Jo pensava que molt poca gent estava incapacitada o no podia treballar per diferents motius, i en escoltar totes aquelles situacions em va sorprendre. Això em va fer pensar en la realitat que viuen les persones que no poden treballar: moltes vegades no se senten realitzades. El treball ocupa una gran part de la vida i, si no pots treballar per una incapacitat, també es perden moltes activitats per qüestions de salut. A més, socialment està mal vist que facis activitats només per gaudir, com si el dret a viure i a sentir-te part de la societat depengués només de treballar.

Hi ha una idea molt estesa que diu “sou mínim, esforç mínim”. No crec que la cosa sigui tan superficial, sinó més aviat una indignació dels joves sobre les condicions de treball. La majoria estudiem i busquem un treball que pugui cobrir les nostres necessitats. Òbviament, no demanarem el millor treball del món, però és molt difícil esforçar-te en un treball precari, en el qual no veuràs cap tipus de millora si hi poses més o menys esforç.

Tirant pel tema d’estudiar, sempre ens han dit que si no estudiem no arribarem enlloc, no podrem treballar de res, i que puguis aprendre un ofici en el mateix ofici és una idea que no et passa pel cap fins que tens la prou edat per veure món i saber que això és possible. Hi ha com una mena de qüestió del per què tu estudies. No dic que estudiar sigui poc apropiat, però no estudiar també és apropiat.

És clar que avui dia és més difícil buscar un ofici sense formació; la societat pateix de titulitis, fent que hi hagi més títols que llocs de treball per a aquests. Quan tu treballes en un treball sense formació no esperes aprendre l’ofici ni esforçar-te i fer coses per les quals no rebràs recompensa, perquè saps que allò no et portarà a una feina estable amb un sou digne amb el qual podràs viure.

Giro la qüestió: les empreses ens donaran més del que ens posa en el contracte? Per què jo sí que ho haig de fer?

Jo se poc de religions i menx de la hislamica, mai m'ha convesut formar part d'una relgio i ser precticant, encara que em cosidero cristia, no es per un tema acatar a la iglesia, si no mes de fe a lo que no es tangible. La practica de les relgios no em semble molt licites per a mi, pero obiament soc cpac de repectar-les, sepre que no facin mal a ninguno. I pel que entenc, no es la intecio de cap religio, que algunes inerpretacioos poden crear injsticies si, pero si no soc capac de respectar. Bueno, al que anava, encara axisteix aquest prejutje de la gent que es marruquuina musulmana.

Moltes de les descimencions a la fena o a l'hra de ser conterctades les paexen les dones. Al funal, la majoria tenenn uter i alguna pat de aquestes volen tenir fills. Sembla que exo molesta a les empreses, soposo que per tema de productivitat es entenc a lees epreses, però no es just. Es podrien crear mes lleis anti-capatalistes per que aixo no pasii.

La gent evoluciona personalment i generacionalment, fent que es creïn unes diferències i es creï discriminació per la forma de vestir, de fer, el comportament, l’aparença.

Posant bastanta importància les noves generacions en el que les persones diuen i com ho diuen, creant consciència que pot fer mal i que cada persona és com és i no cal opinar sobre això si és que no t’ho han demanat. Sembla que les generacions antigues no entenen això i opinen durament sobre com som o què fem perquè per a ells és una cosa impensable, mentre que per a nosaltres ens sembla impensable la mala educació i lo dèspotes que són les antigues.

Encara que en ocasions sembla que els hem d’entendre perquè és raro per a ells, és difícil entendre aquells que són maleducats amb tu i es justifiquen dient que som una generació de vidre.

Però en la part més pràctica, doncs tinc paciència, soc observador i analític, crec que se’m dona millor, i disfruto molt més del procés, i el resultat em fa sentir més realitzat, perquè sol ser més bo.

Sembla que, com més avall estiguis en la piràmide, més t’allunyes de l’ésser social o civilitzat. Actives com un comportament de supervivència per aconseguir aquestes necessitats, encara que la manera d’aconseguir-ho no sigui la millor o la més civilitzada.

És fàcil entendre que el teu comportament sigui tan primitiu quan et falta cobrir les necessitats bàsiques, com l’alimentació, però sembla que és més difícil entendre els comportaments de les persones quan aquestes no tenen coberta l’autoestima. És clar que no excusa el comportament, però sí que ho explica, i aquells que tinguin les eines per entendre-ho és interessant que no ho jutgin i ajudin a cobrir-ho, ja sigui donant informació, eines o directament donant allò que necessita perquè arribi a dalt de la piràmide.

Les dones del documental reivindiquen aquestes carències i com de necessari i difícil és fer xarxa entre elles, encara que sigui molt important per a aquestes, i com aquesta dificultat ajuda que es mantinguin callades, que no puguin unir-se per realment canviar allò que no els fa bé.

Per això, la xarxa es veu com un pilar per arribar a la reivindicació de la seva situació i que de veritat hi hagi canvis. A partir d’aquesta xarxa es donen a conèixer necessitats i injustícies que no veien possibles de canviar a nivell estructural, i encara que en queden algunes a dia d’avui, es van solucionant a poc a poc gràcies a aquestes reivindicacions inicials.