2. Expliqueu l’estructura del llibre Visions & Cants, de Joan Maragall. Identifiqueu els temes i les característiques principals de cada secció, i digueu si hi ha idees o actituds recurrents en tot el llibre (mireu d’exemplificar-les amb poemes concrets). 

3. La secció «Cants» de Visions & Cants, de Joan Maragall, es tanca amb «Els tres cants de la guerra». Expliqueu quins fets històrics els motiven i de quina manera s’hi aproxima poèticament Maragall. Tingueu en compte la relació amb els altres «Cants», els elements vitalistes i regeneracionistes i el plantejament de la relació entre Catalunya i Espanya.

4. Descriviu la secció «Visions» del llibre Visions & Cants, de Joan Maragall, fent atenció als personatges, les tradicions d’on provenen, els conflictes que viuen i el sentit del terme visions. Podeu tenir en compte, especialment, «El mal caçador», «El comte Arnau» o «La fi d’en Serrallonga».

5. Tomàs Nofre ha escrit a propòsit de Visions i cants, de Joan Maragall: «Les Visions són cinc poemes que tracten de cinc personatges molt íntimament lligats al món llegendari català: el Mal Caçador, Joan Garí, el comte Arnau, el rei Jaume I i Joan de Serrallonga». Expliqueu la funció del mite i de la llegenda en la primera de les tres seccions en què es divideix el poemari maragallià, i analitzeu les característiques dels herois que protagonitzen els poemes.

6. Diu Joan Lluís Marfany que «les “Visions” no anaven dirigides a l’autoconeixement del poble català, sinó a l’elaboració i legitimació d’una teoria nacionalista». A partir d’aquesta citació, reflexioneu sobre el significat del passat historicollegendari en aquesta secció del llibre i comenteu-ne els elements que justifiquen les paraules de Marfany.

7. Imma Farré diu, a propòsit de l’estructura de Visions i cants: «És una clara seqüència temporal. Són tres estacions que s’inicien en el passat (repàs d’alguns mites i personatges històrics que alhora s’han convertit en llegendes), s’aturen en el presenti, finalment, es projecten cap al futur, amb una proposta d’acció». Comenteu aquesta afirmació i exposeu l’estructura del llibre i la relació que té amb l’objectiu de fixar «una simbologia catalanista», que Farré li atribueix.

8. Comenteu aquest fragment de la tercera part del poema «El comte Arnau», de la secció «Visions», de Visions & Cants, de Joan Maragall. Tingueu en compte, especialment, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre): a) La mètrica i les característiques formals. b) L’evolució del diàleg entre els dos personatges. c) Les concepcions vitalistes de Maragall i la interpretació del personatge del comte Arnau en el context de les «Visions».

III

 —Treu-te la capa—li demana ella—. 

Treu-te la capa, que et veuré més gran. 

 —Treu-te tu el manto, que et veuré més bella. 

 —No, que só l’abadessa de Sant Joan.— 

 

Canta una alosa de la part de fora, 

per la finestra entra el sol brillant,

el cel és blau i resplendenta l’hora: 

el comte i l’abadessa es van mirant.

 

 —Treu-te tu el manto, que et veuré més bella: 

sense toca et voldria i sense vel. 

 —De genolls jo et voldria en la capella:

tan gloriós, faries goig al cel. 

 

 —Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro

des de la terra sobre meu obert: 

me plau de trobar-lo, quan els ulls hi giro,

buit i silenciós com un desert. 

 

El cel és el repòs de la mirada,

i és el repòs del braç i el pensament; 

perxò, ajagut a terra, el cel m’agrada 

i m’adormo mirant-lo fixament.

 

 —Altre cel és per mi la tenebrosa

capella on un altar brilla tot sol: 

el cos humiliat sobre una llosa, 

l’ànima deslliurada aixeca el vol. 

 

I de la terra i d’aquest món s’oblida, 

sospirant per la mort que ha de venir.

 —En tos llavis gruixuts, de mort al dir,

com hi oneja suament la vida!

[…] 

9. El poema «Cant del retorn», de Visions i cants, de Joan Maragall, és el darrer d’«Els tres cants de la guerra». Comenteu-ne aquests aspectes (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):

a) el sentit del poema com a cloenda d’«Els tres cants de la guerra» i com a part de la secció del llibre en la qual s’integra;

b) la solució regeneracionista en relació amb el tema del poema i els esdeveniments històrics a què fa referència;

c) l’anàlisi dels aspectes formals.

