"L’església de Calella –en l’edificació de la qual jugà un paper decisiu el meu oncle don Esteve Casadevall– té un sostre blau aigualit. Sobre aquest blau hi ha unes estrelletes que semblen de pasta de sopa, que a mi em produeixen un entendriment de cartolina postal. Tot això forma part d’un sistema de sentiments religiosos que són literalment inexplicables per excés de familiaritat. Sota la volta estrellada, en l’àmbit de la petita església, hi flotava una olor de pólvors d’arròs i de locions a la violeta concentrada. Però era una mera olor d’interior: a la porta, el gregal viu, saturat de pinassa, d’argelaga, de fonolls, de llistó, de marisc, s’emportava la màscara de perfum com una ploma ingràvida. La gent quedava com despullada."

Pla, Josep (1966). El quadern gris, de Josep Pla. Barcelona: Ed. Destino.

En aquest fragment, pertanyent al dia 15 d’agost de 1918, Pla parla sobre l'església de Calella. Hi destaca tant elements visuals i constructius com  el sostre, el qual compara amb una postal, així com elements sensorials tals com l'olor d’aquesta a pólvors d’arròs i de locions a la violeta concentrada, entre d’altres. Pla explica la impossibilitat d’escriure les sensacions que provoca l’església en ell. L’experiència dels anys i la familiaritat amb l’espai esdevenen essencials per comprendre l’experiència provocada pel lloc religiós. 

El lloc sembla tenir un efecte similar en els seus visitants, ja que tal com comenta l’autor provoca un efecte de “despullament” en ells, aquest fet permet la unió de l'individu amb si mateix, amb l’experiència religiosa, la resta de membres de la comunitat i un cert misticisme amb l’edifici.

Resulta necessari destacar el llenguatge descriptiu de Pla, la seva descripció detallada i precisa resulta essencial per la correcta comprensió de l’espai i l’experiència personal. Malgrat la impossibilitat de narrar de forma completa els seus sentiments envers l'indret, Pla aconsegueix fer un retrat fidedigne i transmetre al lector elements més enllà dels visuals i constructius, d’aquesta manera, el receptor pot arribar a imaginar la sensació que té el narrador en entrar dins l’església. Com s’ha dit anteriorment, l’autor es centra a descriure les olors que transmet l’espai, així s’accedeix a un món sensorial. Amb les olors, Pla aconsegueix trobar un mode de descripció de l’indret, ja que com veiem en el fragment, dona poca importància a la descripció dels elements constructius, parla superficialment de la mida de l'església, però no comenta coses aparentment rellevants com les sales que té o el color de les parets.

En el fragment, trobem elements característics de l’escriptura de Pla, com per exemple el fet d’afegir tres adjectius per descriure alguna cosa, aquest fet, tal com hem comentat anteriorment, permet una millor comprensió de l’espai i de com Pla interpreta el lloc segons la seva experiència personal i el vincle íntim que manté amb aquest

A continuació, si cliqueu al botó "fotografies" trobareu un recull de les fotografies que vam fer a l'esgésia durant la ruta, i més fotografies de l'edifici en època de Josep Pla.

Pla, Josep (1976). Tres guies, dins Obra completa, vol. 30. Barcelona: Ed. Destino.

Obra reeditada i recopilatoria de tres guies: Costa Brava: Guia general y verídica (1941), Mallorca, Menorca i Eivissa (1950)i Catalunya (1961). Durant aquesta obra amb un format d'itinerari podem apreciar l'ús de les descripcions físiques precises del paisatge. El primer llibre s'escriu en un període de dificultad professional per l'autor, en canvi, els altres dos llibres es crean en època on Pla viatja molt i es dedica a completar i reeditar les seves obres.

En aquest fragment, mitjançant la natura, en aquest cas el vent, ens expressa sensacions que van d’acord amb l’estació de l'any, l’hora del dia i l’horari dels àpats. Gràcies a aquesta descripció ens imaginem com és el Port Bou a l’estiu a l’hora de dinar amb poca gent al carrer i les embarcacions que es mouen a causa del mar. Una serenitat que només amb la natura es pot explicar. 

També, podem veure l’ús de comparacions com: “una corba humana fatigada”. També podem veure com es relaciona l’autor amb l’entorn i la seva perspectiva personal sobre aquest lloc, mitjançant la seva recomanació: “És en aquestes voltes de Calella que s’ha de veure i si és possible sentir una entrada de llebeig d’estiu."

