Megan és una adolescent de 17 anys aparentment heterosexual. Té un xicot, anomenat Jared, i és animadora de l’escola (una cheerleader); però la seua cristiana família, les amigues i Jared pensen que és lesbiana i l’obliguen a anar a True Directions, una institució que la “curarà” de la seua homosexualitat. Allà coneix la directora Mary i Rock, el fill d’aquesta, l’instructor ex-gai Mike i un grapadet de xics i xiques com ella. Graham esdevindrà la seua “amiga especial”.

En clau d’humor, But I'm a Cheerleader ens mostra la construcció de la sexualitat (que ha de ser necessàriament heterosexual i coital) i del gènere: un gènere blau (aficionat a la mecànica, als esports, a la guerra...) i un gènere rosa (ensinistrat per a netejar, tenir cura de bebès i satisfer els desitjos de l’home).

Una Drag King és una dona conscient de la teatralitat de la masculinitat que juga amb el gènere per a fer un espectacle en un club o en un escenari. Les Drag Kings que apareixen en Venus Boyz (Gabriel Baur, 2001) parodien els estereotips i les estratègies de poder masculines per a mostrar que la masculinitat és una representació on només es necessita maquillatge (uns pelets a la barba), capacitat d’observació i ganes d’experimentar.

Helena ha dit... a Transgèneres

I quant al tema de "marimacho", que per cert caldria buscar-li una equivalència per al català, crec que cal començar a solucionar aquests problemes. Jo ho consideraria una espècie de "bullying" perquè no es deixa llibertat a les xiques. Jo quan era petita, vestia roba del meu germà i durant molt de temps vaig vestir roba "de xic". Quina era la diferència? Doncs els colors, el tipus, etc. Jo tenia molts xandalls del meu germà. I haig de dir que no solc portar ni falda ni vestit perquè és massa gran la comoditat de portar vaquers. Ma mare em va deixar de comprar faldes perquè mai me les posava. Sort que ningú em va dir mai "marimacho", perquè per als xiquets és dur, és un tipus de repressió. /.../ Moltes gràcies. 13 d’abril de 2011

A la fàbrica de Playmòbils tot el món ha d’eixir rosa o blau i, si hi ha alguna barreja de colors, és qualificada d’error. Al segon vídeo, el xiquet i la xiqueta tenen desitjos que no poden acomplir perquè una mà poderosa decideix per ells. Som realment lliures? 

Després de la xarrada que ens han regalat aquest matí els meus exalumnes Miquel i Cristian i el sociòleg Miquel Missé, estic convençuda que, si no som més lliures, almenys sí que som més savis. I les persones sàvies no solament pregunten (estàs operat?, tens nòvia?, et pots fer un penis tan gran com vulgues?) sinó que també, i sobretot, s’interroguen: Per què no pot un xic donar una abraçada a un altre i fer-li dues besades sense que això signifique que és poc home o homosexual? Un és un home només si té un penis d’una determinada grandària? Per què tinc la necessitat d’insultar les persones diferents? Què em passa? De què tinc por? Podem escapar realment del binarisme, de les etiquetes o del què diran? ¿D’on podem traure la força que ens apodere i ens permeta lluir tots els colors de l’arc de sant Martí -i no solament el blau o el rosa?

Miquel Missé ens deia que l’escola i l’institut haurien de ser espais de seguretat on la diversitat fóra, no sols tolerada, sinó potenciada. Però, malauradament, els insults (maricó, guarra, tortillera...) i la violència són habituals en els centres i, de vegades, vénen també del professorat, tal com Cristian contava amb exquisidesa. 

Després, Miquel Tabuenca reivindicava l’orgull de dir alt i clar que l’homosexualitat és, simplement, una circumstància i que són intolerables les actituds cromanyòniques (amb perdó dels i de les cromanyones, que potser eren d’allò més diverses). I com apuntava Pepa, la professora de Matemàtiques, no podem deixar de criticar que els accents i els polinomis ocupen tot el temps de l'escola, i que no queda espai per a la vida. Tanmateix, com a profe que sóc, tinc els mitjans per a intentar, almenys, que el meu alumnat siga un poquet més savi emocionalment i també puc propiciar espais per a l’apoderament. 

Hui hem volgut vestir de gala el saló d’actes de l'IES Isabel de Villena per a donar veu a tres persones fantàstiques i valentes. És un present que els devia l’institut per no haver sigut un espai tan segur deuria, i la sort és que finalment s’ha convertit en un regal per a les persones que escoltàvem.

(PD: Hui és el dia mundial contra la síndrome de Down. Escolta a Verònica, lesbiana i Down, en aquesta entrevista de ràdio)

Valencià: llengua i literatura

Tutoria

Optatives

Blog karícies

Vesprada Diversa

Equip de Mediació

Perspectiva de gènere i de diversitat

Formació del professorat

Blog Els punys no parlen

Grup Stop Diverfòbia

/.../ Pense que les lesbianes o els Gays no són més que persones normals i corrents i que no hem de tractar-los d’una forma diferent pel sexe que han elegit per a viure i ser feliços. Crec que són persones normals; més o menys enèrgics, graciosos, sonsos, guanyadors, perdedors, àgils, forts, febles, guapos, lletjos... però de totes formes, persones.

Les persones que són homòfobes, des del meu punt de vista, són persones que, o són roines, o no tenen vida pròpia, i en lloc de ficar-se amb l’elecció sexual de la gent que els envolta, haurien de preocupar-se per la seva vida, les seves coses o buscar una forma
d’entretindre’s sense fer-li mal o ridiculitzar a cap persona.

Estem en “ple segle XXI” i no crec que a estes altures de la vida, amb tot el que hem viscut els humans, hagem d’estar així perquè no és que estem anant cap arrere, sinó que no estem avançant...

Rosa Sanchis Caudet, (professora de valencià, la meva tutora, i creadora d’aquest blog) és una persona que té molt clar com es la seva vida i quines coses estan correctes a dir i quines no. Ella diu: “No m’estic exhibint més que una persona hetero quan em parla del que fa amb la seua dona o el seu nóvio. La diferència és que, si jo ho dic, estic sortint de l’armari i parlant de la meua vida privada i una persona hetero, no.” I jo pense que té molta raó perquè es veritat que si algú et conta una cosa o et reclama un consell i tu li vols contar una anècdota pròpia, per què no ho pots fer per ser homosexual? Reflexioneu... Zoe! 8 de maig de 2011 15:42

Luciieta i Lauureta :) ♥ ha dit...

Hola, som Lucia i Laura de 1er A /.../ Pensem que perquè una persona siga homosexual no passa res, no has de fer males cares ni distanciar-te. Moltes vegades, si uns pares tenen una filla homosexual s’avergonyixen o l’oculten, i no haurien d’armar tant d’escàndol per una cosa de gust sexual que és molt natural. No és roí ni cruel, molts pares, especialment els homes, s’ho prenen malament i s’enfaden amb ells. A nosaltres no ens importa gens que la nostra professora Rosa siga homosexual, no li fiquem males cares, ni ens avergonyim i la tractem igual que als heterosexuals. 4 de maig de 2011 13:53

· Presumpció d’heterosexualitat

· Invisibilitat de la diversitat sexual

· Normalització de l’homofòbia

· Contagi de l’estigma

· Insults per expressió de gènere

· Falta de referents positius. Por professorat lgtb

· Homofòbia interioritzada

· Absència suport familiar

· Temor que la denúncia visibilitze l’orientació

· Invisibilitat del lesbianisme