Cant del retorn

 

Tornem de batalles, — venim de la guerra,

i no portem armes, pendons ni clarins;

vençuts en la mar i vençuts en la terra,

som una desferra.

Duem per estela taurons i dofins.

Germans que en la platja plorant espereu,

ploreu, ploreu!

 

Pel mar se us avança — la host macilenta

que branda amb el brand de la nau que la duu.

Adéu, oh tu, Amèrica, terra furienta!

Som dèbils per tu.

Germans que en la platja plorant espereu, 

ploreu, ploreu!

 

Venim tots de cara — al vent de la costa,

encara que ens mati per fred i per fort,

encara que restin en sense resposta

més d’un crit de mare quan entrem al port.

Germans que en la platja plorant espereu,

ploreu, ploreu!

 

De tants com ne manquen duem la memòria

de lo que sofriren, — de lo que hem sofert,

de la trista lluita sense fe ni glòria

d’un poble que es perd.

Germans que en la platja plorant espereu,

ploreu, ploreu!

 

Digueu-nos si encara la pàtria és prou forta

per oir les gestes — que li hem de contar;

digueu-nos, digueu-nos si és viva o si és morta

la llengua amb què l’haurem de fer plorar.

 

Si encara és ben viu el record d’altres gestes, 

si encara les serres que ens han d’enfortir

s’aixequen serenes damunt les tempestes

i bramen llurs boscos al vent ponentí,

germans que en la platja plorant espereu,

no ploreu: rieu, canteu!

1899

 

 

10. Comenteu el poema següent, que forma part de Visions i cants, de Joan Maragall. Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):

a) la contextualització del poema en el llibre i la significació que té dins «Els tres cants de la guerra»;

b) l’anàlisi de la mètrica i la rima;

c) la reflexió sobre la relació entre la guerra i Espanya.

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill

que et parla en llengua — no castellana:

parlo en la llengua — que m’ha donat

la terra aspra:

en ’questa llengua — pocs t’han parlat;

en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins

i dels qui per la pàtria moren:

les teves glòries — i els teus records,

records i glòries — només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes — vida és la sang,

vida pels d’ara — i pels que vindran:

vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies — a mort els fills,

te satisfeies — d’honres mortals,

i eren tes festes — els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens

dels fills que duies — a que morissin:

somrients marxaven — cap a l’atzar;

i tu cantaves — vora del mar

com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, — no tens ningú.

Espanya, Espanya, — retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;

que el plor et torni fecunda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

1898

11. Comenteu el poema «En la mort d’un jove» de la secció «Intermezzo» de Visions & Cants, de Joan Maragall.

Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre): 

a) El caràcter de la secció on s’inclou. 

b) La forma mètrica i els recursos expressius en relació amb el significat. 

c) Els elements que es poden relacionar amb el pensament vitalista de Maragall.

 

 

Te’n vas anar amb aquell ponent dolcíssim… 

Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita. 

Somreies a la força dels teus muscles

i glaties per guerres i corones,

i tot de cop t’has esllanguit per terra

amb els ulls admirats… 

 

Ai, la Mort, i que n’ets d’embellidora! 

Aquell teu primer vel, quan el llançares

damunt de l’hèroe en flor, tots somriguérem

sota els plors estroncats, que una serena

va començar a regnar en el pit i el rostre

del moribund. L’alè anava i venia

suaument emperesit, fins que esperàrem… 

I no tornà… Llavores esclataven

més alts els plors al cel… Ell ja no hi era… 

Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim… 

Cal que:

- A qui representen? Recordeu que Maragall parteix del folklore.

- Què li recriminen?  Quin tipus de relació s'estableix entre "les veus de la terra" i el comte Arnau descriu?

5. Cal arribar a una conclusió literària: 
5.1. Com aquesta relació expressa un tarannà col·lectiu.
5.2. Com es relaciona amb el regeneracionisme i vitalisme que proposa Maragall.