"Em veig a setze o disset anys, a l’època que hi hagué tanta grip i la Universitat hagué de tancar. Vaig passar tota la tardor i part de l’hivern a Palafrugell. Havent dinat sortia a passejar. Solia pujar a Sant Sebastià. Va ésser en el curs d’aquestes passejades que em sortí a fora la miserable vocació que tinc d’escriptor. Era molt jove, i totes les pròpies formes mentals eren d’adolescent. Tenia una tendència al somni, a la meravella, als estats d’embadaliment. El vol d’un ocell em feia quedar parat. La contemplació d’uns conreus amb oliveres podia abstreure’m fins a fer-me sentir l’esponjament dels pulmons en respirar i el martellet fantàstic i angoixant del cor. Altres vegades anava a seure, solitari, davant de la mar i mig tancava els ulls pensant en la seva eternitat. Era una cara a mig formar, amb el borrissol del pèl moixí, que anava errant."

Pla, Josep (1966). El quadern gris, de Josep Pla. Barcelona: Ed. Destino.

Aquest fragment de la obra de Pla té molts aspectes da destacar. Per començar, és on veiem el descobriment de la seva vocació literària:

"Va ésser en el curs d’aquestes passejades que em sortí a fora la miserable vocació que tinc d’escriptor." Aquesta frase assenyala el moment en què Pla prèn consciència de la seva inclinació cap a l’escriptura. L’elecció de l’adjectiu "miserable" pot suggerir una barreja de modèstia i ironia, reflectint la seva percepció inicial de l’ofici d’escriptor com un destí inevitable però potser no del tot glorificat.

En aquest fragment també trobem el paper de la natura en la formació de la seva sensibilitat: "El vol d’un ocell em feia quedar parat. La contemplació d’uns conreus amb oliveres podia abstreure’m fins a fer-me sentir l’esponjament dels pulmons en respirar i el martellet fantàstic i angoixant del cor." Aquest fragment exemplifica la intensa sensibilitat del jove Pla davant la natura. L’observació del vol d’un ocell o dels conreus es transforma en una experiència gairebé mística, on la percepció del cos es fusiona amb l’entorn. La natura no és només un escenari, sinó que esdevé un element clau en el desenvolupament de la seva consciència estètica i literària.

Seguidament, trobem l'embadaliment i la contemplació de Pla: "Altres vegades anava a seure, solitari, davant de la mar i mig tancava els ulls pensant en la seva eternitat." La imatge del mar i la seva eternitat remet a la idea de la contemplació profunda i a la necessitat de comprendre el pas del temps. La solitud del jove Pla i el seu pensament sobre l’infinit suggereixen un caràcter introspectiu i reflexiu, propi d’un escriptor en formació que intenta captar la magnitud del món.

Per últim, Pla descriu la seva construcció de la identitat adolescent: "Era una cara a mig formar, amb el borrissol del pèl moixí, que anava errant." Aquesta imatge final sintetitza la seva condició d’adolescent en un moment de transició. El "borrissol del pèl moixí" indica encara una joventut incipient, mentre que el verb "errant" remet a una cerca, un vagareig tant físic com intel·lectual, reflectint la seva inquietud i la formació de la seva identitat.

Aquest fragment d'El quadern gris exemplifica el procés de descobriment vocacional i la sensibilitat estètica de Pla. La natura, la contemplació i l’embadaliment formen part d’un camí que el porta a desenvolupar una mirada particular sobre el món, la qual es traduirà en el seu estil literari marcat per la precisió i la claredat. La seva escriptura, basada en l’observació detallada i en la captació de l’instant, ja es deixa entreveure en aquesta descripció de la seva adolescència.

Per últim, hem volgut afegir una citació que vam veure a l'exposició de Josep Pla, per veure-la, cliqueu al botó "fotografies".

El quadern gris: 3 d’agost de 1918

L’estiueig al Canadell és crepuscular –familiar. És un barri de Calella. Hi ha una platja feta per una riera, com totes les platges, emmarcada per unes casetes amb un jardinet al  davant tancat per una reixa. Semblen un dibuix de criatura. Aquestes cases són  posseïdes per algunes famílies de Palafrugell, benestants. Tothom s’hi coneix

Pla, Josep (1966). El quadern gris, de Josep Pla. Barcelona: Ed. Destino

En aquest breu fragment ens fa cinc cèntims de la vida al barri de Canadell, a Calella: familiar, tothom es coneix i les persones que hi viuen són de classe benestant. També fa una topografía literària i ens descriu el seu paisatge inserint elements d’un llenguatge gairebé poètic amb el símil:  “Semblen un dibuix de criatura”. Això fa l’efecte que ens pinta un quadre paisatgístic amb les paraules que, pràcticament, podem veure davant dels nostres ulls.

