Redi va refutar la hipòtesi de la generació espontània mitjançant un experiment el 1668. Va posar carn putrefacta en tres flascons: un segellat, un obert i un cobert amb gasa. Les larves només es van desenvolupar al flascó obert i sobre la gasa del cobert, però no al segellat.

Això va demostrar que les larves provenien d'ous de mosques, no de la carn mateixa, invalidant la generació espontània.

Leeuwenhoek, juntament amb Robert Hooke, va ser dels primers a descobrir l'univers microscòpic gràcies a l'ús dels microscopis fabricats per ell mateix l'any 1695.

Va descriure formes de vida fins llavors desconegudes i va establir les bases per a noves branques de la ciència que explicarien nombrosos processos biològics, fins llavors camp d'especulacions, moltes vegades amb influències religioses.

Spallanzani, el 1754, va realitzar un experiment per refutar la generació espontània. Va escalfar brou en flascons per esterilitzar-lo, deixant alguns oberts i altres segellats hermèticament. Als flascons oberts, el brou es va contaminar amb microorganismes, mentre que als segellats es va mantenir estèril. Això demostrava que els microorganismes provenien de l'aire i no sorgien espontàniament.

El 1862, Louis Pasteur va demostrar que la generació espontània era falsa amb l'experiment del matràs de coll de cigne. Va escalfar brou en matrassos amb un coll llarg i corbat, que deixava passar l'aire però retenia les partícules de pols. El brou es mantenia estèril, però en trencar el coll, es contaminava. Així va provar que els microorganismes provenien de l'aire i no sorgien espontàniament.

El 1924, Alexander Oparin va formular una teoria sobre l'origen de la vida basada en el desenvolupament gradual i constant de l'evolució química de molècules de carboni. Segons aquesta teoria, en les condicions primitives de la Terra, sense oxigen lliure però amb gasos com metà, amoníac, hidrogen i vapor d'aigua, l'energia procedent de llamps i radiacions va afavorir la formació de molècules orgàniques simples.

Aquestes molècules es van combinar progressivament fins a donar lloc a estructures més complexes, com els coacervats, que podrien ser els precursors de les primeres cèl·lules.

El 1927, J.B.S. Haldane, va proposar una teoria sobre l’origen de la vida molt similar a la de Alexander Oparin.

Haldane va suggerir que la Terra primitiva tenia una atmosfera reductora, sense oxigen lliure, però rica en gasos com metà, amoníac, vapor d’aigua i diòxid de carboni, i que aquests compostos van reaccionar, sota l'efecte de l'energia externa (com els llamps i la radiació solar), per formar molècules orgàniques complexes.

L'experiment de Miller i Urey era un experiment que simulava les condicions hipotètiques en què es creia que eren presents en l'etapa primerenca del desenvolupament del planeta Terra, i que es van provar perquè ocorreguessin els orígens químics de la vida (abiogènesi).

Específicament aquest experiment assajà les hipòtesis (d'Alexander Oparin i J. B. S. Haldane) sobre que les condicions de la Terra primitiva afavorien les reaccions químiques que sintetitzaven compostos orgànics des de precursors inorgànics. Es considera l'experiment clàssic sobre l'origen de la vida.

Oró va reproduir un experiment similar al de Miller i Urey, però va afegir una nova perspectiva. Va utilitzar una mescla de gasos (metà, amoníac, hidrogen) i va simular les condicions primitives de la Terra amb l'objectiu de formar compostos orgànics.

En aquest procés, Oró va aconseguir sintetitzar adenina a partir de compostos més simples, demostrant que una de les bases nucleiques fonamentals per a la vida podia formar-se de manera natural en condicions prebiòtiques.

Margulis va suggerir que les mitocòndries i els cloroplasts (les estructures cel·lulars que produeixen energia en les cèl·lules eucariotes) eren en realitat bacteris que, en un passat llunyà, van ser engolits per cèl·lules eucariotes primitives, però no van ser digerits.

En lloc d'això, van establir una relació simbiótica amb les cèl·lules hostes, proporcionant avantatges mutus, com la producció d'energia per a la cèl·lula.