2. Doneu 3 característiques del caràcter d'en Serrallonga ("La fi d'en Serrallonga") que puguin identificar-se amb un col·lectiu a qui es dirigia Maragall, s'hi reconegui i se'n senti orgullós. És a dir: 3 característiques que puguin esdevenir "virtuts" d'un poble. Justifiqueu-les tot reproduint alguns dels versos del poema. 

3. Visions & Cants de Joan Maragall és una obra cabdal del modernisme regeneracionista. Definiu què és el "regeneracionisme" i justifiqueu aquesta afirmació amb elements teòrics.

4. Oda a Espanya. Preguntes breus: 

4.1. Quina situació política va portar Maragall a escriure l'Oda a Espanya? 

4.2. Expliqueu la relació que el poeta pretén establir amb l'Estat espanyol a partir dels versos 31-37.  

Les respostes han de ser breus però ben elaborades.

a) La situació i el sentit del fragment en l’estructura de l’obra.
b) El valor del sacrifici d’Antígona segons el Lúcid Conseller.
c) Les característiques i la funció del Lúcid Conseller.
Ningú no contemplarà la [mort] d’Antígona, quan a la fosca les hores la vagin despullant a poc a poc de la força del seu determini i n’esborrin a la consciència els complexos motius. El seu suplici és, per massa llarg, molt impolític, i convindria a Creont de decretar un notori mitjà d’abreujar-lo, encara que sovint les pitjors crueltats no alteren la nostra indiferència i ens trasbalsa, en canvi, una tonada estúpida. On trobaríem un home complet? El qui és només inteŀligent no és ni tan sols inteŀligent, i la més sòlida raó és ineficaç contra el mal més lleu. Qui sap si els plors dels homes únicament serveixen per mantenir sense mudança l’impassible somriure dels déus. Tot retorna i llisca de seguida i no deixa solc, i què hi ha rera les brillants paraules sinó una cadena de fets buits de sentit? I així amollaria un enfilall de conceptes, però cap d’ells ja no evitaria el suplici d’Antígona, la qual ha estat capaç d’assumir i superar la tragèdia sencera del seu llinatge, incloses les nècies i funestes discòrdies dels seus germans. Notaràs, però, que el seu àmbit mental i emocional no era prou ampli per acceptar el sinistre però indefectible Creont, perquè no varen coŀlocar Antígona en un inaccessible cim, amb els hipotètics déus, sinó, com a tu i com a mi, a nivell de la confusa vida, és a dir, a nivell del sofriment. I com establir i repartir, doncs, amb nítida precisió, des d’aquest movedís nivell comú, responsabilitats i culpes? La responsabilitat, per exemple, del nostre silenci, fill tant del que sé que anomenes la meva distanciada lucidesa com del que permetràs que qualifiqui de temor, el teu temor de desplaure al nou rei. Confessa que ha estat còmode al teu espant d’apuntalar-se en la meva recomanació.

2. Comenteu el següent fragment de la primera part  d’Antígona de Salvador Espriu. Tingueu en compte , especialment, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):
-La situació del fragment en l’argument de l’obra
-El paper dels personatges que apareixen en aquest fragment.
-Caracterització i simbologia del personatge de Creont.
CREONT: Els carros retrunyen entorn de la ciutat, els renills dels cavalls se senten des de l’àgora, les fletxes xiulen per damunt dels murs, els soldats enemics ataquen alhora les set portes.
ETÈOCLES: Correm! Aplegaré tots els homes i sortiré al camp.
CREONT: No, no arrisquis d’un cop la sort de la ciutat. Altrament, el rei estranger ha encarregat a set herois distints l’escomesa contra les set portes, una per cada heroi.
ETÈOCLES: Saps quins ha triat?
CREONT: Assenyalà la primera a un dels seus gendres. Oposa-li un guerrer distingit.
ETÈOCLES: Ben pensat. Acarem set guerrers als campions de l’adversari. Qui escolliries per a aquest portal?
CREONT: Un soldat valent i d’antic llinatge.
ETÈOCLES: Sigui. Qui camina contra la segona porta?
CREONT: Un gegant que jura de cremar la ciutat i de vendre les dones com a esclaves.
ETÈOCLES: Li enfrontaràs un guerrer de la seva mida. Qui ataca el pas de Tramuntana?
CREONT: El príncep dels aliats arcadis.
ETÈOCLES: Evita la profanació de la tomba que es troba allí. Al portal següent?
CREONT: Un capità molt estimat del rei estranger.
ETÈOCLES: Que el nostre predilecte de la seva mateixa jerarquia defensi aquest portal, i un dels teus propis fills el cinquè. Qui han designat per a la sisena porta?
CREONT: Diuen que un conegut endeví.
ETÈOCLES: Si ho és, el destí obliga un home de costums pacífics a acceptar una lluita que sens dubte avorreix. Nomena contra ell algú adequat. El campió enemic de la darrera porta? (CREONT vacil·la lleugerament.) Parla.