El quadern gris: 24 d’agost de 1918

El Canadell –el barri dels senyors– ja no ho és tant. Aquestes casetes tirades a cordill, amb un jardinet davant tancat per una reixa de llances de ferro, semblen departaments d’un parc zoològic –només que quan sembla que hauria de sortir el tigre o la girafa apareix un petit rendista, la seva senyora o la nena. El Canadell està posat sobre una renglera de soterranis que s’obren a peu pla sobre la platja i que l’encaixonen urbanísticament. Com a solució per al bany de mar no pot ésser més ben trobada: és excel·lent.

Pla, Josep (1966). El quadern gris, de Josep Pla. Barcelona: Ed. Destino.

En aquest fragment veiem la prolongació dels trets que s’han descrit en l’anterior: es fa una topografía literaria del barri. Aquesta vegada però, l’element del símil poètic està més accentuat i es recrea més en la comparació de les casetes i els seus jardins amb les gàbies dels animals al zoològic. Aquesta animalització, que fins a cert punt pot resultar caricaturesca o satiritzant, contrasta molt amb el final del paràgraf “Com a solució per al bany de mar no pot ésser més ben trobada: és excel·lent”. Doncs sembla que s’hi combinin elements del gènere crític de la ressenya amb els satiritzants i animalitzants de la faula.

El quadern gris: 15 d’agost de 1918

"Les cases de bany, al Canadell, no són mai totalment privades, absolutament particulars. Hi ha sempre un punt de promiscuïtat. En aquestes casetes de bany ningú no es despulla amb naturalitat. A tothom fa una certa cosa. Fa tants anys i panys que anem vestits! Jo que de petit havia anat molt descalç i ho trobava agradabilíssim, tolero d’anar-hi, encara, sobre la terra, sobre la sorra, sobre els rocs; em fa venir pell de gallina, en canvi, d’anar descalç sobre els rajols d’una habitació –sobretot sobre una habitació enrajolada de mosaic– o veure-hi passar algú descalç".

Pla, Josep (1966). El quadern gris, de Josep Pla. Barcelona: Ed. Destino.

D’aquest fragment sobretot destaca la presència de la sensibilitat i de la sexualitat o promiscuïtat. Per a ell la nuesa ja dels mateixos peus, ha guanyat un caire d’erotisme amb la maduresa dels anys. Explica que una cosa que feia amb tanta llibertat de petit com caminar descalç, és ara fins a cert punt incòmode. A més, per com ho relaciona amb el text, la promiscuïtat té molt a veure amb la dicotomia privat/públic i com l’escletxa entre aquests dos mons s’escindeix a un lloc com la platja. També és destacable que per parlar d’aquest tema, en faci ús d’un llenguatge i d’unes descripcions que apel·len a allò sensible: al tacte i les textures (“sobre la terra, sobre la sorra, sobre els rocs; em fa venir pell de gallina, en canvi, d’anar descalç sobre els rajols d’una habitació”). Això fa que la sexualitat no només sigui expressada per la corporalitat per la contraposició nuesa/vestimenta sinó també pel tacte i la sensibilitat.

24 d’agost de 1918 

Defectes de Calella. El cap Roig és molt bonic. De la punta dels Forcats als Canyers, el litoral està ocupat per una sureda. L’alzina surera és un arbre una mica moix, de color d’ala de mosca, lleugerament polsós, d’una pobresa severa i trista. Les suredes, semblen dir-vos: què hi farem si som així? Aquest arbre té un moment de frescor –els anys de pluges hivernals–: a la primavera, quan floreix. Llavors, la verdor guanya, un moment, la seva grisor groguenca. Encara que jo no comparteixi l’entusiasme que té la gent pel pi, reconec que a la vora de la mar aquest arbre guanya considerablement. 

Pla, Josep (1966). El quadern gris, de Josep Pla. Barcelona: Ed. Destino.

Menciona en aquest fragment el Cap Roig, un jardí botànic situat a Calella de Palafrugell, del qual destaca l’alzina surera. No la descriu com un arbre especialment bell, sinó que remarca el seu aspecte pobre i trist. Així i tot, explica també com durant la primavera, després de les pluges pròpies de l’hivern, floreix i es torna més verda, guanyant un punt de frescor. 

També ens parla del pi, que no sembla ser un arbre que li agradi especialment, tot i que ser popular entre la gent. Afegeix, però, que el paisatge costaner en què es troba resulta un valor afegit per a l’arbre. 

A partir de la descripció dels arbres en aquest paisatge, que pot semblar a primera vista un detall insignificant o irrellevant, fa un retrat parcial de Cap Roig, i això ens permet conèixer aquest indret des de la seva consideració personal i el seu punt de vista.