien enganxada pels dintres, i l’escampaven, olor de mar.

(pàgina 86)

Cada diumenge anàvem al Monumental a fer el vermut i a menjar popets. Un dia se’ns va acostar un home amb camisa groga que ens volia vendre postals d’una artista que havia estat la reina de París feia molts anys. Va dir que era el seu representant, que aquella artista, que havia estat amor de prínceps i de reis, vivia sola i d’anar venent les seves coses i els seus records. En Quimet el va aviar amb un crit. Quan vam sortir va dir que ja podia anarme’n cap a casa perquè ell tenia cita amb un senyor que li volia fer restaurar tres dormitoris. Vaig voltar una mica pel carrer Gran mirant aparadors. I l’aparador de les nines a la casa dels hules.

(pàgina 45)

Quan vaig arribar als Jardinets ja no plovia però el cel encara estava cobert. Em vaig asseure en un banc davant de dues estàtues mig ajagudes i m’ho vaig estar una estona distreta, sense pensar res. Quan em vaig aixecar, amb els cabells encastats per la cara, em va semblar que no era jo: m’havia vingut gana, una gana que feia mal.

(pàgina 89-90)