3. Comenteu el següent fragment de la primera part  d’Antígona de Salvador Espriu. Tingueu en compte , especialment, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):
a) La situació del fragment en l’argument de l’obra.
b) El paper dels personatges que apareixen en aquest fragment.
c) Caracterització i simbologia del personatge d’Antígona.
EURIGANEIA (anant-se’n amb Euridice): Aquesta ciutat de discòrdies! Dos germans es disputaven la corona, germans de pare i de mare. I tots els nostres varen morir, a causa dels que es disputaven la corona de la ciutat.
(Les dues dones surten.)
ETÈOCLES: Aquesta veu em fa estremir.
ANTÍGONA: Té raó, si no ordeneu la pau. Què volies?
ETÈOCLES: Has vist Polinices?
ANTÍGONA: Sí.
ETÈOCLES: És un crim contra la ciutat.
ANTÍGONA: Què és la vostra guerra?
ETÈOCLES: Has parlat amb el meu enemic.
ANTÍGONA: He parlat amb el meu germà.
ETÈOCLES: Has passat sense dir-me res al camp contrari.
ANTÍGONA: Si t’hagués comunicat el meu propòsit, ho hauries impedit.
ETÈOCLES: Sí! Ara Tebes sabrà que l’has traïda.
ANTÍGONA: Quines grans paraules! Sabrà que he intentat salvar-la.
ETÈOCLES: T’has vist amb Polinices. Què sé jo el que li has revelat? Ja no em puc fiar ni de tu.
(S’asseu amb un gran gest de fatiga.)
ANTÍGONA: Pobre petit germà, rei de Tebes.
ETÈOCLES: Sí, sóc rei, l’únic rei de Tebes. I no vull que em diguis “petit germà”, amb llàstima. (Transició.) Que estic cansat!
ANTÍGONA: Petit germà. (S’atansa somrient i li passa una mà pel cabell.) Recordes?... Et portava a banyar al riu, jo, la germana gran, i sempre temia que, jugant, t’ofeguessis. Ja et barallaves amb Polinices.
ETÈOCLES: Ell en tenia la culpa. Tu, però, l’estimaves més.
ANTÍGONA: He estimat igualment tots dos.
ETÈOCLES: Estimaves més Polinices.
ANTÍGONA: Era el petit, però la mare et preferia. Ell no ho podia sofrir. Em feia pena.
ETÈOCLES: Sí, la mare m’estimava molt. Tenia les mans llargues, suaus...Fa anys que és morta.

2.      El temps de l’escriptura: Mallorca, relació amb l’editor. El temps narratiu: autobiografia.
3.     Explica el perquè d’aquest títol.

Comentari:
1.     Comenteu el següent fragment de la novel·la Feliçment, jo soc una dona, de Maria Aurèlia Capmany. Tingueu en compte, especialment, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):

a)     La situació del fragment en la novel·la i en l’argument de l’obra

b)     El perquè dels referents literaris de l’obra

c)     El gènere literari i la funció del narrador

[5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs]

«Malgrat la incongruència de tots aquests consells, val a dir que en vaig treure unes quantes idees clares que m’han ajudat a orientar aquest escrit. En primer lloc, que ell espera de mi una biografia apassionada prou caòtica per semblar autèntica; d’altra banda, que em calia lligar els meus records amb l’existència de la gent il·lustre que m’ha tocat conèixer i recolzar la meva vida en uns fets que ja són història. Una cosa, en fi, entre Moll Flanders i les memòries de l’Amadeu Hurtado. Per això m’he fet enviar la novel·la de Daniel Defoe, i Quaranta anys d’advocat.»

 

2.       Explica la progressió vital de la protagonista en relació a conceptes com independència, valors morals, amor i sexe.

 

3.       Els personatges secundaris en relació amb la protagonista.